Més d’un any sense entrenar és molt de temps i Agustín Vacas ho sap. Ara es dedica al futbol base a la Penya Anguera, però no amaga el que realment vol: tornar a agafar el timó d’un equip
Agustín Vacas Alonso (1972) és un nom conegut del futbol català. Com a jugador, va transitar la majoria de la seva carrera entre la Segona B i la Tercera Divisió. Terrassa, Martinenc, L’Hospitalet o Badalona van comptar amb els seus serveis. Al Prat va penjar les botes i va començar una nova etapa a les banquetes que va concloure amb l’històric ascens a Segona B. Ara manté viu el record dels èxits passats, tot i que mira endavant i vol passar pàgina. Endavant. Des de la seva sortida del Prat el passat 5 de novembre de 2013, no ha ocupat cap banqueta.
Com està?
Doncs bé. Esperant l’oportunitat d’entrenar i dirigint un club de futbol base com la Penya Barcelonista Anguera. A nivell familiar, gaudint del futbol amb els meus fills i feliç amb la meva dona.
Però li falta alguna cosa…
Em falta entrenar. Tinc el mono. L’estic vivint. Ja fa un any que no entreno i es nota molt en el dia a dia. Es troba a faltar estar amb els jugadors, els nervis del partit…
S’esperava estar tant de temps aturat?
La veritat és que no. Amics porten més temps que jo i l’agència de representació que em porta ja em va advertir que això podia passar. És un mercat molt tancat, en el que no només els mèrits són els que et permeten tenir una banqueta. Estic molt segur de mi mateix i de que tard o dora tindré la oportunitat de tornar a demostrar-ho.
Per què un club hauria de fitxar a Agustín Vacas?
Per currículum a nivell d’entrenador, perquè és un entrenador que intenta treure el màxim rendiment dels jugadors, perquè els seus equips són competitius independentment del pressupost i sobretot amb el treball i la humilitat amb que s’intenta aconseguir això dia a dia.
És més difícil ser entrenador que jugador?
Bastant més difícil. Com a jugador normalment tens unes condicions que explotes i et porten al lloc que et correspon. Com a entrenador s’han de controlar moltíssimes més coses: persones, rivals, entrenaments. A banda, aconseguir bons resultats per a l’equip en els que estàs.
S’ha d’estar una mica boig per a ser entrenador?
T’ha d’agradar molt el futbol. Ha de ser una passió. Ha de ser que quan veus un partit amb amics ells parlen d’unes coses i tu d’unes altres. Analitzes el sistema de joc, si l’equip treballa bé… Insisteixo en que és una passió amb la que neixes i vius durant molt de temps.
El futbol ha canviat respecte quan era jugador de Barça B, Terrassa, Badalona o Prat.
Bastant. Dóna per un debat molt extens. Sembla que el nivell ha baixat. A l’època en la que jo jugava a Segona B hi havia més nivell que no pas ara. Per què? Jo tinc la meva opinió i crec que tot això ve de la base. Les formacions que es donen actualment s’haurien de millorar o intentar fer-les com anys enrere.
És una qüestió de diners?
El primer que s’hauria de fer a la majoria de clubs és que els millors formadors haurien d’estar a la base. Als nens se’ls ha d’ensenyar. Amb fonaments. Avui en dia no passa. Els millors volen estar amb gent adulta, ja que és on es paga millor. Un altre tema és que juguin els nens que realment els agrada el futbol, no perquè sigui un esport de moda o el més practicat. Es juga per inèrcia.
Els pares són un problema?
No són un problema. A fi de comptes són els que eduquen als seus fills i els que els confien als clubs de futbol. Sí que en el moment en el que entren per la porta d’un camp de futbol haurien d’apartar-se i gaudir.
Els directius haurien de fer el mateix?
El directiu ideal és el que deposita tota la seva confiança en la gent que es dedica a l’esport. La majoria de clubs en les que les decisions esportives les pren un director esportiu que ha estat ex jugador tenen bons resultats. Quan un directiu vol prendre decisions esportives, apareixen els problemes. S’ha de confiar en els que saben.
Aleshores, qualsevol no pot ser entrenador?
Per a ser entrenador el primer que s’ha de tenir és títol. Si no en tens, no ets entrenador. Amb títol, hi haurà millors i pitjors tècnics. Molts poden creure que hi entenen, però les labors d’entrenar s’han de deixar als qui tenen experiència, s’han tret el títol i treballen en aquest sector.
Amb això vol dir que els que han ocupat banquetes sense títol en els últims anys no són entrenadors?
No ho són. A vegades intento ajudar als meus fills en temes de l’escola, però no sóc professor. No tinc el títol de magisteri, ni la carrera universitària. Es pot entendre de primers auxilis, però això no et dóna dret a ser metge. En futbol, si no tens el títol d’entrenador no pots dirigir un equip. Encara que hi entenguis de futbol. Des del Comité d’Entrenadors s’ha de defensar això i intentar que tothom qui s’assegui en una banqueta tingui la titulació corresponent.
A Espanya es té poca paciència amb els entrenadors?
Crec que es té molt poca paciència. Els resultats manen i en el futbol la memòria escasseja. Un altre tema a analitzar és veure clubs en els que una persona ha treballat molts anys quins resultats tenen a llarg plaç. També els que al mínim mal moment canvien. Aquests olen acabar malament, perden categories o desapareixent.
Quin record té del Prat?
Molt bo. Són quasi nou temporades treballant com a coordinador, director esportiu, secretari tècnic i entrenador del primer equip. A la base es van doblar el número de jugadors, es van aconseguir ascensos i el primer equip va ser campió, va pujar a Segona B, va mantenir la categoria i va disputar la Copa del Rei. Amb el temps, la gent reconeix la bona feina que s’hi va fer gràcies al suport de tothom que posava el seu granet de sorra.
Agustín Vacas podria tornar al Prat?
No m’importaria . No va acabar de la millor manera que m’hagués agradat, tant a nivell esportiu com personal. Tot i això, Agustín Vacas viu al Prat, té un bon record de tot el que hi ha passat i al futbol mai se sap.
El pitjor de l’etapa al Prat va ser la sortida?
Sí, sí. Les dues-tres setmanes després de sortir van ser de les més desagradables que he viscut. No s’ho desitjo a ningú. Hi havia un tema esportiu, però també sentimental amb molta gent que no va acabar de la millor manera. És el que més mal em fa. Entenc que s’hagin de prendre decisions, però s’haurien de fer en fred, consensuadament.
Continuarà…