El seleccionador català sub 16 porta tota la vida entrenant i vol arribar al futbol professional. El proper repte de Dani Fernández és el campionat autonòmic, que es disputa el proper cap de setmana
JORDI MESTRES
jmestres@futbolcatalunya.com
Dani Fernández (1979) només té 35 anys, però ja n’ha viscut uns quants a les banquetes. El Manresa, el futbol base de l’Espanyol o el Castelldefels han pogut gaudir dels seus serveis i ara, per segona vegada, és el seleccionador català sub 16. El tècnic explica en una entrevista a Futbolcatalunya.com les expectatives de cara al campionat autonòmic, com també altres aspectes del futbol base i amateur.
La sub 16 és un repte discontinu però que quan arriba, com aquest cap de setmana agrada.
És una feina que més que entrenar un equip i crear una estructura de joc és estar atent a l’evolució dels jugadors i escollir els que estiguin millor. Hem seguit una línia regular i han repetit 14 de la primera fase. Repeteixen un 80% i hi ha quatre nous, tres dels quals són del Jàbac. Hem premiat aquest equip, que ho està fent molt bé.
Triar i premiar són els motius de la gran quantitat d’equips representats a les convocatòries?
Nosaltres tenim una normativa que et limita en aquest sentit. Només poden estar al camp tres jugadors del mateix equip i això fa que el seleccionador s’hagi de moure per trobar aquests jugadors que tinguin nivell fora de Barça i Espanyol. Tenim molta sort que a Catalunya hi ha moltíssima qualitat al futbol base. Nosaltres vam fer una primera tria i ens van sortir 55 jugadors convocables. Això només passa a Catalunya.
Per tant, elegir deu ser el més difícil.
Aquí ja entra el tenir clar la idea de joc i escollir els jugadors adients en aquest sentit. El jugador que més gols porta a la lliga potser no s’hi adapta i en ve un altre que la gent coneix menys, però col·lectivament dóna molts més.
Catalunya és favorita al Campionat d’Espanya de Seleccions?
Catalunya sempre ha d’estar entre les quatre finalistes per població i per qualitat dels clubs. Barça i Espanyol estan entre els quatre millors equips d’Espanya de futbol base. Després hi ha València, Euskadi, Madrid i Andalusia que en un partit concret et pot guanyar. El rival a batre aquest cap de setmana és Astúries, però jugant a casa hem de ser ambiciosos. No hi ha marge d’error.
Això és una pressió?
Aquests jugadors estan acostumats a aquesta pressió perquè estan en equips molt exigents i sempre han de guanyar. Personalment, he estat dos cops com a seleccionador i he guanyat el campionat. Sé el que significa, però també sé que no s’ha de sentir pressió. Com a entrenador el més bonic és estar a un lloc on puguis guanyar títols. Això ho tenen a l’abast molt pocs. És una pressió bonica de viure. No passar no seria un fracàs, però sí inesperat.
El futbol base català, vostè que hi treballa, s’hi estan fent bé les coses?
La formació d’entrenadors està molt ben organitzada per la Federació. Els clubs estan molt ben estructurats. El Cornellà seria un club que disputaria a Madrid o Atlético i la Damm té un prestigi enorme. I molts altres. Catalunya i pocs llocs més poden presumir d’aquesta qualitat.
El futbol base del Barça està afectant a la resta de clubs?
És normal. El Barça té un potencial econòmic que la resta de clubs no tenen. La dicotomia Barça-Espanyol és bona perquè fa que tots dos clubs treballin molt fort. Que el Barça fitxi jugadors és normal i després que també ho fa l’Espanyol i el Cornellà. Pel que fa a l’estil de joc el Barça influencia i crec que és positiu. Al futbol formatiu fins a Cadet tothom hauria de tenir la possessió de pilota i això ajuda a millorar moltíssim.
Ha parlat de Barça i Espanyol. Coneix bé una de les dues cases perquè hi va estar durant sis anys.
En el moment que m’anomenen seleccionador tinc una coneixença dels jugadors enorme. He treballat amb ells, m’hi he enfrontat i ja els he tingut a l’Espanyol. Aquesta generació la conec i m’ha estat molt més fàcil que si no coneixes el futbol base. El futbol base s’ha de conèixer bé, no té res a veure amb el futbol amateur.
