Quatre play-offs consecutius i camí del cinquè. L’entrenador del Sabadell entén el futbol com a una competició i lluny d’enrocar-se en un estil, s’adapta al que faci falta per a endur-se la victòria
JORDI MESTRES @jordimestres7
Pocs han sobreviscut a les misèries i alegries que pot donar una categoria com la Segona B. Els tècnics que despunten, sobretot si són ex futbolistes professionals, donen el salt mentre que els que no ho fan es queden en el camí i se’ls hi tanca la porta de les banquetes. Per un temps… o per sempre. Toni Seligrat (1968) és un ‘rara avis’. Molts entrenadors han pujat de categoria, però ningú ho ha intentat més que ell. Fins a quatre vegades, el duríssim play-off d’ascens va negar-li el premi. Prop de complir la cinquantena, el valencià no es dóna per vençut. Esteve Calzada va seduir-lo per a acompanyar-lo a Sabadell i espera, per fi, assolir el seu gran objectiu. No és cap altre que arribar al futbol professional i així ho repeteix davant Josep Maria Ferrer i Josep Ramon de Castellarnau, el seu ‘staff’ que no l’abandona ni a les entrevistes.
Seligrat té clar que Sabadell, on té contracte de dos anys, és una marató, però no es planteja cap altra cosa que arribar a la línia de meta com a equip de Segona A. Amb dos anys de contracte, té marge per a fer-ho i és conscient que el repte és majúscul. Mostra convicció en cada paraula que diu i també cert punt de saviesa per l’experiència que atresora. El futbol és un joc per l’espectador, però per a ell és una competició. L’únic que val és guanyar.
Què ha de fer Toni Seligrat per a entrenar a la LaLiga?
Doncs hi ha dos camins. Un és que Toni Seligrat agafi un equip a Segona B i sigui capaç de disputar el play-off i després pujar. Ho he fet moltes vegades i sense ser primer és pràcticament impossible. L’altre camí és que algú que realment s’interessi per Toni Seligrat el vegi treballar i pensi que li agrada com entrenador i li obri la porta del futbol professional per veure si estic capacitat, que jo crec que sí.
A categories com la Segona B es pot parlar d’estils?
Jo crec que sí i a més en plural. Pilotes diferents, camps diferents… inclús cultures i tradicions diferents segons la Comunitat Autònoma. En canvi, quan arribes al futbol professional tot això s’unifica. Tot és el mateix estil. Tots els camps són de gespa natural. Les pilotes són iguals. Els àrbitres tenen un nivell semblant. Segons en quina zona d’Espanya estàs hi ha certes particularitats.
Què és jugar bé?
Aquesta és la pregunta del milió. La meva experiència em diu que jugar bé és guanyar. Quan un guanya, tot el que t’envolta et treu la part positiva. Quan un perd, les mateixes persones et troben la part dolenta.
Creu que la Segona B és més exigent que les categories professionals?
Avui Machín diu que el Llevant guanya – l’entrevista la vam fer divendres – perquè el rival anava a Montilivi a competir i ells van sortir a jugar. Això a Montilivi, camp de màxim nivell, gespa natural, jugadors de Primera… Machín diu que s’ha de competir jugant, però no pots jugar sense competir. Ara baixa a Segona B, amb els seus camps i el nivell de talent. Aquí tot és pitjor i cobra moltíssima més importància competir. Moltes vegades vol dir anar fort a la disputa, guanyar segones jugades, estar ben organitzat i ser molt fort. Sobreposar-te a les errades és fonamental.
Les misèries de la Segona B reflecteixen les de qui la gestiona, que és la RFEF?
No m’agrada massa parlar del que no domino. No sé si es podria millorar la Segona B i tampoc la forma. Segur que no és senzill. Hi ha moltes coses millorables, però no sé si no s’arreglen per desídia o realment perquè veuen que és molt difícil.
Ha dirigit més de 200 partits a Segona B, la majoria al grup 3. Com la veu aquest any?
El nostre grup està tot una mica més car, com si haguessin pujat els preus (riu).
És el més potent dels quatre?
