El Badalona guanya per sisena vegada el trofeu per excel·lència del futbol estiuenc català després de superar el debutant Cerdanyola. Ningú ha guanyat més aquest títol que els escapulats
JORDI MESTRES @jordimestres7
La condició d’històric del Badalona és inqüestionable. Pocs equips han donat més a aquest torneig i cap, des del dia d’avui, l’ha guanyat més vegades. La final del Guinardó va decidir-se als últims minuts, quan l’equip escapulat va aconseguir el que no havia fet ningú fins aleshores, derrocar el mur de la porteria del Cerdanyola. 255 minuts després i per partida doble. Enri i Marcel van decidir una final amb molta intensitat i poques ocasions. Expeditiu en defensa i resolutiu en atac, el campió va ser just. El Badalona acariciava la glòria al Guinardó, com ho havia fet les cinc vegades anteriors en aquest mateix escenari, el Narcís Sala o el Centenari.
L’experiència és un grau a la vida i al futbol. El Badalona, cinc vegades guanyador de l’Històrics abans de la final i equip de Segona B, en tenia més que el Cerdanyola. La va fer valdre a la final del ‘seu’ torneig, amb un bon inici de partit. Movent la bimba amb criteri i pressionant quan no la tenia. Fruit d’això, no van arribar oportunitats de gol, però sí un domini sobre la situació. Que no és poc.
El partit es jugava a una meitat del camp – la vallesana – fins que el Cerdanyola es va treure la tensió de les cames i es va deixar anar. No amb la pilota en moviment, sinó aturada. I és que després de dues bones oportunitats escapulades, els de Toni Carrillo van reaccionar gràcies a les faltes laterals. La dreta de seda de Didi va provocar algun esglai al Badalona, menys dominador a la part final del primer temps.
El mur del Cerdanyola segueix intacte…
Del monòleg escapulat es va passar a un intercanvi de cops que va acabar en combat nul. Nou empat a zero, com no podia ser d’una altra manera tractant-se d’un Cerdanyola que ja acumulava 225 minuts sense encaixar. Quedava tota una segona part per a decidir el campió… i per a tombar – o mantenir dempeus – el mur vallesà.
I la represa, en principi, va seguir pel mateix camí. Aquell en el que les defenses s’imposen als atacs i la tàctica a l’espectacle. Ordenats i amb disciplina militar, Cerdanyola i Badalona concedien poc. Poquíssim, de fet. Quatre nens al ritme del ‘reggaeton’ tan de moda ho seguien a l’altra costat de la reixa, sense pagar ni un euro.
… fins que Enri el derriba 255 minuts després
Ells, i els 500 presents, van veure com, per fi, hi havia un gol. El va marcar Enri, amb el cap, després d’una centrada mil·limètrica d’Albarrán. 255 minuts després queia el mur del Cerdanyola i a falta d’un quart d’hora pel final el Badalona acariciava el seu sisè Històrics. Els vallesans, però, no van dir la seva última paraula.
Morales es va lluir a xut de Méndez, sol al segon pal però sense encert en la rematada. L’emoció creixia. Les ocasions, també. Marcel va culminar un ràpid contraatac aprofitant que el Cerdanyola estava abocat, tot i que el seu xut va marxar alt. Del Río va impedir, amb la punta dels dits, un gol que hauria sentenciat la final.
Marcel deixa enrere la final i els fantasmes
No va fallar el mateix protagonista cinc minuts després. En l’última jugada del partit, Marcel sentenciava el matx, amb un gol d’insistència després d’una primera rematada. Pocs s’ho mereixien més que ell, per la lesió de lligaments creuats que va patir la temporada passada. El gironí, amb dos gols, va acabar com a màxim realitzador del torneig igualat amb Ramón Sardà (Vilafranca).
El Badalona va monopolitzar els trofeus, ja que Sergio Maestre també va ser l’MVP. L’equip escapulat es consolida com el campió més repetit del torneig. Ningú ha guanyat més vegades l’Històrics, després de 32 edicions. L’empat a cinc títols amb el Júpiter s’ha desfet. Ja en van 6 pel guanyador de sempre en solitari. L’Històrics ja té rei.