El futbol base i el futbol amateur a Catalunya són dos mons diferents?
El futbol amateur aquí sempre ha tingut tradició, però són mons a part amb el futbol base. S’ha de saber molt bé el funcionament dels clubs. No és el mateix. L’Espanyol és un club professional i al futbol amateur l’exigència que tens és professional, però la gratificació o la organització no ho és. Això és una dificultat.
Aquesta dificultat va ser la que va provocar la seva marxa del Castelldefels?
El Castelldefels estic content d’haver-hi estat. M’ha permès tenir experiències que no havia viscut, com per exemple estar vuit jornades sense guanyar. No m’havia passat mai i necessitava aquesta experiència perquè et fa millorar. He madurat com a entrenador i com a persona. El problema és que havíem redreçat la situació esportivament i jo en aquell moment vaig pensar que no s’estaven fent les coses com jo volia. No em refereixo a l’equip, sinó al club. Si no es feien els canvis que jo creia no hi volia estar. Quan estàs com a responsable d’un lloc el que serveix és un projecte. Si no n’hi ha, no sóc feliç. Estic convençut que la línia de joc que ha seguit el Castelldefels posteriorment l’haguessin seguit amb mi. La plantilla i l’estil de joc són el mateix.
Els hi ha anat bastant bé.
Molt, molt. I és normal perquè jo no tenia cap dubte que per nivell l’equip estaria entre la dotzena i la tretzena posició.
Fa una setmana Toni Carrillo, tècnic del Cerdanyola, va fer una crítica al col·lectiu d’entrenadors. La comparteix?
Primer de tot personalment donar tot el suport al Toni. Crec que el que va dir comparteixo la gran majoria de coses. És una persona que vesteix pels peus i el tracte que he tingut amb ell és fantàstic. És un mirall en el que tots els entrenadors que estem pujant ens hi hem de mirar. Va de cara, ho té molt clar i té una trajectòria envejable. Pel que fa al col·lectiu d’entrenadors tu jugues un partit i veus a cinc al camp esperant a que caiguis i que parlen malament de tu. Això en els àrbitres no passa. Ells estan ben avinguts, van a una, es defensen i tenen solidaritat. Els entrenadors ens ho hem de fer mirar.
Té alguna solució aquest tema?
Potser fer més reunions i tenir més contacte entre nosaltres. Tothom pensa que està en possessió de la veritat i d’aquí no surt. Allò que fan a la Premier que quan acaba el partit et prens una cervesa, un cafè o un vi aquí no es fa. Amb els que t’hi avens més tens més relació, però hauríem de compartir més experiències tots. Alguna cosa s’ha de fer perquè és una posició complicada i ens hem d’ajudar.
Té algun ídol?
Des de molt petit em va marcar molt l’Arrigo Sacchi. És la definició d’entrenador. Després he conegut tres persones que m’han ajudat molt en la meva formació: el Josep Segura, l’Òscar Cano i el Juanma Lillo. El primer que em marca és l’Arrigo Sacchi. Després m’agrada molt com transmet Guardiola i la intel·ligència tàctica de Mourinho. A prop l’Òscar Perarnau, un altre referent, m’ha encantat sempre escoltar-lo.
En té bastants de referents.
L’entrenador que s’hi dedica, ho viu i té nivell hi ha coses que et pot ensenyar. Pots aprendre molt d’altres entrenadors. Jo, per exemple, estic molt a sobre dels jugadors i altres deixen fer més. Aquests entrenadors que he anomenat tant per idea de joc com per filosofia de joc m’han marcat.
Encara és jove. Quines perspectives de futur té de cara als propers anys?
Jo sempre dic una cosa. Quan tenia 14 anys i em deien que volia ser de gran jo responia que volia ser entrenador de futbol. No era un bon futbolista i arribar a entrenar al futbol base de l’Espanyol o a la Selecció Catalana ja era un somni. Impensable. Debutar a Tercera Divisió, també. Vull ser entrenador de Primera Divisió i professional, però també sé que és complicat. Vull entrenar un equip, ser feliç i transmetre la meva idea. Amb això ja en tinc prou.
És feliç aleshores?
Sí, sí. Ho sóc.