Alberto Edjogo-Owono va ser futbolista del 2002 al 2014 en deu equips del futbol català. Ara és un dels analistes futbolístics més reconeguts del panorama televisiu i sempre ha reivindicat les seves arrels africanes, amb llibre inclòs
Què li ve al cap quan pensa en el futbol català?
Futbol català és diumenge a les dotze i estadis clàssics. Narcís Sala, Verneda, Sardenya, un dia de sol, ambient de futbol, retrobament amb amics i ex companys a la prèvia del partit i quan es juga disputes i intensitat. Aquest és una mica l’aroma del futbol català.
Mitja vida d’Alberto Edjogo ha estat aquest futbol català.
És la meva escola de vida. Al col·legi t’ensenyen coneixements de temes externs, però els teus valors són a través de les experiències. Per mi el futbol català està present des de ben petit, que anava darrere dels meus germans. Des de llavors el tinc molt interioritzat. Els meus valors com a persona els he tret d’aquí, del futbol català.
“ELS MEUS VALORS ELS HE TRET DEL FUTBOL CATALÀ”
Recorda alguna lliçó concreta de tota aquesta etapa?
Ara és normal veure futbolistes de perfil ètnic diferent, però abans no hi havia tants. Recordo un partit al camp del Tortosa on un espectador va passar bona part del partit insultant-me per temes de raça i al final em vaig escoltar i li vaig dir en català “vostè el que necessita és una mica més d’educació”. Tots els del seu voltant es van apartar d’ell i l’àrbitre em va felicitar. Quan la gent va al futbol només veu dues hores de partit, però el futbol també és entrenament dilluns després de perdre. Això és cru, difícil i vas capcot. Després d’un viatge llarg que no has jugat o que t’han expulsat… tot aquest tipus de coses és tota la setmana. De dilluns a diumenge ho passes malament i ho pateixes molt. Per això les amistats al futbol són tan fortes. Patim i passem mals moments tots junts. Un 2% dels jugadors de futbol català acaben guanyant-se la vida al futbol. La resta ens hem de buscar la vida.
Realment el futbol i ser futbolista, i més en aquests àmbits, no és fàcil i implica molt sacrifici.
El factor negatiu pesa molt. Hi ha bastants més elements negatius que positius. Quan un parla de passió aquests moments negatius es passen amb més facilitat. Si fos una feina normal no ho faries. Et perds sopars, aniversaris o caps de setmana amb amics per jugar a futbol. Et pregunten: quan cobres? I tu dius 400-500-600 euros i et diuen que no val la pena. L’adrenalina d’anar de cap, el moment de xutar a porteria, una bona passada, t’alimenten i quan fas les coses amb il·lusió cap opinió externa et fa canviar d’idea, tot i que fredament tinguin raó.
“HE FET MOLTES COSES MALAMENT AL FUTBOL”
Si hi ha un equip que ha marcat la seva vida és el Sabadell, oi?
Al Sabadell vaig estar de prebenjamí fins aleví i després vaig fitxar per l’Espanyol. Vaig acabar aquí perquè hi jugava el meu germà Juvenal i tenia oferta del Barça. Després al Mercantil i ràpidament vaig tornar al Sabadell per debutar a Segona B. Quan miro la meva carrera amb perspectiva penso que he fet moltes coses malament, he pres moltes males decisions, he tingut poca paciència. No he decidit bé, en definitiva. He anat més al curt termini i no hi ha hagut una coherència. Jo estava estudiant ADE paral·lelament i amb 18 anys vaig frenar anar fora perquè sempre he tingut clar que els estudis, la formació i l’educació van per davant del futbol. Sóc molt racional i el tant per cent d’èxit quan estàs ben format és molt alt i al futbol és molt baix. La meva carrera no passarà a la història per la seva brillantor, però de cada equip en el que he estat m’enduc coses. Impagaments, enfrontaments amb entrenadors i companys, grans amics, etcètera. Tan de bo tingués l’energia d’abans amb el coneixement d’ara, però això és impossible.
“LA MEVA CARRERA NO PASSARÀ A LA HISTÒRIA PER LA SEVA BRILLANTOR”
És que la carrera futbolística és molt curta i normalment això precipita les decisions, sobretot pensant en el tema econòmic i no en d’altres tan o més importants.
Sempre dic que les teves decisions a la vida no poden guiar-se al 100% per una ambició econòmica dins del futbol. Posem un exemple. Manlleu i Europa. Et paguen més a Manlleu, però el tema dels viatges i tot el que implica ja és un sacrifici que potser inclús val més. Si t’ofereixen molt més, desconfia. Hi ha equips especialistes en prometre una cosa i després no et paguen.
