Toni Seligrat té la pissarra a punt. Després de tres promocions consecutives es troba a l’atur, però conserva la mateixa fam competitiva que el va portar a èxits no tan passats. Espera una oportunitat amb la lliçó apresa d’Huracán i el record intacte de Lleida
JORDI MESTRES @jordimestres7
El valencià José Antonio Seligrat (1968) ha viscut la seva vida a dues bandes. Va néixer i créixer al seu Torrent natal, mentre que va encaminar la seva carrera a Lleida. Aquestes dues ciutats, amb Huracán Valencia i Lleida Esportiu, també han marcat la seva trajectòria recent. L’èxit ha estat el denominador comú. Tanmateix, ha viscut situacions inversemblants que l’han fet sentir-se “vulnerable”. De caràcter fort, aquest tècnic que ha dirigit 145 partits de lliga a Segona B té clar el que vol. D’aquesta manera, només ha perdut dos dels 14 duels de play-off que ha protagonitzat els últims tres anys. Desitja reviure situacions no tant passades i no tanca la porta a fer-ho a Lleida o Catalunya, la que considera com a “segona casa”.
Després de tants anys en actiu deu estar poc acostumat a l’atur dels últims tres mesos. Com ho ha portat?
Buff, doncs sí. Poc acostumat a no entrenar perquè últimament ho havia fet ininterrompudament. També poc acostumat a que passin coses com aquestes, tan anormals al futbol.
Si quedar-se a l’atur era millor que seguir com estava deuria arribar a un límit molt bèstia a Huracán.
Evidentment. Quan estàs a un lloc treballant i veus que les coses funcionen més que malament i tens un càrrec de responsabilitat màxima i no pots canviar res arriba un punt que penses “Bueno, què faig jo aquí?”. Allò anava de malament en pitjor i me’n vaig anar cap a casa.
Es va emportar un desengany amb Huracán?
Sí. Vaig arribar a Huracán convençut que era un club modèlic a nivell d’estructura. Un club jove sense problemes dels clubs tradicionals. La situació, en canvi, va ser molt diferent.
Què ha après durant aquesta etapa a Huracán?
Sempre s’aprenen coses noves. De les negatives s’aprèn més de les positives, inclús. Aprens que abans d’entrar en un lloc t’has d’informar bé. La meva feina és el pilar de la meva família i també la meva passió, el que més m’agrada fer del món. Sóc una persona confiada i hauré de vigilar que no m’enganyin, però alhora em sento molt vulnerable.
L’al·licient d’entrenar l’equip de Torrent, el seu poble, va fer que es confiés encara més?
En certa manera penses: “No és possible”. De la nit al dia apareix un equip de Segona B al meu poble, amb objectius similars als meus. Quan va venir Huracán tot se’m va il·luminar i si hi havia alguna cosa fosca no la volia veure. Em transmetien unes sensacions diametralment oposades al seu dia a dia real.
Amb tot, és a Huracán on ha estat més a prop de la Liga Adelante.
La sensació és agredolça. És agra pel que hem parlat i dolça perquè a nivell esportiu ha anat molt bé. Vaig agafar un equip a meitat de taula i vam estar a 45 minuts de poder aconseguir-ho. Hi havia un potencial de futbolistes amb una mitjana d’edat elevada i aquesta experiència ens va valdre moltíssim per aïllar-nos del que ens envoltava dia a dia.
Amb tres play-offs les últimes temporades està a l’atur. La figura de l’entrenador que ve de baix, el que no és ex futbolista, és una mica ingrata, no creu?
El que està clar és que els entrenadors que pugem de baix i no hem estat futbolistes professionals partim amb desavantatge. Pel nom que tenen, els ex jugadors solen ser ben rebuts. Nosaltres tenim l’avantatge que si anem escalant és a força de treballar i aconseguir resultats, no ens regalen res la veritat.
Sense anar més lluny, Zidane, després de no classificar el Castilla pel play-off, dirigeix el primer equip del Real Madrid.
