Un ascens frustrat la temporada passada, un inici irregular en aquesta i l’adéu de Juan Camilo Vázquez han estat els protagonistes en la tornada al Santboià de l’heroi de Tudela. Un heroi per sempre amb un sol objectiu, veure l’equip a Tercera
CAROLA UGRINOVIC @carolaugri
Després de passar per Barça, Espanyol, Recreativo, Europa o el mateix Santboià, al gener del 2016, Rafa Leva aterrava de nou a l’entitat del Baix Llobregat per encetar la seva segona etapa al club. És la barreja perfecta d’experiència, maduresa, il·lusió i caràcter al servei del Santboià. Un porter estimat per molts i criticat per uns quants. Als seus 35 anys segueix donant guerra a la porteria del Joan Baptista Milà.
Com estàs vivint la teva segona etapa al club?
Bé, encara que estem patint molt per la situació que està travessant l’equip. Al cap i a la fi el club no es mereix estar a Primera Catalana.
El 2010, gràcies a una aturada teva a la tanda de penaltis contra el Tudelano, el Santboià aconsegueix l’ascens a Segona B. Què passa pel teu cap en aquell moment?
Et passen moltíssimes coses pel cap, els esforços que has fet, el treball que portes a l’esquena… Recordo que aquella era la tercera promoció d’ascens que feia l’equip i, concretament el partit contra el Tudelano va ser un matx molt igualat on vaig tenir la sort d’aturar el penalti que ens va permetre pujar. En definitiva, una experiència increïble per algú tan jove com jo.
“Hem passat per moltes dificultats i, tot i això, estem a dalt i lluitarem per seguir allà”
A partir d’aquella aturada et converteixes en un ídol a Sant Boi. L’afecte i l’estima de l’afició va ser clau en la teva tornada?
Per descomptat. Vaig marxar a l’Europa per motius personals però després de 4 temporades volia tornar a casa. El fet que aquest és un gran club i l’estima de la gent van ser factors decisius.
Arran de quedar-vos a les portes de l’ascens la temporada passada, us va costar tornar a començar des de zero a Primera Catalana?
Moltíssim, als jugadors, al club, a la directiva. La temporada passada ja vam patir per arribar al playoff i quedar-te a les portes de l’ascens pel goal average va ser un cop molt dur. Sabíem de la igualtat i la complicació de la categoria. No obstant això, ho vam agafar amb ganes.
No va ser un inici fàcil, tan sols 18 punts dels 30 possibles en les 10 primeres jornades van acabar amb la dimissió de Juan Camilo. Creus que era necessària aquesta ‘renovació’ a la banqueta?
Això mai se sap. Camilo va fer dues promocions d’ascens amb el club, tanmateix, érem conscients que no hi havia marge d’error. Al final és més fàcil que marxi un entrenador que ho facin 20 jugadors per iniciar un projecte nou.
Marxa Camilo i arriba ‘Piti’ Belmonte. Quina ha estat la seva aportació a l’equip?
Ha aportat molt, tant en l’aspecte tàctic com personal. Sobretot, ens ha transmès una tranquil·litat que, en aquesta fase del campionat, és molt important per a nosaltres.
Què ha canviat en el Santboià des de l’inici de la temporada fins ara?
Una mica de tot. Evidentment, tenim un míster nou i això ha comportat un sistema i un estil de joc diferents.
“De petit, el meu ídol era Buyo. I després, Cañizares, Casillas i Buffon”
És una obligació pujar a Tercera?
Sí, no hi ha més.
Veus al vestidor capacitat per aconseguir-ho?
Sí, sense cap dubte, ho estem. Hem passat per moltes dificultats i, tot i això, estem a dalt i lluitarem per seguir allà.
Un rodamón del futbol
Deixa’m que, primerament, et pregunti per una curiositat: la teva samarreta rosa. Hem vist que durant molts anys has jugat amb ella, però quan comences a vestir-la?
Vaig començar a posar-me-la, precisament, al Santboià fa molts anys. Ara el club ha canviat de marca esportiva i, de moment no la fan rosa, encara que, mentre guanyem m’és igual el color de la samarreta.
Centrant-nos en la teva carrera, com són els teus inicis sota pals?
Em poso per primera vegada sota pals amb 5 anyets a l’equip del meu barri.
Quin era el teu ídol?
De petit, Buyo i després Cañizares, Casillas, Buffon. Com veus, tots molt diferents però amb quelcom què els fa especials.
Els teus punts febles i forts.
Com a porter de la vella escola, no sóc bo jugant amb els peus. Pel que fa a les meves virtuts diria que són el treball, la constància i la il·lusió.
T’has format en equips com el Barça, l’Espanyol o la Damm. Què has après del teu pas per aquests grans del futbol base?
He après molt. No només et formen com a futbolista, sinó també com a persona per saber afrontar la vida després del futbol.
“Sincerament, ha arribat un moment en què l’únic que vull és guanyar i el que pensin els altres no m’importa”
Anys després, aconsegueixes jugar amb el Recreativo a Segona Divisió. Com va ser aquella experiència?
Va ser molt enriquidor per a mi. Compartir vestidor amb jugadors de tanta qualitat i poder aprendre cada dia és una experiència increïble.
Suposo que jugar a Segona ha estat un dels millors moments de la teva carrera. Quin ha estat el pitjor?
Te’n diria dos, baixar amb el Santboià de Segona B a Tercera i jugar 3 playoffs amb l’Europa i no aconseguir pujar.
Per a un jugador com tu amb una dilatada trajèctoria i que has assaborit gairebé totes les categories, què et motiva a seguir jugant?
A dia d’avui, ascendir a Tercera amb el Santboià. Si tinc la sort d’assolir aquesta fita, espero trobar una altra motivació.
Quin és el teu secret per mantenir-te en actiu amb 35 anys?
Treballar molt fort, la competència sana que tinc amb l’Àlex, el porter suplent i la feina diària amb el Juanma.
“Quan no tingui il·lusió, serà el moment de deixar-ho però, ara per ara, em treus això i em prens mitja vida”
Sempre has estat un porter molt enèrgic, fet que t’ha convertit en un personatge controvertit i criticat a vegades. Tens la sensació que potser s’ha exagerat amb el tema del teu caràcter?
Sí, i és més, molta gent ha aprofitat per treure més punxa a tot això. Sincerament, ha arribat un moment en què l’únic que vull és guanyar sí o sí i el que pensin els altres no m’importa.
Criticat, polèmic, controvertit i, alhora reconegut com un dels millors porters del futbol català. Què significa per a tu aquest reconeixement?
Un autèntic orgull.
Per acabar, quanta corda et queda?
No ho sé. Quan ja no tingui la il·lusió d’entrenar o jugar serà el moment de deixar-ho però, ara per ara, em treus això i em prens mitja vida.