Després de gairebé dues dècades de carrera i 500 partits, Marc Martínez es retira del futbol als 37 anys. Ho fa a casa, al CE Manresa, i no podia ser un final millor
redaccio@futbolcatalunya.com
Marc Martínez (1986) és un dels jugadors clàssics de Segona B al segle XXI. Ha disputat més de 400 partits a la categoria de bronze, la gran majoria en equips catalans. Des del Sant Andreu fins al Lleida Esportiu, passant per Sabadell, Llagostera o Nàstic. Tot plegat, per acabar a casa, al Bages amb el seu CE Manresa. El migcampista ha viscut una de les millors etapes històriques del club, però té mil històries d’una inoblidable carrera que explica en aquesta entrevista.
Com va la vida de jugador retirat?
De moment bé. Encara no m’ha donat temps d’assimilar-ho. Fa dues setmanes només, ha acabat la temporada i ara és com si estigués de vacances. Quan comenci la pretemporada suposo que allà ho passaré pitjor.
TOTA UNA VIDA A MANRESA
Per què retirar-se ara?
És una decisió que ve de lluny. Quan vaig acabar la meva etapa al Lleida tenia 35 anys. No tenia ganes de marxar lluny, de moure família. En aquell moment ja em vaig plantejar deixar-ho, però em va trucar el Ferran Costa per anar al Manresa. Aquí no em va suposar cap esforç, estaria a gust i a casa. Vaig venir per fer un any i va anar tan bé la cosa que al final he acabat estant tres. L’estiu passat veient que marxava Ferran Costa i els jugadors importants ja vaig fer saber al club que em plantejava aquesta temporada com l’últim any. És un tema més de desgast mental, del dia a dia, de molèsties físiques.
Físicament no ha estat bé?
Aquests últims anys a Manresa no he tingut moltes lesions, tampoc ho he passat fatal. Ho vaig passar pitjor a l’anterior etapa a Lleida, amb molts problemes musculars i recaigudes. Físicament l’edat es nota, sobretot a nivell de recuperació quan acabes un partit. En el joc no he sentit que em passessin volant, però el que et deia que a l’hora de recuperar sí que patia més. Són coses normals de la veterania.
Retirar-se al club de la seva ciutat és un bon final, no?
“ÉS UN TEMA MÉS DE DESGAST MENTAL”
Per mi ha estat ideal. No és el mateix acabar en un club de l’altra punta d’Espanya que fer-ho els últims tres anys al club de la meva ciutat, amb la meva gent. A sobre en una de les millors etapes de la història del Manresa. No tothom pot escollir on acabar, però per mi ha estat així i prefereixo que hagi estat així.
I ara què?
De moment molt aturat tot. Tinc una baralla interna. D’una banda m’agradaria descansar una mica, tenir els caps de setmana per la família i la nena i de l’altra m’agradaria seguir vinculat al futbol. M’agradaria seguir vinculat al futbol, no sé com, ni quan ni de què. Sí que sé que vull provar-ho. Segurament més enfocat a estar al camp d’entrenador.
“M’AGRADARIA SEGUIR VINCULAT AL FUTBOL”
La seva posició al camp ha donat molts dels millors entrenadors de la història.
Evidentment el mig centre és el que controla tot el que passa al voltant, el que està pendent de tot. De la distància entre línies, també veu si hi ha espais interiors per trobar avantatges. Aquest tipus de jugadors, que veuen aquests detalls, tenen avantatge en aquest sentit. També pots haver tingut una molt bona carrera de jugador, però entrenar és una altra cosa. T’has de posar davant d’un grup, comunicar bé i transmetre coses. Suposo que ho provaré en algun moment.
Parlant d’entrenadors amb quin es quedaria de la seva carrera?
Tinc dos marcats, el primer i el que per mi ha estat dels millors que he tingut és Imanol Idiakez. Ara acaba d’ascendir amb el Deportivo i el vaig tenir a Lleida i va suposar un canvi radical per mi. D’altra banda, Ferran Costa. Pot sorprendre perquè me’l vaig trobar amb 35 anys després d’haver tingut uns quinze entrenadors i a una categoria inferior. El que vaig viure amb ell em va agradar molt.
