La Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) s’ha erigit, amb el temps, en un actor amb una doble cara: per una banda, reclama al Govern més inversió pel sector esportiu, però per l’altra, gestiona i explota instal·lacions i serveis
J.S.V.
redaccio@futbolcatalunya.com
Segons la seva pròpia auditoria, el seus serveis són sovint deficitaris i sostinguts al final entre tots els federats i, indirectament, pels ciutadans, ja que amb els seus impostos nodreix de subvencions i ajudes a la UFEC. Aquesta contradicció mereix una mirada crítica i dades concretes.
L’informe d’auditoria 2023 (l’últim que té penjat al seu Portal de Transparència la UFEC), sota la direcció de Gerard Esteva, deixa dades que cal subratllar.
LA UFEC, LA ‘NOSTRA’ UFEC
A nivell consolidat l’entitat declara un actiu total de 11.231.601,03 € i ingressos d’explotació al voltant de 4.371.307,04 € en l’exercici 2023. En paral·lel, diverses unitats/centres mostren pèrdues significatives i habituals que haurien de posar en qüestió el model de gestió. Per exemple, es recullen pèrdues consolidades i distribuides, entre d’altres, -91.324,88 € a Arenys de Mar, -175.963,67 € a Salt, i -56.442,20 €, a Sant Celoni. Ah, la secció central també presenta resultats negatius en l’exercici analitzat.
Aquestes magnituds no són anecdòtiques. Indiquen un esquema en què l’explotació d’equipaments i serveis genera dèficits que cal cobrir des d’altres partides o amb recursos externs.
Dit d’una altra manera: la ‘nostra’ UFEC rep i gestiona ingressos (quotes, vendes, arrendaments, subvencions), però alhora fa d’operador d’instal·lacions amb centres que no tan sols no autofinancen la seva activitat, sinó que acumulen pèrdues. Això té tres conseqüències pràctiques i negres per al teixit esportiu català:
TRES CONSEQÜÈNCIES PRÀCTIQUES
1. Subvencions públiques que no arriben on calen. Una part dels recursos públics destinats a l’esport acaba sustentant la capacitat operativa d’una estructura que no es dedica principalment a transferir ajut directe als clubs (equipaments, beques, programes formatius), sinó a mantenir negocis i infraestructures pròpies amb rendibilitat discutible. L’auditoria mostra que una fracció rellevant d’ingressos provenen de subvencions i activitats assimilables a serveis, però que aquests no resolen els dèficits operatius de la xarxa.
2. Cost ocult per als federats i per a la ciutadania. Quan una seu o gestió local té pèrdues, la solució sovint passa per transferències internes, reserves o increment de quotes i demandes de suport públic. Això vol dir que el club modest d’un poble, ja ajustat de pressupost, contribueix, indirectament, a sostenir explotacions amb escala central o semiempresarial de la UFEC. Això no és redistribució del suport esportiu: és absorbir costos estructurals d’una gestió que no funciona.
3. Risc de vulnerar la missió pública de promoció de l’esport. La missió legítima d’una Unió de Federacions hauria de ser facilitar l’accés, reforçar el teixit federat, i fer d’interlocutor eficient davant l’administració. Quan la prioritat empresarial -gestió d’instal·lacions, serveis comercials- ocupa el centre de gravetat, l’impacte sobre els clubs (menys ajut directe, més burocràcia, recursos desviats) acaba sent negatiu.
I QUÈ CAL FER, JA!?
A)Transparència immediata i desagregada. L’auditoria és útil -i l’agraïm- però cal que la UFEC publiqui, centre per centre i línia per línia, quins centres són deficitaris i com es financen aquestes pèrdues.
La ciutadania i els clubs tenen dret a saber quant dels seus diners sosté activitats que no retornin benefici al teixit esportiu. Perquè potser arribaríem a la conclusió que la UFEC no és necessària i que els diners que administra haurien de ser finalistes per clubs i federats, enlloc de ser gestionats per una entitat opaca que destina quasi 7,5 milions d’euros a sous i salaris, per exemple, entre la pròpia UFEC i totes les societats participades.
Aquesta xifra (la de sous, salaris i despeses de seguretat social) representa prop del 65-70 % del total dels ingressos d’explotació consolidats (4,37 M€ UFEC + ingressos propis de centres), un percentatge molt elevat per a una entitat que rep subvencions públiques i que després afirma que el sector esportiu pateix desinversió.
CORTINES DE FUM PER AMAGAR LA GESTIÓ
B)Reorientar subvencions a impacte directe. Les ajudes públiques han d’anar prioritàriament a clubs, escoles esportives, manteniment d’instal·lacions públiques locals i programes d’accés per a joves, no a amortitzar pèrdues d’explotacions comercials gestionades des d’una estructura que olora a guingueta (chiringuito), com és la UFEC.
La Unió té un paper clau per defensar l’esport català, però les cortines de fum per amagar una gestió calamitosa, no són de rebut. Defensar l’esport no és gestionar amb dèficits crònics i esperar que “algú” (els federats, l’administració, la societat) els compensi.
Els números de la UFEC han de ser una palanca perquè es reformuli el model: menys gestió públic-comercial de dubtosa rendibilitat i credibilitat i més suport directe i eficaç als clubs que fan l’esport realitat als barris i als pobles.
Això sí que seria invertir en esport. I si la UFEC no serveix per a això, estalviem-nos les seves costoses estructures i revertim el que ens costa en subvencions públiques directament a l’esport.