OPINIÓ: A FutbolCatalunya.com i a d’altres mitjans treballem per donar visibilitat el nostre futbol, però hi ha personatges que ens treuen les ganes de fer-ho
redaccio@futbolcatalunya.com
Que quedi clar que aquest article no vol fer pagar justos per pecadors, però avui us volem explicar des de Futbolcatalunya una de les realitats del futbol català. Una realitat que es produeix per culpa de molts. Fins i tot dels mateixos periodistes, que molts cops abaixem el cap i acatem aquestes actituds dictatorials i despòtiques per part d’uns personatges que haurien de vetllar i alabar la difusió de continguts dels clubs als qui representen, en comptes d’etzibar retrets a qui s’encarrega de donar visibilitat els seus colors.
I és que la tasca de qui fa de cap de premsa o director de comunicació d’un club de futbol modest hauria de ser ajudar. Ajudar o estar al servei dels periodistes i animar-los a difondre més informacions sobre la seva entitat. En comptes d’això, hi ha qui es dedica a advertir que si un actua pel seu compte i se salta el ‘protocol’ (sic), es pot considerar directament l’autor de la mort de Manolete.
Potser amb reaccions d’aquesta mena es pot entendre una altra realitat del futbol català. Cada cop es parla menys als mitjans de comunicació. Que la pròpia Federació Catalana de Futbol es dediqui a difondre continguts que haurien de ser realitzats pels propis mitjans -parlem de productes periodístics i no publicitaris– és un bon exemple. Les televisions alimenten hores de programació amb continguts produïts per una Federació. I tothom content.
A LES SEVES ORDRES, ‘CABDILLS’, ENCARA, NO!
Però tornem a la figura del cap de premsa. Amb tots els respectes, potser hi ha clubs que es pensen que són el PSG, el Bayern de Munich o el Real Madrid. I volen actuar de la mateixa manera. És a dir, si vols fer una entrevista a un futbolista o un entrenador del meu equip, m’has de demanar permís abans i informar-me que l’entrevistaràs i jo et donaré el vist-i-plau… o no. Com ho llegiu.
Potser el cap de premsa o director de comunicació de torn actua així perquè hi ha un president o junta directiva que el fan actuar així. O perquè els joves periodistes -o aspirants a periodistes- que orbiten sobre aquell club no gosen plantar cara i dir la seva, no sigui que el cabdill de torn s’emprenyi i el posi la creu. A nosaltres, a aquestes alçades de la pel·lícula, això ens importa un be negre amb les potes rosses.
Obliden aquests personatges que la seva tasca és la d’ajudar, no la de posar pals a les rodes. De fet, haurien d’estar agraïts i contents que es parli amb futbolistes, entrenadors o membres del seu club i es doni visibilitat. Però no. Aquí es tracta de dir ‘aquí mano jo’ i que el protocol és el que és.
NO SABEN NI ON SÓN
Estan parlant de protocol a un club de Primera, Segona, Tercera Federació o Lliga Elit. Probablement, per la gran quantitat de mitjans de comunicació que volen entrevistar al futbolista de torn. Perquè, com hem dit, són milers i milers els mitjans que volen seguir i difondre informació de futbol català. I perdó per ser irònic, però és que fa riure… per no plorar.
Podríem donar noms dels personatges que actuen d’aquesta manera. No cal. Ells ja saben qui són i possiblement, en llegir aquest article, rebi missatges d’emprenyament per posar-los al seu lloc. Però aquest article vol despertar una mica als companys i companyes de professió que han de patir aquesta mena de pràctiques en el nostre futbol català. Potser ja és hora de dir prou, abans que la muntanya sigui inaccessible del tot.
LES MERAVELLOSES EXCEPCIONS
I com deia abans, també hi ha exemples de com s’ha de fer aquesta tasca. Serveixin aquestes línies per agrair la tasca, entre d’altres, de Carlos de Frutos a la UE Castelldefels, Joan Blanch a l’AE Prat o Raúl Monje a la Fundació Esportiva Grama. Són tres exemples de com cuidar la relació amb els mitjans de comunicació i no fiscalitzar de manera dictatorial i desmesurada les tasques dels qui ens dediquem a donar visibilitat aquestes categories.
Si qui em llegeix és dirigent d’un club de futbol català modest, prengui nota. Recordi que és important la tasca que fa pel seu club, però també la difusió que puguin obtenir tant les seves activitats com els seus anunciants, per la qual cosa també necessiten els mitjans de comunicació i qui es dedica a informar.
Si qui em llegeix actua de cap de premsa o ‘dircom’ d’un d’aquests clubs, reflexioni i pensi que potser cal apropar-se més que allunyar-se.
I si qui em llegeix està treballant o col·laborant a mitjans informant de futbol català o d’aquests clubs, potser ja va sent hora d’aixecar la veu quan algú vol imposar ‘protocols’ impropis i dictatorals. Arreglar aquest desgavell és cosa de tothom.