Per a ser primer o fer play-off sí. Sempre he dit que el grup 3 és el més competitiu i entenc la competitivitat com que és el més difícil de guanyar qualsevol rival. Altres grups tenen rivals menys difícils de guanyar. Al grup 3, el Mallorca pot patir quan vagi a jugar contra l’Aragón. Aquest plus de dificultat demostra que els de la zona baixa tenen molt nivell. Només cal mirar els equips que baixen la temporada passada o l’Olot, que va descendir amb 1 milió d’euros de pressupost. A això suma-li que estan Elche, Mallorca i Hércules. Tres monstres, amb unes masses socials, uns estadis, estructura i exigència espectaculars. El preu del play-off ha pujat.
Per què va escollir el Sabadell i no un altre?
Aquest estiu vaig asseure’m amb diversos dirigents de diferents grups de Segona B i realment el que em va donar millor sensació de tots va ser l’Esteve Calzada. El seu projecte a Sabadell me’l van saber vendre molt bé i em van seduir. Vaig pensar que podia ajudar-los a aconseguir el que ells volien, perquè ells em podien ajudar a assolir el que jo vull. És el mateix: arribar al futbol professional.
El gran problema d’aquesta temporada és el gol.
A nosaltres ens passa això i és un mal endèmic al grup 3. La major part dels davanters, uns quaranta, només cinc fan més de 10 gols. Els atacants fan entre 8-10 gols i és una categoria on és molt difícil fer gols. La temporada passada vam signar a l’Alcoyano a David Torres, que venia de pujar amb l’Alavés a Primera i va fer 9 gols.
Amb el tema dels empats veu el got mig ple (no es perd) o mig buit (no es guanya)?
Sumar és boníssim. Sempre. Després dels empats si ve una victòria es veuen bons i si ve una derrota es veuen dolents. Al final són punts que vas sumant. Segurament si ens plantegem empatar 7 partits d’onze no ho fem. Sempre hem sortit a guanyar. Posar-nos per davant en el marcador i que ens empatin ho veig molt positiu. Estic convençut que si s’hagués posat el rival haguéssim perdut. Gràcies a posar-nos per davant no ho hem fet.
Ha disputat quatre play-offs seguits. Percep una expectativa enorme entorn la seva figura?
La societat és molt ‘etiquetera’. Jo dec tenir vàries i una que tinc és que equip que agafo fa play-off. És bona, però alhora exigent. Suposo que algun any no faré play-off, però de moment aquesta exigència està bé i dóna confiança als jugadors en mi. És més fàcil creure així.
El sistema de play-off actual li agrada o el canviaria?
És el més just dels tres formats que he experimentat. La lligueta de quatre primer, després els primers contra els quarts i els segons contra els tercers i l’actual. Crec que el play-off està bé. Aquest any sense ell, el Mallorca se’n va i no puja ningú més. Què fem la resta?
El play-off que li va deixar pitjor regust va ser el de l’Alcoyano?
Si el pitjor regust és el que més fotut he acabat… no sé és difícil. El que sí et puc dir és que el que he quedat més a prop de pujar és el que menys m’ha fotut. A Huracán vam passar un any molt dolent i crec que el Huesca mereixia més pujar. No hagués estat just que Huracán hagués pujat. Els dos de Lleida van ser fotuts i el d’Alcoi també. No m’agrada gens perdre i menys en un play-off.
Va deixar l’Alcoyano perquè no veia que pogués millorar la temporada anterior?
Ni igualar. Alcoi és una plaça molt exigent, molt guanyadora. Per això vaig encaixar en aquest equip, perquè jo també ho sóc. L’objectiu l’any següent era millorar la segona posició i jo vaig veure que era impossible.
A Sabadell diu quan arriba que no vol un play-off, sinó millorar-ho i la única forma és pujar. Vostè mateix s’ha posat el llistó molt alt.
No vaig dir aquest any. Això ho he dit perquè sé que tinc dos anys més un altre. Tinc una clàusula al meu contracte que cobro una prima per permanència. El primer que em van dir és que la pressió me la posaria jo. Havíem de reflotar el Sabadell, però no en un any. Tornar a Segona A ens portaria mínim tres anys i encara estem al primer. Jo vull pujar, però no és una obligació d’entrada.