Com veu el Sabadell ara mateix?
“EL SABADELL HA DE SOBREVIURE”
El Sabadell ara mateix està en un moment en que ha de sobreviure. El descens de Segona A va provocar que tothom pensés que havies de pujar de seguida, però no és tan fàcil pels rivals que hi havia. Tinc la sensació que hi va haver un sobrepagament. Aquesta compensació econòmica fa que jugadors vinguin al teu club només pel tema econòmic. Potser això va provocar la mala temporada. Es van gastar molts calers i ara l’equip va al límit, amb un equip nou i amb el Gabri, que era company del meu germà Juvenal i ha dormit molts cops a casa meva. Els fitxatges que hi ha hagut ara són de perfil diferent als de l’any passat: gent jove, amb ganes, amb ambició. El Sabadell pot ser un trampolí per ells.
Té alguna explicació a que històricament hi hagi tan pocs equips catalans a les categories més altes?
Aquí hi ha un equip molt potent, que és el Barça. Això és bo perquè tu pots pescar jugadors d’allà amb una formació molt bona. D’altra banda la gent és del seu equip del poble i també del Barça. Si mires el grup de Tercera són clubs que sempre són potents i costa donar el salt. No sé si l’efecte absorció del Barça fa que la gent enlloc de veure el seu equip vegi al Barça quan coincideixen.
“SEMPRE M’HA AGRADAT LA MENTALITAT DE JUVENAL”
Fins a quin punt l’ha marcat el seu germà Juvenal?
Ell és cinc anys més gran que jo. El Josep Manel en té vuit més. Des de ben petit sempre volia anar a veure els meus germans entrenar o jugar. El Juvenal va despuntar de ben jove, va tenir una lesió greu i aquí vaig començar a entendre el futbol d’adults. D’ell sempre m’ha agradat la mentalitat que té. Futbolísticament era un jugador molt creatiu. En un estadi on el xiulaven 15.000 persones marcava el penal definitiu. O la seva pròpia afició criticant-lo i ell arriscant passades. Esborrava i continuava i era impermeable a l’entorn i això sempre ho he admirat.
Un altre tema que l’ha marcat i sempre té molt present són els seus orígens. De fet, va escriure un llibre sobre Àfrica.
A casa meva sempre hi ha hagut música africana i els diumenges menjar d’allà a les reunions familiars. Àfrica l’he tingut a la meva infància a prop, però lluny. Quan vaig anar amb la selecció de Guinea Equatorial amb 18 anys em va marcar moltíssim. Quan un és mestís a un lloc tu estàs on has nascut i d’alguna manera et fan sentir que ets d’aquí, però no tant. He nascut a Sabadell, he estudiat bilingüe amb català i l’entorn et fa sentir que no ets del tot autòcton. Les meves arrels les abraço molt fort i això s’ha de fer. Jo ho retornava jugant al futbol al principi i ara ho faig d’una altra manera, reivindicant la riquesa del continent africà.
“ENTENC EL QUE PASSA I PUC COMUNICAR-HO”
Si quan estudiava ADE o jugava a futbol li diuen que ara seria analista televisiu de futbol s’ho hagués cregut?
Sempre tinc al cap que avui potser és l’últim dia. Ho visc així i no m’amoïno del que pot passar. Ser analista televisiu no és vocacional en el meu cas. Jo volia ser futbolista i no va poder ser. Vaig començar a treballar en temes d’administració i recursos humans. L’Àxel Torres em va trucar el 2011 per fer un programa per primera vegada perquè havia vist un bloc sobre futbol africà. És cert que estava entre ADE i periodisme, però com sóc racional vaig tirar per ADE perquè tenia més sortida. Entre l’ajuda de l’Àxel, comentar partits a Ràdio Sabadell i feines altruistes vaig arribar a un punt el 2014 en que vaig decidir tirar a la part comunicativa. Conec el periodisme i hi ha tasques que són indispensablement de formació i la part purament analítica està més lligada amb l’enteniment del que passa i la manera de comunicar-ho. Hi ha periodistes que ho entenen i comuniquen bé, futbolistes que ho entenen bé i no ho comuniquen bé i en el meu cas estic al mig. Entenc el que passa i puc comunicar-ho perquè la gent ho pugui entendre. Aquesta seria la clau de l’èxit.