Santi Triguero té el pitxitxi de Tercera Divisió a tocar per primera vegada. L’incombustible capità del Vilafrannca també pot col·locar el degà penedesenc al play-off d’ascens
A l’última jornada de lliga es decidiran moltes coses a la capital de l’Alt Penedès. El Vilafranca-Sabadell B és clau per les aspiracions de play-off dels locals, però també per a confirmar a Santi Triguero com a màxim golejador del grup 5. Amb 38 anys a l’esquena – en fa 39 a l’octubre – el capità mai ho ha aconseguit. Ni s’ho pensava. Ja fa temps que el davanter prioritza els seus fills Santi (5 anys) i Guillem (1) i la seva feina de mestre al futbol. Quan menys s’ho esperava, està a punt de rebre el millor regal després de 19 temporades de carrera.
“Una altra dona potser m’hagués enviat a pastar fang”. Lògic, són molts anys i moltes anades i vingudes. Sant Andreu, Gavà, Vilafranca, Vilanova, Nàstic, L’Hospitalet i un llarg etcètera completen una trajectòria a l’abast de molt pocs: “Sempre he intentat aguantar un parell o tres d’anys. No és el mateix prendre una decisió amb 22 anys, que ara”.
Les prioritats canvien i les categories, també: “El que ara és Segona A fa vuit anys era Tercera. Barça B, Girona, Sabadell i Llagostera estaven a Tercera o per sota. Aleshores era una categoria potent”. Paraula d’un autèntic llibre obert del futbol més modest. Santi Triguero no ha canviat i té molt clar que “per a jugar en una categoria nacional t’has de cuidar”.
Pocs saben que fa entrenaments extra pel seu compte per a mantenir el to quan s’acosta a la quarantena. És més gran que molts entrenadors de la categoria, però tampoc vol aferrar-se al terreny de joc. “El dia que vegi que no estic a l’alçada, plegaré. Sóc conscient que això arribarà”. Clar i ras. Tard o dora, encara que sembli mentida, Santi Triguero no es vestirà de curt.
QÜESTIÓ DE PRIORITATS
Potser diumenge és el seu últim partit. O potser no. Decideixi el que decideixi, ho farà com sempre: amb el cap. Perquè “el 90% al futbol és el cap i el 10% els peus. He tingut ofertes de superior categoria, però vaig prioritzar els estudis, que són per sempre”. El nostre protagonista prioritza la seva feina fixa a l’escola Pia de Vilanova, on treballa de mestre, al futbol.
Sempre ho ha fet i no se n’arrepenteix. Ni ara, ni abans: “Quan vaig estar al Nàstic, teníem un equipàs i vam ser campions. Volia jugar i me’n vaig anar al Roda de Barà”. Tenia només 18 anys. Més tard, “el Sabadell em va oferir un molt bon contracte, però no vaig fitxar perquè entrenaven a les cinc de la tarda i no podia ser mestre”.
Ara, amb la crisi, tot ha canviat però “fa 10 anys vaig dir que no a sous que em triplicava el que tenia per seguir a l’escola i jugant al Vilanova”. Així és Santi Triguero. Té clar què vol i com aconseguir-ho. Tots els diners que li ha pogut oferir el futbol “eren circumstancials i l’escola és per sempre”. Un mestre, de cap a peus.
PITXITXI PER PRIMERA VEGADA?
Abans de la retirada, però, li queda una cosa per a fer. Un objectiu pendent d’aconseguir. Els centenars de gols que ha marcat Santi Triguero, no li han servit per a ser el pitxitxi. Mai ha estat el millor en aquest aspecte. Tampoc s’ho pensava que ho aconseguiria ara, ja que “si em pregunten fa cinc anys on estaria ara diria que jubilat i jugant a pàdel”.
“Quan menys t’ho esperes, arriba”, això sí, i “és un premi a la constància”. Potser serà l’últim, però en cap cas el primer, perquè “ja em va tocar la grossa quan Pere Gratacós em va convocar pel Catalunya-Argentina”. Messi a un costat i Triguero a l’altre. Els canoners de les dues cares del futbol en un duel per a recordar.
Com tantes altres coses: “He guanyat, he marcat, he fallat, he fet play-off però en tots aquests anys el millor és que m’he format com a persona”. I és que “el que queden són els amics. Els meus millors amics són ex companys”. Fins i tot, l’estament arbitral respecta a Triguero. Paco Jiménez Acosta un dia es va presentar al camp del Vilanova i li va regalar al davanter la samarreta de l’últim partit que xiulava a Tercera Divisió.
INICI I FINAL A VILAFRANCA
Santi Triguero Blanch deixa petjada allà per on passa. Reconeix ser del Barça, però tres equips l’han marcat especialment: “El Vilafranca va ser on vaig començar i segurament serà el meu últim club. El Vilanova també, que és on més anys hi he estat, i també el Sant Andreu, que me l’aprecio moltíssim”.
15 minuts el separen de la seva casa a Vilanova al Municipal de Vilafranca. Fa vida a la capital del Garraf i porta un equip de nens, on juga el seu fill gran Santi. Amb el segon nivell d’entrenador sembla anar encarat a les banquetes, però “ser docent fa que sàpigues a cada edat com s’han de veure les coses”.
I el que toca ara és aprofitar el màxim el que queda perquè “la retirada ha d’arribar. Si no és aquest any, serà el vinent. No hi he pensat encara”. I si es retira com a pitxitxi, ja que té 20 gols pels 17 de Manel Sala i Sergi Arimany. El play-off sembla més complicat, ja que el Vilafranca (56 punts) depèn del que faci el Prat (58) i el Figueres (56).
Diumenge a les 12 del migdia pot ser l’últim partit de la seva carrera. O potser no: “Vull reflexionar. No sóc un xaval sense res a fer a la vida, ni jugo al futbol pels calers sinó perquè em diverteixo”. El resum d’una vida. La de Santi Triguero Blanch.