Té la sensació que si no puja vostè amb un equip la porta no s’obrirà mai?
Jo vull creure que no. Si no ho aconseguim, que espero que sí, crec que si una persona fa durant molt temps les coses ben fetes tingui la possibilitat de créixer. La Segona A si en algun moment miren un tècnic de Segona B espero que em tinguin present, ni que sigui per currículum.
Després de l’experiència de presidents que ha tingut, arriba l’Esteve Calzada, un ‘rara avis’ i el sedueix. Per què?
En certa manera és una mica ‘marciano’, sí. He vist en Esteve una persona esportista, ja que va a córrer cada dia. Apassionada de l’esport, preparada, treballadora i que relaciona fer les coses bé amb que el seu negoci, en aquest cas el club, vagi bé.
Aquest dirigent suposo que si li ha posat una prima de permanència li posarà també prima per jugar la promoció d’ascens.
També està. Tinc primes. Per un costat, l’any passat el Sabadell es salva de no baixar l’última jornada i aquest any no vull que passi. D’altra banda, com sóc Toni Seligrat, si el Sabadell està a dalt també m’ho pre’iaran.
Aquest ‘marciano’ li ha donat la paraula que aquest Nadal li portarà un regal en forma de davanter?
No m’ha donat la seva paraula. El que sí espero és que després d’un inici difícil per tots acabi bé. Aquí han sortit moltes coses en el dia a dia que no s’esperaven. Jo sí que espero que tinguin un raconet o que el creïn per aportar coses que no tenim a l’equip. Tenim una fitxa de majors de Sub23 per ocupar i només falten els euros per omplir-la.
Quina lliçó s’ha emportat de tota aquesta experiència a Segona B?
Una de les coses que cada any que passa veig que és més real és la que comentàvem abans del ‘jugar bé’. Per a un entrenador l’únic que val és guanyar. Hi ha entrenadors que no se’ns valora per fer unes coses més bé, sinó pels resultats. Si guanyes, igual no fas les coses bé però la valoració és positiva. Si perds, potser les fas sensacional i la valoració és negativa. L’aprenentatge és aquest. Aquí tot depèn de guanyar o perdre.
Tanca la porta a segones parts en clubs que ja ha entrenat?
L’altre dia quan vaig veure que Jupp Heynckes era la quarta vegada que entrenava el Bayern vaig pensar: “Anem a desmuntar mites, com el de les segones parts mai són bones”. Per què no? Això són ruqueries. Igual un entrenador o jugador li va malament en una primera etapa i després, pel que sigui, ho fa millor en una segona. Amb el pas dels anys, ni que sigui per experiència, es va millorant. A tots els clubs que he estat m’encantaria tornar i si pot ser a una categoria millor, millor.
Li té un afecte especial a algun d’aquests clubs?
No sabria dir. Si me’n deixes posar dos serien Lleida i Alcoi. En aquests dos llocs ens hem quedat molt a prop i he tingut un feeling tan gran amb el meu club i la meva gent. M’agradaria moltíssim poder tornar allà i fer-los més feliços que la època en que vaig estar.
Només faltaria que ara els hi ‘prengués’ un play-off vostè amb el Sabadell.
El Lleida quan guanya un equip entrenat per Toni Seligrat en el fons encara es posa més feliç, perquè sap que no és fàcil fer-ho. Això vol dir que han fet les coses molt bé. A mi en certa manera em passa el mateix. Si em guanya el Lleida o l’Alcoyano, doncs si m’ha de guanyar algú que siguin ells. Jo també estic molt content de superar-los, perquè són dos equips extraordinaris que és molt difícil guanyar-los.
S’ha plantejat entrenar fora d’Espanya?
A qualsevol lloc sempre que sigui una estructura de futbol professional i l’equip sigui com a tal. No aniré a qualsevol lloc per diners, però sí que marxaria per a entrenar un equip de futbol professional per a millorar com a entrenador.