“TINC MARCATS ELS PENALS DE SEVILLA, VA SER MOLT CRUEL”
I si li pregunto per un moment?
Tinc molt marcada la temporada de Lleida amb Imanol Idiakez. Va ser duríssima perquè vam estar sis mesos sense cobrar. Hi havia jugadors que no podien viure i ho estaven passant fatal. Hi va haver una lliçó de generositat allà dins i a contracorrent i contra tothom ens vam plantar a una final de playoff contra el Sevilla Atlético. Perdre als penals va ser cruel, però és d’aquells moments que se’t posa la pell de gallina. Saps què va passar, com ho vam aconseguir i va ser una temporada extraordinària.
Ha jugat més de 400 partits a Segona B i només 10 a Segona A. Com s’explica això?
A veure, això seria llarg d’explicar.
Tenim temps, no pateixi.
Hi ha hagut moments claus a la meva carrera que han passat coses perquè no es doni. Quan vaig debutar a Segona A vaig anar a parar al Huesca, un equip fet a base de jugadors de Primera Divisió molt veterans. Antonio Núñez, Nacho Novo, Luis García… un vestidor amb molt d’ego i jo mentalment em vaig fer petit. El primer entrenament allà li vaig dir al meu representant que era impossible que jo jugués allà. Hi havia jugadors que potser em vaig dirigir la paraula cinc vegades en mitja temporada.
“QUAN VAIG DEBUTAR A SEGONA VAIG TENIR UN PROBLEMA FAMILIAR GROS”
Els entrenadors van tirar molt d’aquest perfil de jugadors aleshores. A part de tot això, just quan comença la lliga a Segona A tinc un problema familiar molt gros. Abandono Huesca durant un mes i vinc a casa. Torno pensant com deixo la meva família d’aquella manera i per això al Nadal surto cedit a un equip de Catalunya. Quan tenia la oportunitat es van donar casuístiques que van fer que sortís malament.
Això no és excusa perquè en altres ocasions podria haver donat el salt a Segona A. Aquella temporada surto cedit al Nàstic i faig molt bons mesos amb Salamero. Torno a Huesca, que havien baixat a Segona B i Salamero se’n va al Sabadell a Segona A. M’ofereix anar-hi, demano sortir, el Huesca demana una quantitat que jo em trec del meu sou i quan ja estava tot encarat el Huesca demana el doble. El Sabadell es cansa i llavors res.
“HE ESTAT UN MOLT BON JUGADOR DE SEGONA”
És el que deia que per una cosa o una altra semblava ‘gafat’ el tema.
Són coses que passen, decisions que prens durant la teva carrera que mai saps si encertes. Crec que al final una carrera marca el que has estat. Sota el meu punt de vista he estat un molt bon jugador de Segona B, d’equips punters i no m’ha donat per ser un jugador de Segona A.
De fet, d’equips de Catalunya d’aquest nivell si no ha jugat a tots doncs pràcticament.
Tot ve marcat pel que t’he explicat. Des d’aquell moment em plantejo jugar a prop de casa, amb la sort que tinc bon cartell i he pogut anar a bons equips. Lleida, Llagostera, Sabadell, Nàstic… equips de la zona.
“M’HE TROBAT CINC O SIS TEMPORADES AMB IMPAGAMENTS”
Independentment d’aquell problema fins a quin punt val la pena ser un rodamon per Espanya cada any a un equip?
Molts cops he pensat durant la meva carrera que m’hagués encantat ser un jugador de club, tenir un sentiment de pertinença i estar vuit anys al mateix lloc. En aquest futbol tan modest és molt difícil. Hi ha tanta inestabilitat, d’impagaments, a nivell competitiu, que et fan moure. M’he trobat cinc o sis temporades amb impagaments i això et fa plantejar-te moltes coses.
I per acabar, com resumiria el seu comiat?
Encara no he publicat res a xarxes socials, la veritat que sense més. La gent important, el club, van estar presents aquell dia. Estic content perquè ex companys de tots els equips m’han escrit i han tingut bones paraules per mi.