La penúltima dimissió a la FCF -Miquel Sellarès- va evidenciar, en una entrevista a MD, la vergonya i el desgovern que es viu al carrer sicilia. Tres capítols són pocs per a explicar la submissió de l’encara president Soteras; aquest és el primer
J.S.V.
redaccio@futbolcatalunya.com
Miquel Sellarés, ‘molt amic’ de Joan Soteras, extresorer, responsable de la comissió econòmica i vicepresident de la FCF, ha vist com el seu ‘estimat Juan’ li ha posat ‘les banyes’ i ara està al carrer.
Segons ha declarat a Encarna García, a Mundo Deportivo, el totpoderós empleat amb dots de director general, José M. Calle, va posar a Soteras “davant les cordes” com un boxejador a punt de ser noquejat o “entre l’espasa i la paret”: “O ell o jo…”.
UNA FCF PERDUDA ALS TRIBUNALS DE JUSTÍCIA
I com no podia ser d’una altra manera, ‘Joan I de Sabadell’, company de ‘Miquelet’ al Centre Esports Sabadell, a la FCF i de viatges familiars, va pensar que 30 anys junts ja era molt de temps. Evidentment era el millor moment per canviar de parella de ball i decantar-se per la “sàvia nova” d’un jove de cinquanta anys, que ha sabut amassar diners, poder i enemics com no seria capaç qualsevol altra persona.
A l’entrevista de Miquelet hi ha frases que escandalitzen qualsevol que sàpiga com funciona una empresa, un simple negoci, un club o una federació esportiva. Un empleat, el més qualificat de tots, sense dubte, mana, ordena, disposa, assenyala, executa, fa “bullying” (segons Sellarés), proposa el cessament de directius.
“SENSE CAP PREPARACIÓ NI EXPERIÈNCIA”
A més, nomena empleats per tenir-ho tot controlat a la vegada que expulsa treballadors que feia 30 anys que actuaven de forma modèlica al servei dels clubs. Sembla que és millor contractar fidels que truquen a la seva parella de matinada, dient-li: “Cariño, arribaré tard avui, estic falsificant signatures”.
O fidels encarregats de “viatjar “per les xarxes socials per posar a parir a qui no és del gust “de l’amo” (o no, Manolito Gafotas? i d’altres personatges covards, que surten a l’atestat dels Mossos d’Esquadra al Jutjat de Sabadell). Aquest és el nou perfil federatiu? Exemplar, sense dubte.
Com diu Sellarés, tot això sense disposar de cap preparació i cap experiència per part del director general ni dels seus fidels. Imaginem què seria possible si la tinguessin. Té mèrit, de veritat, que gairebé 30 directius i directives assisteixin impassibles a aquest escarni, i romanguin a les seves cadires, esperant que arribi el dia per cobrar els 300 euros al mes per reunió. Fora del carrer Sicília, fa molt fred, segur que pensa més de un directiu.
“QUI TÉ EL PODER REAL ÉS CALLE”
El més gran esperpent encara havia d’arribar. Sellarés diu que “Juan” (el presi) li va prometre que “guanyarien aquesta batalla” (aconseguir que Calle no imposi els seus capricis?). Però a quin món viuen aquests directius del carrer Sicília, permetent que un empleat els tingui controlats sota els seus peus, obeint les seves instruccions?.
Afegeix Miquel: “La realitat és que ‘Juan’ no mana, és un president més representatiu que una altra cosa; qui té el poder real és José Miguel Calle. Ho dic i ho sap tothom”.
Doncs si això és cert, no li ha de tremolar el pols a la Secretaria General de l’Esport català, on el “fidel” Abel García, segur que impulsarà al renovat TCE un expedient de cessament de tots aquests directius i directives, inhabilitant-los a tots i totes per desistiment de funcions com a directius de qualsevol entitat esportiva.
“CONDUINT LA FCF A UN DESCRÈDIT PREOCUPANT”
Costa entendre la posició del conseller Berni Álvarez i del secretari Abel García, quan assisteixen dia rere dia a la degradació de l’entitat esportiva més important de Catalunya i no fan absolutament res, o, si més no, això sembla.
Potser és el moment de recordar l’altre vicepresident 1r també cessat, en formes similars, el gironí Jordi Bonet que tant els defensava en públic en els darrers anys. Ara diu que: “estan conduint la Federació a un descrèdit preocupant, una crisi de reputació i una pèrdua de credibilitat que considero incompatibles amb els valors i la transparència que sempre haurien de guiar la nostra tasca”.
DECISIONS UNILATERALS I COACCIONS
Però no acaba aquí Bonet doncs posa fil a l’agulla: “Aquesta situació s’ha vist agreujada per la manca de coherència i honestedat en certes actuacions internes, així com per la concentració de poder en mans del director general, amb la tolerància i permissivitat del president, que ha fet perdre el rumb de la casa. Aquest factor ha permès que s’imposessin decisions unilaterals i, en alguns casos, amb actituds de coacció cap a altres membres de la Junta i fins i tot treballadors”.
Encara que després de llegir i escoltar Bonet i Sellarés, els hauríem de preguntar si han necessitat tants anys (7) per arribar a aquestes conclusions que es veien fins i tot amb les ulleres ben brutes. Bonet i Sellarés ara poden ser part de la solució, però ningú pot negar que també són part del problema i de la seva cronificació.
“TREURE LA PERSONA QUE TÉ LA FEDERACIÓ SEGRESTADA”
Tornant al Cap de la “caixa”, Sellarés, que no recorda si era tresorer en alguns moments puntuals, és víctima d’un dels ‘contes de la lletera’ tan habituals en els últims anys al carrer Sicília. Es va creure a ‘ulls clucs’ a ‘Juanito’ i va veure en primera persona com el seu amic de tota la vida li va prometre que ell tenia la clau de la ‘caixa de Pandora’.
“Miquel, no et preocupis, farem un pols i el guanyarem (pols a Calle?) (quins il·lusos)… però com va dir Sellarés a Encarna: “no hem guanyat res”. Sellarés pensa que “el més important en aquests moments és treure la persona que té la FCF segrestada i per això no hi ha gaires alternatives: o els clubs preparen una moció de censura o es plantegen de forma immediata unes eleccions”.
SENSE RESTRICCIONS PER PAGAR ADVOCATS
Tornem a l’inici, un empleat, amb càrrec de director general, cobrant gairebé 200.000 euros a l’any (igual que el president), segons diu Sellarés, posa al carrer a directius i treballadors i col·loca els seus peons a tot arreu del carrer Sicília, sense importar-li la seva experiència prèvia o idoneïtat per a la seva feina.
Això té gran mèrit: el món al revés, un únic empleat que passa per sobre de tots els seus caps, els fa callar, els dóna ordres, els fa fora, … i tot això, sense manca de temps.
Com diu Sellarés sembla que es passa la vida a Madrid (la RFEF) i als jutjats amb “tribulacions de Palau” que res importen als clubs catalans, amb els seus problemes interns, amb la seva dificultat per arribar a fi de mes, mentre que al carrer Sicilia no hi ha restriccions per pagar advocats d’alt llinatge que passen sucoses minutes mes a mes.
Els clubs no s’han assabentat que fins ara tots aquests capricis estan sent pagats amb els seus diners, que procedeixen en molts casos de les rifes com diu Antonio Morales, a qui van intentar ‘ajusticiar’ esportivament des d’un infame comitè destituït. Normal, què es pensaven? Era el moment de la seva substitució i gratificar als amics del tan nombrat ‘Informe Poncio’ difós per la UFEC de Gerard Esteva abans de la resolució del TCE.