Ramón Calderé no perd la il·lusió després de 20 anys entrenant, sinó tot el contrari. Aspira a fer grans coses a un club amb un “marge de millora increïble”, com l’Olot
JORDI MESTRES @jordimestres7
Un dels noms més coneguts del futbol català durant els últims anys és el de Ramon Maria Calderé (1959). No només pel que ha aconseguit a Catalunya, sinó pel currículum que ha fet a la resta d’Espanya. Tres ascensos a Segona B, amb Badalona, Teruel i Burgos i set campionats de lliga a Tercera. Uns números impressionants, que no signifiquen res per a un home que manté els peus a terra. Natural com ell sol, conversa tot esperant que comenci el partit de Champions del Madrid i només interromp l’entrevista per a obrir al motorista del Telepizza. Així és Calderé. Autèntic, motivador i incansable. Sobretot això últim. Encara somnia amb arribar a Segona A. Ningú li traurà aquesta il·lusió.
De moment, tot va molt rodat a Olot, oi?
Aquest equip té molt marge de millora. Reconeixent que estem contents per l’inici malgrat algun partit no dominat. Sí que ho vam fer contra el Terrassa. Estem treballant per controlar el joc i tenim la gran satisfacció de tenir una molt bona plantilla.
Queda molt, però ja han aconseguit una cosa important. Ningú recorda el descens ja i la mentalitat ha passat de depressiva a positiva.
Això és veritat. Et dono la raó. He anat a equips com el Burgos que acabava de baixar i és difícil. Ambients negatius, que no passava aquí. Hi havia dubtes per veure què passava després de baixar amb una aposta molt forta. Jo el que he intento és crear il·lusió, no vendre-la que és molt diferent.
Ha viscut ascensos amb el Badalona, el Burgos o el Teruel. Veu aquest equip amb potencial per a pujar de categoria?
Catalunya és el grup més competitiu i difícil de tota la Tercera d’Espanya. Molts equips tenim l’objectiu de la Segona B, uns 8 o 9. Per això dic que sí. Al mercat d’hivern farem algun petit retoc, però aquesta plantilla va de menys a més. A finals d’octubre l’equip anirà augmentant el rendiment. Penso que amb algun petit retoc que pugui demanar al club, hi ha equip suficient per a aspirar a l’ascens.
L’Olot és un petit oasi? Què té per a que sigui tant atractiu?
Jo havia sentit parlar molt bé de l’Olot. Un lloc tranquil i casolà, que d’alguna manera ha millorat per la gran gestió de la junta directiva. Amb un president futbolero, que sap el que vol. Ells no s’esperaven el que va passar la temporada passada. Van donar-ho tot, però al futbol dos i dos no són quatre. Olot em va atraure. Crec que és el lloc que té un marge de millora increïble.
Tenia el partit contra el Sant Andreu marcat al calendari?
Jo mai negaré el meu sentiment andreuenc. De fet, reconec que la temporada passada vaig acabar fent de director esportiu i vam intentar comprar el club. Era una Societat Anònima i Manuel Camino va decidir que no. És totalment legítim i no tinc res en contra del president. El que vull és el millor pel Sant Andreu. Tant de bo tots dos aconseguim les fites de fer play-off i pujar a Segona B. Al Sant Andreu el futbol li deu algun ascens a Segona A i el temps ho farà. Demano estar viu per veure-ho.
Aquesta estima pel Sant Andreu va fer el que va provocar que s’impliqués tant en aquella alternativa?
En aquell moment jo portava poc temps allà. Jordi Royo i José Manuel Pérez em van venir a buscar i jo vaig ser molt lleial a aquestes persones, que també s’estimen molt l’entitat. M’hagués agradat quedar-me al Sant Andreu, però crec que vaig fer el correcte. Això no vol dir que a mig termini pugui tornar. Anàvem a apostar el nostre patrimoni per comprar el club i portar-lo de la manera que crèiem correcta.
Aleshores va merèixer la pena.
Els directius em van explicar una sèrie de coses que desconeixia i vaig veure que havia de ser lleial a ells. El més còmode era quedar-me allà, però els vaig seguir.
Ha passat pàgina? Li donaria la mà a Manuel Camino diumenge?
Per suposat, home! I tant. Potser vaig estar desafortunat amb algun comentari que vaig fer. No vaig arribar a conèixer del tot a Manuel Camino. Primer som persones. La vida és això i una cosa són desacords de futbol i una altra les relacions personals.
Aquesta temporada tres equips ja s’han escapat al principi al grup 5.
Jo destacaria la gran preparació dels entrenadors. És veritat que hi ha plantilles amb grans jugadors, però hi ha entrenadors com l’Andrés González del Santfeliuenc o el Toni Carrillo del Cerdanyola que estan molt ben preparats. Més enllà de la matèria prima hi ha molt bona feina. La qualitat dels jugadors ha millorat gràcies als entrenadors.
Mentre explicava això, el Terrassa acaba de destituir a Toni Rodríguez…
Doncs mira. Ho sento per ell. Van jugar molt bé aquí i van tenir mala sort a Peralada. Em sap greu perquè és un company de feina i no ho sabia.
És una mostra més de que els entrenadors estan més ben preparats, però segueixen igual de maltractats.
M’estranya aquest cas concret, perquè la imatge a Olot va ser molt bona. Els entrenadors estem a una dictadura de resultats a qualsevol categoria. Hi ha massa ansietat per tot. Tothom vol aconseguir les coses massa ràpid. La temporada passada a l’Europa li va costar arrencar i al final va fer play-off. El Terrassa farà play-off amb qualsevol entrenador. A l’estiu vam parlar amb el Terrassa per a comprar el seu filial i crear un nou club i vaig parlar amb Toni Rodríguez i em va semblar un home molt coherent.
Creu que els filials estan ‘matant’ els clubs més modestos?
Reconec que no sé quina és la solució. Tothom vol estar a Segona A. Equips grans i modestos. Podria ser una bona solució una lliga de filials. La Federació i la LFP té gent molt més vàlida que jo per a pensar-hi.
Piqué va dir que el 2013 va perdre la motivació. Ramon Calderé, després de 40 anys al futbol, manté la il·lusió del primer dia?
Per a mi el Tata mereix un respecte. Però el que sí puc dir és que per a un entrenador la manera de transmetre és vital. Vaig confiar en Pep, però no en Luis Enrique i reconec que em vaig equivocar. Ho reconec i me n’alegro. Convèncer el futbolista és la clau. A mi no se m’acaba la motivació. Molta gent em pregunta després de guanyar 7 campionats de Tercera i tres ascensos què em queda per fer. Tinc una il·lusió. Jo crec que entrenaré a Segona A. No sé com, però hi ha dues formes. O confien en tu o puges. El meu camí, com no s’ha confiat en mi, és aquest i he d’agafar un equip i pujar-lo. Aquest somni i aquesta il·lusió no me la traurà ningú.