JAUME LANGA
Fa molts anys en una botiga d’esports d’un aeroport, al costat d’una pilota de futbol, vaig poder llegir una frase al costat d’una pilota que deia: “Quants viuen gràcies a tu!”. En el seu moment, aquesta frase no em va cridar l’atenció, però amb el pas del temps m’ha anat fent pensar sobre quina raó tenia qui la va posar! A més, em va arribar allò de “Mai una excusa et farà guanyar”
Avui dia, en el futbol professional (i en el menys professional però amb economia dissimulada) existeixen massa persones entre el president d’un club i el públic/aficionat. Empleats, intermediaris, representants, amics, periodistes, tècnics i les seves variants, preparador físic, entrenador de porters, servei mèdic (doctors, fisios) i jugadors molt preparats intel·lectualment. Tots posseeixen molt bona informació i és molt vàlida, molt positiva i suma, però també apareixen uns altres amb informació interessada i intoxicadora.
Quan els resultats són dolents, els discursos s’endureixen, els missatgers es multipliquen i les relacions s’enterboleixen. És aquí quan es veuen a les persones positives, aquelles que sumen i busquen solucions al problema i aquells que busquen l’excusa per a intentar que ningú els assenyali. EXEMPLE: un entrenador que parla dels perills de la competència i l’inestable que és el futbol, és un home honest que no sedueix a ningú mentre que qui arriba amb un discurs captivador allunya les negres perspectives i injecta vida i optimisme a qualsevol projecte.
És tan important crear expectatives que molta gent ho ha convertit en un mitjà de vida. Juguen amb la nostàlgia d’èxits passats per a crear somnis i esperances que produeixen qualsevol promesa de canvi.
Com més negre és el present, més recorden els èxits passats i així crear expectatives de futur. En una ocasió, a un famós entrenador que parlava d’aquestes expectatives en roda de premsa, li vaig preguntar si el que havia declarat era factible.
La seva resposta va ser clara: què volen els directius quan contracten un entrenador? Sense deixar-me contestar, va afegir: “Que els esmentin i els hi diguin el que volen escoltar”. No vaig estar d’acord i, quan vaig poder, li vaig dir que a la llarga no obtindria ni resultats ni confiança. Em va qualificar d’ingenu, que els de dalt només busquen la fotografia de triomfadors, ja que els anava molt bé pel seu estatus social.
Quan se cessa un entrenador, es produeixen canvis tàctics, però especialment anímics per a intentar fer que l’equip reaccioni i a vegades es produeix. En aquest moment apareixen frases que no m’han agradat mai amb l'”ARA” sempre incorporat. Vull dir: “Ara SÍ que entrenem, ara SÍ que sabem el que cal fer, sabem al que juguem….”
UNA CARRERA D’OBSTACLES
Penso que cal mantenir sempre el respecte per l’anterior tècnic perquè, com tots, sempre ha intentat el màxim en el seu lloc; és més, igual han estat els jugadors (alguns) els qui no han treballat prou amb l’honradesa que deurien i per al que havien estat contractats.
Diuen que ‘a entrenador nou, victòria segura’ encara que jo penso que el que surt és una motivació extra per a assegurar-te el lloc i intentar convèncer a aquest nou entrenador que mereixes estar en aquest equip. El problema, crec, és més de convivència que futbolístic perquè l’ambient del vestuari és clau.
Per això, si els resultats són bons, l’ambient és bo i, si són negatius, s’impregna en tots els estaments del club. Principalment en el vestuari on, al cap i a la fi, fa que en tota la institució regni un bon clima i es respiri tranquil·litat.
En resum: convertir els fracassos en un ensenyament és la característica que acompanya sempre a clubs i jugadors intel·ligents. La competició és una carrera d’obstacles en la qual sol guanyar l’equip que més es resisteix davant la frustració, teoria que també es pot aplicar al futbolista. Per això mantinc que l’esport és una escola de superació personal.
Anotin una frase del Sr. Toni Nadal, entrenador, oncle, i ‘l’altre jo’ del gran RAFA: “MAI UNA EXCUSA ET FARÀ GUANYAR”