Hi ha institucions que es desprestigien per allò que fan i n’hi ha que es desprestigien, sobretot, per allò que no fan. FCF? TCE? Secretaria General d’Esports? Els clubs tenen l’última paraula
J.S.V.
redaccio@futbolcatalunya.com
El Tribunal Català de l’Esport (TCE) fa temps que s’està guanyant una segona fama dins del futbol català. No perquè s’equivoqui en un expedient concret, no perquè dicti una resolució discutible.
No és per això, sinó perquè, massa sovint, quan el cas és incòmode per a la Federació Catalana de Futbol (FCF), el Tribunal entra en una zona grisa feta de suspensions, ampliacions de termini i silencis que buiden de contingut qualsevol expectativa de tutela real. El patró és massa evident per ser casual.
PRIMER EXEMPLE: EL CAS FRAU ELECTORAL
El TCE admet la incoació d’expedient disciplinari contra vint directius i professionals federatius per fets gravíssims vinculats al procés electoral de la FCF, entre ells presumptes abusos d’autoritat i actuacions destinades a alterar resultats electorals.
És a dir, reconeix que hi ha matèria suficientment seriosa per obrir expedient. Però, tot seguit, ho suspèn “a tots els efectes” per una pretesa prejudicialitat penal i després es nega, en la pràctica, a resoldre el recurs contra aquesta mateixa decisió mentre no hi hagi resolució penal ferma.
Traduït: s’admet que els fets són prou greus per actuar, però s’aconsegueix que no es mogui res. Ni expedient efectiu, ni mesures, ni resolució de fons. Res. Congelador institucional.
SEGON EXEMPLE: EL CAS PIRINAICA
La reclamació sobre la cobertura de la vacant que va acabar afavorint el Santfeliuenc -club presidit per Alberto Prieto, exhome fort de l’entorn presidencial federatiu de Joan Soteras– enlloc de la Pirinaica, arriba al TCE.
I què fa el Tribunal?. Resoldre ràpid un afer que afecta l’equitat competitiva i la credibilitat del sistema? No. El 24 de març de 2026 acorda ampliar en un mes el termini per resoldre, invocant un “volum considerable de procediments”. I, per acabar-ho d’adobar, recorda que contra aquesta decisió no hi cap recurs.
Recordem: és una reclamació que ve de la temporada passada, del criteri que va seguir la FCF per cobrir la vacant que va deixar el Som Maresme a la Lliga Elit.
Sempre hi ha una excusa formal. Sempre hi ha un article a mà. Però en el futbol, arribar tard no és neutral. Arribar tard és, moltes vegades, prendre partit pels fets consumats.
TERCER EXEMPLE: EL CAS DE L’ÀRBITRE ANTONIO CASTILLO
Després de recórrer dues sancions i demanar la suspensió cautelar, l’afectat sosté que, transcorregut un mes, la cautelar s’ha estimat per silenci positiu d’acord amb la normativa vigent, i demana el certificat corresponent.
El TCE li respon que el seu reglament específic no contempla aquell efecte del silenci i li denega el certificat. I el principi de jerarquia normativa conforme una llei preval per sobre d’un reglament?
Novament, discutibles subterfugis legals. El que no es pot discutir és el resultat pràctic: si una cautelar no es resol amb utilitat temporal, ja no és tutela cautelar, és burocràcia decorativa.
I aquí és on el problema del TCE deixa de ser jurídic i passa a ser polític, institucional i fins i tot moral. Perquè els tres casos apunten en la mateixa direcció: quan la qüestió pot incomodar la FCF, el Tribunal no exhibeix fermesa ni agilitat; exhibeix una passivitat exquisidament administrada.
NOUS MEMBRES, VELLES COSTUMS
Potser tot és casual. Potser tot és impecablement legal. Potser tot té una justificació reglamentària. Però després de veure com s’encalla el cas del presumpte frau electoral, com s’allarga el cas Pirinaica i com es dilata el cas de l’Antonio Castullo, el que ja costa molt de creure és que tot sigui innocent.
I la cosa ve de lluny, els membres del TCE van ser renovats aquest 2026, però recorden com l’anterior Tribunal també va deixar dins el calaix la denúncia de l’exsecretari general en forma de diligències informatives?
La sensació que queda de tot plegat és una altra: que la FCF, quan l’assumpte crema, sempre troba al TCE un mur tou. Un organisme que no arxiva del tot, però tampoc impulsa; que no exonera obertament, però tampoc entra on fa mal; que no resol els assumptes incòmodes, sinó que els adorm. I això, en un òrgan que hauria de garantir netedat i imparcialitat, és devastador.
LA JUSTÍCIA NO POT DEMORAR-SE
Ningú no pot afirmar lleugerament que la FCF tingui fil directe amb el TCE sense una prova definitiva. Però sí que es pot afirmar una cosa, i cada cop amb menys matisos: el TCE fa massa mèrits perquè aquesta sospita creixi.
I quan un tribunal esportiu arriba a aquest punt, el problema ja no és només el que decideix. El problema és que una part creixent del futbol català ja no espera justícia d’ell, sinó només demora, no fos cas que s’incomodi massa a la FCF.