Per a molts no dirà res. Per a pocs (molts altres) aquell 29 de desembre del 2010 va ser el principi d’una època que tancava el capítol més fosc de la Federació Catalana de Futbol. Pot haver-hi segona part? Pot, per descomptat
@ManuelSeguraM
És difícil pensar que un secret es pugui mantenir moltes hores sense que algú se’n vagi de la boca, per no dir que resulta impossible, però això va succeir un llunyà 29 de desembre del 2010 i va tenir al futbol català com el centre de la notícia en el món de l’esport. La Federació Catalana tornava a tenyir-se d’escàndol perquè la dimissió de 15 directius va provocar un terratrèmol al carrer Sicília, va arribar el procés electoral corresponent i va sortir triat el exvicepresident Andreu Subies l’abril del 2011. Ja han passat nou anys i la història, que és molt testarruda, podria repetir-se, és més, podria haver-se repetit ja. Com va dir l’anònim, la realitat no sols és una sínia sinó que pot sempre empitjorar.
‘Punyalada trapera’
Per a alguns tot queda en el record. Sembla com si mai hagués succeït però la FCF, immersa en batalles internes lamentables, amb protagonismes polítics menyspreables, caminava enfonsada en el fang de la mà de Jordi Casals, amb any i mig en el càrrec (juny 2009 – desembre 2010). Es va jugar un Catalunya-Hondures quan encara ressonava el ‘vergonyant’ capritx del Catalunya-Argentina. Tot estava preparat. Casals ja tenia preparada una depuració en tota la regla en la seva junta però se li van avançar. Tot estava dirigit perquè un dimecres 29 de desembre, 15 directius (sobre 27) protagonitzessin un episodi amb actors que encara avui segueixen amb comandament.
Andreu Subies, vicepresident primer; Dani Vives, vicepresident i president Futbol Sala; Josep Llaó, vicepresident responsable relacions Comitè Àrbitres; Raúl Sus, directiu President Futbol Platja; Josep Vives, adjunt a la presidència Delegat Territorial de Tarragona; Jordi Terés, directiu Delegat Territorial de Lleida; Joaquín del Pino, directiu Delegat Territorial Terres de l’Ebre; Ángel Ruiz, directiu Futbol Sala Barcelona; Juan Carlos Hueto, directiu Futbol Sala Barcelona; Miguel Àngel Ezquerré, directiu Futbol Sala Tarragona i Terres de l’Ebre; Jordi Mestre, directiu del FC Barcelona; Joaquín Sala, directiu Futbol Sala; Jesús Graupera, directiu Tarragona; José Miguel Calle, directiu Futbol Sala Barcelona i Francisco Javier Sáez, directiu Futbol Sala Barcelona van fer el pas.
Casals va apuntar a dos noms propis: “M’han clavat una punyalada trapera. Qui? Andreu Subies i Josep Llaó, no podran dormir tranquils”, va vociferar un acorralat dirigent a qui li va venir massa gran tot. Els seus dimissionaris van ser rotunds: “No compartim la gestió econòmica, ni l’adquisició d’algunes obligacions no assumibles o èticament inacceptables. No ens sentim responsables d’aquelles decisions adoptades al marge de la junta directiva i que comprometen clarament el futur de la Catalana. Ens hem vist obligats a prendre aquesta acció tan contundent per tractar-se d’un acte de responsabilitat i lleialtat als clubs de Catalunya”. A partir d’aquí, va arribar Andreu Subies (2011-2018) i, posteriorment, Joan Soteras.
Segona part
Aquest és l’interrogant que vola: hi haurà segona part? Està el futbol català unit de la mà de Joan Soteras i la seva junta directiva? És la seva junta, precisament, qui més dividida està? Tots aquests interrogants només els pot contestar el temps encara que ningú ha d’oblidar les últimes declaracions del també vicepresident de la RFEF a Futbolcatalunya realitzades el passat 19 de desembre: Pregunta: Ha temut un cop d’estat en la seva junta? Resposta: “No. No ho crec, no ho he temut i, si el tingués, tampoc em preocuparia molt. Això voldria dir que hi hauria guerra i, quan hi ha guerra, hi ha vencedors, vençuts i morts”.