Aficions, futbolistes i entrenadors ofereixen un Europa-Sant Andreu vibrant, carregat d’emocions i de sentiments. El derbi ha trigat molt a tornar. Ara, s’han de repetir més festes com la del Nou Sardenya
JORDI MESTRES @jordimestres7
Set anys han hagut de passar per a tornar a veure un partit oficial, de lliga, entre l’Europa i el Sant Andreu. L’espera ha valgut la pena, ja que sensacions com les de dissabte no es viuen sovint. Dues aficions entregades, els futbolistes donant-ho tot, els tècnics dins el partit i la premsa, en massa, narrant-lo. El derbi ho va tenir tot, menys el gol. No va ser per falta d’intents. Tres pals quadribarrats i un escapulat. Ocasions clares per als dos rivals, però falta d’encert per a materialitzar-les. Ningú va marxar content del Nou Sardenya, però tampoc va haver-hi disgustos.
El #dospoblesun derbi va calar i l’afluència d’espectadors va ser massiva. 2.400 es van donar cita en total: 2.000 de l’Europa i 400 del Sant Andreu. Fins vèncer, deia el mosaic dels eskapulats tot i que al final ningú va guanyar. Hauria estat diferent, segurament, si a l’inici els futbolistes hi haguessin encertat més.
TRES PALS… EN 6 MINUTS!
Jorge Muñoz va fer un pal al minut 11, Abel Rita un altre al 14’ i Yagüe tornava a topar amb la fusta al 17’. Tres rematades al pal, en un període de sis minuts. Impressionant. A aquest partit no li feia falta motivació, ni càrrega emocional. Els jugadors van demostrar que, contagiats per les seves aficions, volien anar per feina.
El resultat va ser una primera meitat vibrant. Amb poc futbol, però molta entrega i anades i tornades. D’aquells partits que agrada a l’espectador, perquè veu que el seu equip s’ho deixa tot sobre el verd. Al descans, amb empat a zero, ja no hi havia llum natural. També es va apagar la de l’Europa, que a la represa sí que va veure’s superat pel Sant Andreu.
No hi era Viale, el principal bastió quadribarrat, però Melo va mantenir el nivell de l’argentí, que tornava a vestir-se de curt en el millor moment. El Sant Andreu va ser millor en una segona part amb menys intensitat, però idèntica emoció. El ritme va baixar i es va imposar el caràcter quadribarrat a la qualitat escapulada.
Les ocasions també van ser visitants, inclòs un pal – un altre – del Sant Andreu. Quan el partit semblava encaminat a l’empat a zero, però, va reaccionar l’Europa. Incomprensiblement, va fallar dos gols cantats a l’afegit. El doble donut va ser el resultat definitiu. Al gran derbi de Barcelona només li va faltar el gol.
TOC D’ATENCIÓ DE POCH I MÁRQUEZ
I també educació a part de l’afició del Sant Andreu. Els dos entrenadors no van dubtar a censurar-ho. “Les aficions han estat molt bé, però m’han sobrat els càntics insultant” (Manolo Márquez); “Veure un camp de Tercera com el Sardenya avui és per felicitar-nos. Petites coses per part d’alguns estan fora de lloc” (Albert Poch). Els insults van ser l’únic lunar d’una tarda per a recordar.