Un golàs del migcampista de la Real Sociedad decideix el partit d’anada dels setzens de final de Copa al Camp d’Esports. Els blaus van competir de principi a final, però no van tenir la qualitat del rival de cara a gol
JORDI MESTRES @jordimestres7
El Lleida Esportiu de Gerard Albadalejo és un equip competitiu. Sigui contra el Cornellà o la Real Sociedad, l’equip blau mai baixa els braços. No encaixa els cops amb resignació, sinó que els afronta amb valentia. Amb les idees clares, ni un rival d’Europa League va poder passar per sobre dels de la terra ferma. La victòria va ser visitant, sí, però el Lleida la va vendre cara. Va lluitar per assolir un millor resultat fins l’últim minut i no va escatimar esforços. Després del desavantatge mínim, passar l’eliminatòria és difícil, gairebé utòpic. El que sí està clar és que a Anoeta el Lleida Esportiu competirà. Com ho va fer a l’anada. Com ho ha fet sempre aquest inici de temporada.
La festa del Camp d’Esports començava amb una idea clara per part de la Real Sociedad. L’equip d’Eusebio Sacristán, fidel al seu estil, tenia molt clar que volia tenir la pilota com a premissa si ne qua non. Amb la bimba, pretenia superar el mur de ciment que havia armat Gerard Albadalejo, amb el 4-2-3-1 suportat amb el doble pivot Moustapha-Valiente.
El panorama no incomodava al Lleida Esportiu, que veia com el rival tenia sèries dificultats a partir de la línia de tres quarts. Tot i això, és cert que al conjunt blau li faltava confiança quan sortia de la cova i alguna possessió llarga. El Lleida no arribava a tot. O defensava amb fermesa o s’exposava a que la qualitat rival el castigués per ser massa agosarat.
Dues categories de diferència queden paleses, tant si es vol com si no. La Real Sociedad, però, no traduïa el seu domini amb ocasions de gol. Li faltava profunditat a l’equip txuri urdin. També al Lleida Esportiu, que quan trepitjava àrea rival – poc, per no dir menys – no encertava a rematar pilotes franques. Musa i Marc Nierga, que no es van entendre, en poden donar fe.
Canales destrossa el mur d’Albadalejo
Quan es complia la mitja hora va ser la primera vegada que la Real Sociedad va ser capaç de desajustar el Lleida. Januzaj, tot qualitat, propinava una voleia que sortia fora per poc. Els vascos no van perdonar dues vegades i a l’acció següent va arribar el cop. Sergio Canales va mostrar la vareta, per no dir el canó, i va estrenar el marcador.
El migcampista txuri urdin va treure les teranyines de l’escaire d’Oliveros amb un obús espeterrant i antològic. Imparable, al cap i a la fi. Amb el marcador en contra es presentava una gran disjuntiva pel Lleida Esportiu. Avançar línies i obrir espais a la Real Sociedad o seguir tancats i no disposar d’opcions per a empatar? La represa tindria la resposta.
Quatre dies després de la remuntada contra el Cornellà, el Lleida necessitava una gesta. Tocava encomanar-se a l’èpica, com aleshores, i confiar en el frenesí del Camp d’Esports. El 4-2-3-1 d’Albadalejo va mutar en un 4-4-2, amb Agudo i Nierga com a puntes de llança. L’olotí, per fi, trobava un company.
El Lleida s’ho creu, però se li acaba la benzina
I el Lleida va aconseguir fer rugir al Camp d’Esports, amb la primera oportunitat clara a peus de Valiente, que feia lluir el porter. Les línies locals s’avançaven. El Lleida, ara sí, s’ho començava a creure. En ple estat d’efervescència, l’equip enganxava el públic, entusiasmat per l’esforç dels seus. Gerard Albadalejo va agitar més la situació amb un doble canvi que, dissortadament, no va fer l’efecte desitjat.
I és que el dipòsit començava a buidar-se i l’empenta disminuïa a cada minut que passava. La Real Sociedad va fer seu el partit fent el just i necessari, no més. Podria haver sentenciat el conjunt visitant, però tampoc ho va intentar gaire. La fatiga local jugava a favor dels interessos dels d’Eusebio Sacristán, conscients que l’embranzida del rival anava a menys.
No obstant, el Lleida Esportiu, en una mostra d’orgull, ho va intentar fins el final. Unes vegades amb més encert i d’altres amb menys, però va competir. D’això es tracta en eliminatòries de Copa del Rei. Una festa, sí, però que no deixa de ser un partit de futbol en el que del que es tracta és de guanyar. No ho va aconseguir el Lleida, però va plantar cara i l’afició s’ho va reconèixer amb una merescuda ovació al final.