Un Camp d’Esports ple fins la bandera condueix l’equip blau fins el triomf. El filial del campió d’Europa va posar contra les cordes el Lleida, però Crespo i l’ofici van propiciar una victòria històrica
JORDI MESTRES @jordimestres7
David va tornar a guanyar a Goliat. El Lleida Esportiu, afectat per mil problemes aquesta temporada, va superar al Real Madrid, campió del grup 2 de Segona B. El filial blanc, un equipàs amb les millors individualitats de Segona B, va ser un os molt dur. Va posar entre la espasa i la paret als blaus, en una primera part d’asedi total sobre la porteria de Crespo. Aquest últim, com ve sent habitual, va fer un partit monumental. Ja són 23 gols encaixats en 41 partits! La casta tampoc va faltar. El Lleida va créixer a la represa i va capgirar-li la situació a un Castilla que va acabar amb 10. Ho va celebrar un Camp d’Esports com mai s’havia vist, amb quasi 13.000 persones a la graderia. Lleida va guanyar al Real Madrid i ho va fer gràcies als de dins i, sobretot, als de fora del terreny de joc.
Els euros invertits en l’entrada van ser una bona inversió, sense cap mena de dubte. Óscar Vega va regalar una meravella en forma de xilena als assistents. Un golàs de bandera que costa de veure en els millors escenaris i que els milers d’espectadors que el van gaudir en directe guardaran a la retina.
Encara que sembli mentida, el gol va tenir un efecte negatiu sobre el Lleida. La seva intensitat va veure’s reduïda i va patir diverses pèrdues de pilota, impròpies en l’equip menys golejat de Segona B. La medul·lar era blanca. Els joves davanters del Castilla sortien com bales i no perdonaven les errades. Sí ho feien davant de porta, però no només va ser culpa seva.
CRESPO, EL FITXATGE DE L’ANY
Bona part de la responsabilitat de que el Lleida mantingués la porteria a zero va ser de Crespo. El porter s’ha guanyat una estàtua a la Seu Vella i va tornar a signar una actuació pel record. ‘Sant Crespo’ ho va treure tot. Amb la mà o amb els peus, el càntabre va ser insuperable i va amargar la tarda a Mayoral i, sobretot, a Mariano.
Ho va passar molt malament el Lleida. No tenia la pilota i veia com el rival tenia un reguitzell d’oportunitats de gol. Fins a onze a la primera part. Calia ajustar les coses a la represa. De seguir així, el més normal seria l’empat blanc. De fet, ja va ser un autèntic miracle no haver encaixat la primera part. I ja se sap que la porteria a zero és mitja eliminatòria en un play-off d’ascens…
EL LLEIDA CREIX CONTRA 10
Idiakez va fer d’entrenador i va canviar detalls tàctics a la represa. El Lleida, més sencer, va començar a trobar els forats que no havia tingut a la primera part. Diego Suárez va estar a punt d’ampliar l’avantatge, però la seva rematada amb la punta de la bota va acabar picant el pal. Tot l’estadi ja cantava el gol. Va ser l’última acció del davanter aragonès, que va deixar el seu lloc a Ekhi.
Un mig defensiu pel davanter centre. A priori, un canvi per a poblar la medul·lar i guanyar consistència. Tot i això, va acabar sent una arma ofensiva inesperada. Colinas, de referència, i Urko Arroyo, més alliberat, van començar a causar estralls al Castilla. En una d’aquestes jugades Salto, molt innocent, acabava sent expulsat. Quedaven 20 minuts, que el Lleida jugaria amb un home més.
S’acabava el partit i qui atacava era el Lleida Esportiu. Encoratjat per una afició entregada, l’equip blau va acabar buscant el segon amb insistència. No va arribar, però guanyar i mantenir la porteria a zero és un gran pas. El primer, cap a la última i definitiva eliminatòria d’ascens. Amb aquesta afició, el Lleida és invencible.