La fatídica tanda de penals priva els blaus d’un ascens merescut després de l’esforç titànic en la temporada més difícil. Per tercera vegada en quatre anys, el Lleida Esportiu queda a les portes de Segona A
JORDI MESTRES @jordimestres7
El futbol arriba a ser tan dur i cruel com la vida mateixa. Tot l’esforç d’un any sencer pot anar-se’m a norris en un moment. Encara que sembli mentida, la competició de la regularitat també la defineixen els detalls i el Lleida, aquesta vegada, els ha tingut en contra. Com ha vingut fent tota la temporada, va superar el cop de la derrota a l’anada per a forçar la pròrroga a Sevilla. Només la tanda de penals separava el compte de fades de l’equip d’Idiakez d’un final feliç. Però el futbol no entén de justícia ni mereixements. El Lleida Esportiu, que ha nedat a contracorrent durant tota la temporada, ha mort a la riba. El seu esforç i capacitat de superació, però, romandrà per sempre en el cor de tots els aficionats que van brindar un llarg aplaudiment a un equip que s’ho va deixar tot.
I és que la paraula adversitat té un sentit més relatiu si parlem d’aquest Lleida. Un grup humà que s’ha sobreposat a cinc mesos sense ingressar un euro, a una lliga duríssima i a tres rondes de play-off amb el factor camp en contra. Aquesta plantilla, acostumada a patir, va jugar el partit ideal que requerien les circumstàncies.
La primera victòria no va ser dins del verd, sinó fora. I és que la temuda calor de Sevilla no va arribar fins ben entrada la segona part, un esglai sense cap mena de dubte pel Lleida. Així, l’arrencada va ser blava. Idiakez va ser valent i va apostar pel davanter Carlos Rodríguez en el lloc d’Ekhi. El tècnic basc, ambiciós, trencava el doble pivot per a formar un onze més ofensiu.
DOMINAR O MORIR
No n’hi havia una altra. Era això o deixar-se sotmetre i el Lleida si alguna cosa té és caràcter. Tirant d’ofici i qualitat, els blaus van governar el partit des d’un inici. No obstant, la defensa del Sevilla Atlético, sòlida com a l’anada, no tenia esquerdes. Així doncs, calia picar pedra. Insistir i aprofitar l’ocasió.
El moment oportú requeria serenitat i Julen Colinas no la va tenir. El porter rival va regalar la bimba al basc, que va caure al pou dels dubtes en el pitjor moment. No va saber si rematar o passar-la i al final va desaprofitar l’ocasió. Els locals, igualment, van disposar d’oportunitats. Esperaven a la rereguarda per a sortir ràpid, com ja van fer a l’anada. Un filial atípic, com s’ha vist.
CARLOS RODRÍGUEZ, UN RAIG D’ESPERANÇA
Tant, que el Lleida va trigar 135 minuts a perforar el marc contrari. Carlos Rodríguez, molt llest, enviava la pilota al fons de la xarxa entre les cames del porter. L’eliminatòria s’igualava i el vent tornava a bufar a favor. Un segon gol blau obligaria el Sevilla Atlético a fer-ne dos. Desgraciadament, mai va arribar.
No per falta de moments, ja que el filial andalús va quedar grogui durant una bona estona. La fermesa blava va tremolar quan els locals van decidir donar un pas endavant. Obligats per les circumstàncies, els joves valors de Diego Martínez van tancar el Lleida. Crespo, que ha opositat per la beatificació aquesta temporada, va ser el salvador per enèsima vegada.
La pròrroga estava servida i la calor feia acte de presència. Mala combinació, tot i que força coneguda pel Lleida Esportiu. Com a Jaén i Leganés, calia apel·lar a l’heroica. Tot plegat, amb l’esperança de no repetir els desenllaços d’aleshores. Aquesta vegada sí semblava la bona, però desgraciadament no ho va ser.
ESFORÇ SENSE PREMI
Com sol ser habitual, el temps extra va estar marcat pel cansament i l’absència de fets destacables. Només dos, que van tenir lloc a la segona part. Quan Sevilla Atlético i Lleida van estar a punt de tirar la tovallola per KO físic. Cap va encertar l’única ocasió que van tenir. Tots els camins conduïen als penals.
Tot semblava de cara quan Carlos Fernández va fallar el seu. Pau Bosch tenia l’oportunitat de posar per davant el Lleida, però també va errar. El mateix porter que li va aturar la pena màxima va ser qui va convertir la decisiva. Abans, Crespo es va ficar dins un altre penal que va picar el pal i Óscar Rubio enviava el seu al travesser. El destí va donar l’esquena a un Lleida Esportiu que no obstant això va donar una lliçó de compromís. Una més d’una temporada que romandrà als anals de la curta història del club blau i la més dilatada d’una ciutat que mereix arribar al futbol professional.