Carlos Martínez ha trobat el seu lloc a l’Olot. Li dóna gols i el club li retorna estima. El 2015 li ha deparat un fill, Máximo, que li ha canviat la vida. Ho explica fent un Cacaolat a on va marcar els seus primers gols quan era un nen
És un dels grans homes-gol dels últims anys al #futbolcat. Carlos Martínez (1986), conegut abans com a Carlitos i ara com a Carlos és el referent de l’Olot. Aquesta temporada ha marcat 8 gols i n’acumula 156 en tota la seva carrera. L’esperit del gol l’acompanya sempre i des de fa unes setmanes també un fill, al que ha anomenat Máximo. De moment, ja li va dedicar un gol contra el Reus. Quants més li podrà regalar al petit? Ho farà a Olot o lluny dels volcans? El mateix Carlos s’encarrega de resoldre-ho a Futbolcatalunya.
“No crec que sigui un jugador de barri, però sí que és veritat que em passava tot el dia jugant a futbol quan era petit”. I ho feia al parc Central, on ens hem citat amb ell per a parlar del passat, el present i també el futur. Abans, de petit, “portava la pilota a l’escola. M’encantava i volia jugar a cada moment”.
La passió ve de lluny i “espero que al Máximo li agradi el futbol. Ho intentaré per totes les maneres. M’agradaria que jugués a futbol i gaudís com ho faig jo”. El nen farà el que vulgui, perquè “jo no sóc ningú per obligar-lo a res”. El que sí ha triat Carlos és el nom. Peculiar, si més no. I és que l’origen de la decisió recau en la pel·lícula Gladiator, de la qual el seu protagonista es diu Máximo.
Indiferentment de la denominació, “estic ple de felicitat. Ho tinc tot. Una família, el futbol i puc viure de la meva passió. No puc demanar més”. El més important, però, està clar què és: “He fet gols molt macos, però el més important és el meu fill. Se’m cau la baba”. Tant, que “poder guanyar al Reus, amb un gol per a dedicar-li al neu va ser el màxim”.
Mentrestant, lluny del verd Carlos ja s’ha llicenciat en Dret i volia estudiar una altra carrera però no ho ha fet. El motiu, és que “sembla que en aquest país vulguem un poble tonto, que la segona carrera costi un 50% més que la primera. Només poden estudiar els rics”. Donades aquestes circumstàncies, ara mateix el nostre protagonista està fent el curs d’entrenador i estudia anglès.
“NO VOLIA MARXAR ARA D’OLOT”
Tot a Mataró, des d’on cada dia agafa un cotxe amb altres companys per anar a la Garrotxa. No s’ha decidit a viure allà, però tampoc a deixar el club perquè “estic encantat a Olot. Des del primer dia m’he sentit molt estimat. Quan tens la confiança de tota aquesta gent, jugues millor”.
I és que “per jugar jo millor necessito la confiança de la gent. No volia marxar en aquest moment”, ja que “estic madurant com a futbolista i estic al lloc ideal per a fer-ho”. No li falta raó. Són 28 anys els que ja ha complert i acumula moltes experiència – i gols, sobretot gols – al darrere: “Sempre he tingut gol gràcies a grans jugadors que m’han fet millor a mi, com ara amb Uri Santos o Enric Gallego”.
Últimament a Olot, també ha tingut molts entrenadors. Preguntat per la inestabilitat a la banqueta, Carlos respon que “no hi ha hagut cap any que al vestuari hi hagin hagut coses rares. Tothom és proper i humil i som una pinya”. Això sí, quan les coses no surten “a vegades un canvi d’aires va bé a tothom. Nosaltres no ens hi fiquem i fins al moment han estat decisions bones”.
L’últim en arribar ha estat Rodri, qui estava a la banqueta quan Carlos va arribar el 2012. “És un entrenador amb molts coneixements i estic intentant aprendre d’ell”. Així el defineix el golejador garrotxí, que no es vol mullar quan li preguntem pel millor entrenador que ha tingut a la seva carrera.
ÍDOL IBRA. BOTXINS TONI I MARCOS
Sí que hi ha resposta, i força clara quan se li demana pel millor davanter: “El davanter que sempre m’ha agradat més és Ibrahimovic i amb qui millor m’he entès és Uri Santos”. En el moment de saber quins són els porters més complicats de batre, també hi ha veredicte: “El porters més complicats de batre són Toni Texeira o Marcos”.
De fet, a Marcos no li havia marcat cap gol fins el passat 9 de novembre. L’Olot-Badalona (3-3) va tenir dos gols de Carlos, de penal. Des dels onze metres, “sembla més fàcil, però no sempre un penal és gol. S’ha de marcar”. No és cap secret que “tots els gols valen el mateix. Els penals han donat mundials i copes d’europa i d’altres no s’han fet. Tenen el mateix valor que un gol”.
Partits com aquell de novembre, en el que l’Olot es va deixar remuntar un 3-3, han provocat que el conjunt garrotxí hagi passat una primera volta d’angúnies. “No esperàvem estar en aquesta situació. Hi havia expectatives pels jugadors de nivell que tenim, però aquesta categoria és molt igualada”, explica Carlos.
“NO ENS PODEM CONSIDERAR UN ASPIRANT”
No en va, també cal tenir en compte que “qualsevol partit es pot complicar. Els filials són una capsa per obrir i es juga a futbol poc. S’imposa més el físic i la força que la qualitat”. Amb tot, “hem de saber d’on venim i no hem de pensar que pujarem. S’ha d’anar poc a poc”. Aquesta ha de ser la pauta, donat que “portem 2 anys a la categoria i l’Olot no es pot considerar un aspirant a estar a dalt”.
El que sí es pot dir és que “Olot és diferent. No sé si són els volcans o l’aïllament, però la ciutat i la seva gent és especial. Em transmeten coses diferents”. I ell al club i a la ciutat, també. Se’l té ben considerat i se l’estima, però perquè? “No m’agrada fer coses estranyes, no m’expulsen i sóc educat dins del camp. Potser per això estic ben considerat”. Aquesta és la solució.
I també el motiu pel que no ha deixat el club ni ha acceptat cap oferta de les que ha tingut. De cara al futur, “no he jugat mai a Segona A, però hi vull arribar. Si arriba el moment, encantat”. Encara hi és a temps, però també depèn de la marxa esportiva de l’Olot. Aficionats garrotxins, podeu estar tranquils ja que, pel que explica Carlos, “Vull donar el salt de categoria amb l’Olot”.
