La RFEF ha tornat a obrir un vell meló del futbol no professional: què passa quan un club perd la categoria per motius econòmics i deixa una plaça vacant? Doncs, per a començar: 380.464,16€
J.S.V.
redaccio@futbolcatalunya.com
La resposta federativa és coneguda, però no per això menys discutible: el club que vulgui ocupar la plaça ha de satisfer una quantitat econòmica vinculada als deutes del club descendit.
El cas actual és especialment gràfic. CD Arenteiro i SD Tarazona havien militat a Primera Federació la temporada 2025/26 i, després de descendir esportivament a Segona Federació, han estat adscrits a Tercera Federació per causes econòmiques. Aquesta decisió genera dues vacants a Segona Federació, una al grup 1 i una altra al grup 2.
La xifra fixada per la RFEF és contundent: 380.464,16 euros per plaça. No és una quantitat arbitrària, surt de sumar els deutes atribuïts a Arenteiro i Tarazona —393.573,51 euros en el cas del club gallec i 367.354,81 euros en el cas del club aragonès— i dividir el total entre les dues vacants.
LA RFEF I EL DRET ESPORTIU COM A SEGON PLAT
La RFEF sostindrà que no es tracta d’una subhasta pura, perquè no guanya qui ofereix més, sinó qui té millor dret esportiu entre els clubs que paguen. Però aquesta és precisament la crítica principal: el dret esportiu queda condicionat al pagament previ. Primer s’ha de passar per caixa; després ja es mirarà qui tenia millor mèrit esportiu.
El Reglament de Competicions ho diu clarament: els equips que ostentin millor dret esportiu a ocupar aquestes vacants han de satisfer la quantitat econòmica que la RFEF fixi per circular, integrada per deutes davant la Comissió Mixta, tècnics, la mateixa RFEF i federacions autonòmiques. I la manca d’abonament íntegre dins termini impedeix optar a la cobertura de la vacant.
PRECEDENTS A CATALUNYA
Aquesta regulació ve de lluny. El futbol català ja ho ha viscut abans. El 2017, el Peralada va acabar accedint a Segona B després del descens administratiu del Gavà per impagaments, abonant els 133.000 euros fixats per la RFEF per cobrir deutes de Gavà i Boiro.
Dos anys després, el cas Reus-Andorra va ser encara més sonat: la plaça del Reus a Segona B va arribar a tenir un preu inicial de 630.000 euros, posteriorment rebaixat a 452.022 euros, i finalment va acabar sent adjudicada al FC Andorra, després que l’Hospitalet renunciés a dipositar aquella quantitat i altres clubs com Intercity o Zamora també intentessin optar-hi.
I LES “NOVES” POLÍTIQUES DE CONTROL ECONÒMIC DE LA RFEF?
Per tant, el problema no és nou. Però sí que avui és menys justificable que mai. Si ja era criticable que un tercer club hagués d’assumir el deute d’un altre per poder fer valer el seu dret esportiu, encara ho és més ara, amb l’actual regulació de control econòmic de la RFEF.
Una normativa que, en teoria, hauria de servir per prevenir insolvències, garantir l’equilibri econòmic-financer dels clubs, protegir obligacions laborals i contractuals i preservar el fair play financer.
La mateixa RFEF disposa d’un òrgan específic per a aquesta funció: l’Òrgan de Supervisió Econòmica de Clubs (OSEC). Aquest òrgan pot analitzar dades econòmiques, requerir explicacions, ordenar auditories, mantenir reunions amb clubs en dificultat econòmica, aprovar plans de viabilitat i denunciar incompliments davant els òrgans competents.
La pregunta, per tant, és inevitable: si existeix tot aquest sistema de control econòmic, per què es continua arribant a situacions en què un club cau per impagaments i la solució consisteix a traslladar el cost a un altre club?. I encara més: per què aquest cost condiciona l’exercici del millor dret esportiu?
UN SISTEMA FALLIT
El sistema genera una contradicció difícil de defensar. D’una banda, la RFEF diu que vol evitar insolvències i garantir competicions netes. De l’altra, quan el mecanisme preventiu falla, converteix el deute del club infractor en el preu d’entrada per a un tercer. El club aspirant no ha signat aquells contractes, no ha generat aquelles nòmines impagades, no ha deixat cap forat a la Comissió Mixta i no ha provocat el descens administratiu. Però, si vol ocupar la vacant, ha d’assumir econòmicament les conseqüències.
La situació és especialment dura en el futbol modest. Immobilitzar centenars de milers d’euros en un termini curtíssim no és una decisió esportiva; és una operació financera. Les vacants que han generat l’Arenteiro i Tarazona, obliga als clubs interessats (a Catalunya: At. Lleida, Badalona i Cornellà) a comunicar la seva voluntat d’ocupar la plaça i efectuar l’ingrés dins els terminis fixats, i només després es verificava qui té millor dret esportiu entre els que han pagat.
És cert que les circulars preveuen fases successives si la plaça no s’adjudica: primer 380.464,16 euros, després 190.232,08 euros, després 95.116,04 euros i, només en quarta fase, una adjudicació sense cost basada exclusivament en el millor dret esportiu. Però això no corregeix el problema; l’evidencia. El mèrit esportiu pur només apareix quan abans han fracassat totes les fases econòmiques.
LA TEMPORADA PASSADA VA SER EL LLEIDA
Catalunya també va patir aquesta lògica la temporada passada amb el cas Lleida. La plaça vacant per descens administratiu tenia un cost de 288.920,94 euros. El Cornellà apareixia com el club amb prioritat esportiva, seguit de Peña Deportiva, Alzira, Mallorca B i Badalona Futur.
I, si tots ells renunciaven, entraven en escena equips del play-off català de Tercera Federació com Atlètic Lleida, Peralada i Badalona. Finalment, el club lleidatà va acabar ocupant la plaça del seu veí després d’abonar la quantitat exigida. Ara, amb la vacant generada pel Tarazona al grup 2, el focus català torna a ser evident.
I QUÈ PASSARÀ EN EL FUTUR?
El debat no és si cal protegir futbolistes, entrenadors i creditors ja que és evident que cal fer-ho. El debat és si aquesta protecció pot descansar sobre un club que no ha generat el deute. Per això existeixen els avals, els fons de garantia, les auditories, els controls previs, els plans d’ajust, les sancions i la responsabilitat dels gestors. Si tot aquest sistema no evita el problema, la solució no pot ser convertir una plaça esportiva en una factura traspassable.
La RFEF hauria de revisar aquesta regulació. No té sentit proclamar el fair play financer i, alhora, fer que l’accés a una plaça vacant depengui de la capacitat de pagar deutes aliens. El millor dret esportiu hauria de ser el punt de partida, no el premi final després de superar un peatge.
Perquè quan el mèrit esportiu només opera després del justificant bancari, la competició deixa de decidir-se del tot al camp. I el futbol modest, que ja viu prou tensionat econòmicament, no necessita més subhastes encobertes. Necessita regles clares, controls eficaços i una RFEF que assumeixi les conseqüències dels seus propis mecanismes de supervisió.