Després de créixer a La Masia, proclamar-se campió del món Sub-20 i militar tant a Primera com a Segona Divisió, David Bermudo Rubio (Santa Coloma de Gramenet, 1979) ens analitza el primer tram de temporada amb el seu actual equip, el Badalona CF
PER: ALEJANDRO GUERRA MENTRUIT
Fem un breu balanç de la primera meitat de curs. Vau acabar la temporada tretzens i ara us trobeu a la novena posició. Objectius marcats a principi de temporada. Segueixen sent els mateixos o han canviat?
Segueixen sent els mateixos. Els nostres objectius a principi de temporada tant del club com de l’equip eren salvar la categoria, signar un bon any i intentar no patir fins al final i, fins ara, l’equip ho està cobrint amb escreix. Esperem que la segona volta sigui tan bona com ho ha sigut la primera.
A nivell general, com heu evolucionat jornada rere jornada? Us ha sorprès alguna cosa?
Res en particular. Som un equip que ens fixem en nosaltres mateixos. No obstant això, és cert que, amb el treball del cos tècnic, que ens porta tant informes com vídeos dels equips contraris, podem jugar millor cada setmana i ajustar-nos així al diferent tipus de rival. Tot i això, la primera opció és treballar per a nosaltres, pel nostre estil de joc, i, basant-nos en la informació que es tingui dels equips rivals, treure el millor del conjunt.
Com encara l’equip el segon tram de temporada?
Amb la mateixa il·lusió que hem afrontat la primera meitat. Estem il·lusionats perquè ha estat una primera volta esperançadora i la dinàmica de l’equip tant a nivell col·lectiu com individual ha estat bona. Estic convençut de que no podem estar més motivats per a encarar el que ens depara.
Hi ha ambició?
Per descomptat. Sense ambició, poques coses pots aconseguir, tant al futbol com a la vida.
A nivell personal, tens algun objectiu marcat per aquesta temporada?
Sempre que tingui l’oportunitat de jugar, el meu objectiu principal és el d’ajudar als meus companys i sumar el màxim per a l’equip així com el d’intentar participar a tots els partits possibles.
Respecte la teva trajectòria professional, quin diries que ha estat el teu millor moment?.
He tingut dos grans moments a la meva carrera professional. El primer, haver estat campió del món a Nigèria amb la selecció espanyola Sub-20 i, d’altra banda, veure realitzat el meu somni de poder jugar a Primera Divisió, amb el CD Tenerife.
I el pitjor?
Podria destacar un període de la meva estada a Tenerife on em vaig sentir allunyat de l’equip durant sis mesos. Va ser bastant dur, però, d’altra banda, em va servir per madurar com a persona i afrontar altres situacions que es poden donar en el món del futbol. Malgrat tot, puc dir que, afortunadament, no he patit grans lesions que frenessin el meu desenvolupament com a futbolista.
Parlem del Mundial que vas guanyar amb la Sub-20 a l’any 99’. Com ho recordes?
Érem un grup de jugadors que veníem de diferents indrets d’Espanya. Ens vàrem plantar allà amb l’objectiu de fer un bon Mundial, però en cap moment se’ns va passar pel cap que la idea de que anàvem a guanyar-lo.
Tot va començar arran del primer partit. Ens va tocar a la fase de grups al Brasil, la preferida, que comptava amb grans jugadors com Ronaldinho, Filipe Luis… Estaven cridats a ser els campions. Llavors va ser quan vàrem jugar el primer partit de fase contra ells i els vàrem guanyar (2-0). Allà l’equip va veure que es podia fer alguna cosa bona, un bon paper. Amb el transcurs del Mundial, partit a partit, vàrem comprovar com els altres equips no eren superiors a nosaltres i ens vàrem adonar que ho podíem guanyar.
Vas compartir vestidor amb Xavi Hernández. Com era aquell Xavi a nivell futbolístic? S’intuïa el que arribaria a ser?
Sense cap mena de dubte. Ja coneixia a en Xavi de les categories inferiors del FC Barcelona i en aquell Mundial va treure la seva millor versió, tothom sabia que havia esdevingut el millor jugador del campionat (premi que finalment va anar a parar al malià Seydou Keita). Des de molt petit, ja es veia que era un jugador amb alguna cosa especial, que hi arribaria segur, i així ha estat. Ningú li ha regalat res, tot ho ha aconseguit amb feina i dedicació.
Com recordes la final davant Japó?
Amb molts nervis, la inquietud natural d’abans d’afrontar una final. Era un rival desconegut per a nosaltres i havia signat un gran Mundial liquidant a seleccions molt potents.
Realment vàrem ser superiors a ells, ja guanyàvem per dos a zero als vint minuts. Nosaltres vàrem tenir una gran nit i a ells difícilment els hi sortien les coses. En aquell moment cap selecció ens podia guanyar.
Què va suposar per a tu, a una edat tan primerenca, guanyar un Mundial?
A nivell personal, una satisfacció immensa, la més gran que es pot tenir en guanyar una cosa, em va fer sentir molt orgullós. Després, a nivell professional, em va obrir moltes portes; el FC Barcelona em va renovar el contracte i després vaig marxar al Tenerife a jugar a Primera Divisió.
Amb tota aquella generació campiona del món, encara hi ha contacte?
Molt poc. Amb l’únic que realment mantinc el contacte és amb en Xavi, amb qui, més enllà de la selecció, vaig conquerir diversos triomfs amb el Barça. Parlem de tant en tant i, ocasionalment, quedem per a dinar o sopar.
Alejandro Guerra Mentruit