Sota una escena i una pregunta intrigant -‘El conspirador des de les ombres o per què el futbol català mai canvia de mans’-, Helena García, criminòloga, analitza les raons perquè el món del futbol fa la sensació de renovar-se molt, però sempre es queden els mateixos
Tot un luxe per a Futbolcatalunya, una nova visió del nostre futbol català per part d’una criminòloga, Helena García, una especialista que usa l’objectivitat per a analitzar una depriment realitat sota el comandament dels de sempre. Es pot llegir a la web ‘ColCrimiCat’ que Criminologia és “una ciència social que estudia el delicte, delinqüent, víctima i l’entorn social que envolta aquests tres factors”. Doncs això: li preguntem a aquesta especialista a DDHH (Discapacitat, Diversitat i Discriminació), colectius vulnerables i Doctoranda UPF. Per què sempre manen els mateixos en el nostre futbol català i sempre brillen aquests maleïts conceptes al voltant de la pilota
Candidatures continuistes enfrontades a grans renovadors del futbol que acaben integrant-se en la Federació. Escàndols. Denúncies. Presumptes corrupteles. Un Govern que reclama canvis… i és ignorat. Un futbol català cada dia més revolucionat. El cercle viciós del que no som capaços de sortir. I alguns volen – volem – canvis.
I rebem promeses, i esperem, en va, que les compleixin. I augmenten les quotes, i varien els membres dels comitès, i canvien normes del reglament. Per tal que tot segueixi igual i protesta el futbol català. Llavors tornen les promeses… i ja ni esperem que es compleixin.
SEMPRE ELS MATEIXOS AL FUTBOL CATALÀ
¿Per què, doncs, el futbol català no canvia mai de mans? Senyores i senyors: pel poder sense control. Canvien peces, no el modus operandi: no hi ha manera que els federats tinguin poder per treure targeta vermella a qui fa mal al futbol. No sabem mai qui vota què, ni el valor del vot a les assemblees – de fet, no sabem ni qui vota, ni si els vots són legals. Els que manen, si marxen, tornen a posar els seus, que ja saben com mantenir-se al poder: subvencions i nomenaments. I silenci – omertà – que permet canviar per mantenir tot igual.
La Federació és com el Govern, on els mateixos es reparteixen el pastís, i saben com conservar el modus vivendi i quan moure fitxa. Si cal feminitzar, es fa; si cal denunciar, es denuncia; si cal aparentar, s’aparenta; si cal donar suport a RFEF, se li dona; si cal votar, benvinguda sigui la democràcia: sabem els resultats abans de votar.
I tornem a començar el cicle que no acaba mai, perquè l’ens federatiu ja no es pot canviar, ni des de dins ni des de fora. Però tot son cicles, i quan acaba el cicle dolent, darrere sol venir el bo.