L’equip de Simeone deixa KO el Lleida Esportiu a base d’efectivitat golejadora. Godín, Torres, Diego Costa i Griezmann van sentenciar l’eliminatòria en un digne partit dels blaus
JORDI MESTRES @jordimestres7
L’Atlético de Madrid no admet sorpreses. El Lleida Esportiu, amb una gran posada en escena, ho va intentar, tot i que l’efectivitat matalassera va decidir el partit… i l’eliminatòria. La tornada al Wanda Metropolitano serà un tràmit, però també un premi per a un equip que ha obrat miracles i ha arribat on ningú s’imaginava a la Copa del Rei. Els 13.000 espectadors que van omplir el Camp d’Esports van premiar la gesta dels homes de Gerard Albadalejo. El somni de la Copa s’ha acabat, però pot arribar a ser un punt de partida per a canviar la crua realitat de l’equip blau a la Segona B.
La posada en escena va ser immillorable, tant a la graderia com al terreny de joc. Un mosaic dels que romanen a la memòria va rebre els 22 protagonistes i els onze del Lleida Esportiu an sortir a menjar-se la gespa. No podia ser d’una altra manera, ja que, esperonats per l’ambient, els homes de Gerard Albadalejo tenien dues marxes més.
Tot i això, dues categories de diferència es noten. Mantenir el ritme inicial hagués estat un suïcidi i el Lleida va abaixar un pistó. No posicional, però sí d’intensitat. L’Atlético, tímid en un principi, no es mostrava gens incòmode amb el panorama del partit. El plantejament de ‘mini partits’ de Gerard Albadalejo tenia el seu antagonista en Diego Simeone. Els matalassers decidien esperar. L’eliminatòria seria molt llarga.
A l’Atlético no li interessava un partit amb ritme alt. No volia donar ales al frenesí del Lleida Esportiu i el calmant va ser el contraatac i la pilota aturada. Així va arribar la primera rematada visitant, de Godín. El mateix guió es repetiria poc després amb un desenllaç fatal pel conjunt local. Un Lleida que va començar amb un 4-2-3-1 que va variar a un 4-4-2, amb Agudo i Bojan com a puntes de llança.
Agudo perdona… l’Atlético no
Precisament Agudo va intentar-ho fins a tres vegades. La majoria sense perill, però en una ocasió sí. I és que Manu Molina va conduir un contraatac fins el final i la rematada final d’Agudo – picadeta – la treia Moyá. Fins aleshores qualsevol estaria d’acord en que el Lleida Esportiu va ser un pèl millor, més valent i motivat que un rival més conservador.
Però l’Atlético les que té no les perdona i així va enllestir el partit… i qui sap si l’eliminatòria. Primer Godín rematava una falta lateral al fons de la xarxa i després Torres marcava una centrada de Gameiro. Pilota aturada i contraatac. Recepta tant fàcil com eficaç. L’Atlético de Madrid marxava a vestidors amb el duel encarrilat i sense cap desgast. Llei del mínim esforç.
Per la represa calia un miracle, com el de Donostia. Els miracles, miracles són i no passen rutinàriament ja que si no no ho serien. La segona part va discórrer al ritme que va voler l’Atlético. Sense pilota, els homes de Diego Simeone van provocar un segon acte més travat, amb poc joc i moltes interrupcions.
El Lleida Esportiu, tot fe, no baixava els braços. La voluntat no era la mateixa que l’encert i jugades en superioritat es resolien malament. Sigui per cansament o per falta d’idees, els blaus no van estar tan fins durant aquest període. Conscient d’això, Gerard Albadalejo va agitar l’equip amb un doble canvi, buscant l’electricitat que podien aportar Jorge Félix o Javi López.
Diego Costa, cinc minuts al camp i gol
Dissortadament, la doble substitució més efectiva va ser la del ‘Cholo Simeone’. L’argentí treia la cavalleria pesada amb Antoine Griezmann i Diego Costa i aquest últim només va trigar cinc minuts a marcar. El re-debut de l’hispano-brasiler va tenir un final feliç en una jugada típica de nou, rematant una centrada al punt de penal. L’Atlético, per tercera vegada, no perdonava.
I a la quarta, tampoc. Griezmann va donar l’estocada definitiva en un llançament de falta que tocava la barrera i confonia a Oliveros. L’Atlético de Madrid ho va tenir tot de cara i el Lleida Esportiu va patir un acarnissament injust pels seus mèrits i la competitivitat que va mostrar.
El partit estava decidit i l’eliminatòria, també. El joc no va sentenciar el Lleida, sinó la pegada d’un Atlético de Madrid pragmàtic, efectiu i sòlid. Un equip que difícilment se l’agafa desprevingut, veterà i que no es va deixar impressionar per l’ambient. Això queda per a un Lleida Esportiu que dos anys després va tornar a omplir el Camp d’Esports. Una gesta per a un club que fa masses anys que baga pel fang i els freds hiverns de la Segona B.