Ells tenen una sèrie d’avantatges que nosaltres no tenim ni tindrem. No veig possible que un entrenador que ve de baix aguanti un any al Castilla sense fer play-off. Zidane, pel seu nom, no només ha aconseguit això, sinó que l’any següent acaba al primer equip.
Quins entrenadors li agraden?
Crec que tots els entrenadors que estan al màxim nivell deuen tindre un o varis aspectes extraordinaris per estar allà. Per ser de València, la trajectòria de Benítez sempre la he seguit molt. Guardiola, Mourinho i Simeone a nivell mundial han marcat les tendències els últims 10 anys.
Si abans era difícil arribar, ara encara més. La Segona B s’està ‘amateuritzant’?
Tot això va lligat a la crisi econòmica. Per a tenir qualsevol producte de qualitat necessites diners. Actualment, els pressupostos dels equips han baixat moltíssim. Sense diners, no pots comprar i tota la qualitat ha marxat al futbol professional. Això ha deixat amb menys talent la Segona B i la Tercera.
Com veu el grup 3 aquesta temporada?
El grup 3 de Segona B, tot i que la classificació assenyali una diferència a dalt, crec que hi ha un equilibri molt gran. Si Vila-Real B o Reus van a casa del Llosetense guanyar el partit serà molt difícil. Parlem de quan juga el primer contra l’últim. A la segona volta hi ha més equilibri encara i s’ajusten les coses per baix i per dalt. Jo crec que es comprimirà la part de dalt i no serà un duel Vila-Real B-Reus.
Quina és la clau per a triomfar al grup 3?
La clau? Ser regular en el rendiment. No solament s’ha d’aconseguir que el teu grup rendeixi a un nivell molt alt, sinó també mantenir una regularitat.
Si haguessis d’escollir un dels equips del grup per afecte seria el Lleida Esportiu?
Evidentment. De tots els que hi ha ara seria el Lleida, sí. Per tot el que he passat en aquest club i aquesta ciutat li tinc una estima especial.
La seva millor etapa com a entrenador van ser els dos play-offs al Camp d’Esports?
Jo no diria que ha estat la millor. També he gaudit a Tercera de varis ascensos en altres llocs on he gaudit molt. Els entrenadors quan guanyem molt i perdem poc gaudim més de la nostra feina. A Lleida el començament no va ser fàcil, quan els resultats eren bons, no extraordinaris, però sí bons. El final va ser encara més especial per la dificultat de l’inici. Aconseguir la unió a tots els nivells… al final anàvem tots a una i aconseguir això a un lloc com Lleida va ser molt gratificant.
Aquell Lleida era un equip competitiu, tàcticament ordenat i fort en l’estratègia, però l’entorn el va criticar i no va acabar de compartir-lo.
No m’agrada massa parlar d’estils. El que està clar és que amb aquestes qualitats equips com l’Atlètic de Madrid estan aconseguint un èxit espectacular a nivell europeu i mundial. El primer any a Lleida érem la plantilla més jove del grup 2 de Segona B, excepte els filials. Dels 22 futbolistes que teníem, només 3 havien disputat fase d’ascens a Liga Adelante. Inclús l’entrenador no l’havia viscut. Amb aquestes característiques, vam aconseguir el que vam aconseguir el primer any. Amb ordre, ambició i intensitat. Aquests ingredients són indispensables per a qualsevol equip extraordinari. Amb talent, el resultat és el que surt. Jo crec que el Barcelona, la referència als últims anys, ha canviat d’entrenadors i ha conservat un estil. El del Barça, no el d’un entrenador en concret. I nosaltres estàvem al Lleida. I quin estil té el Lleida? De base, estil de joc creat: cap. I quins jugadors té el Lleida? I en quina categoria estem? No estem a Champions League, estem a Segona B i hem d’aprofitar les característiques de jugadors i categoria per a tenir èxit. Que diguin que Toni Seligrat té un estil disciplinat em sembla bé. A Toni Seligrat li encantaria fer un gol havent fet 20 passades prèviament? Evidentment, però això al grup 3 és complicadíssim.
Vostè volia seguir a Lleida, però li van dir què no. Al ser una destitució, deuria ser una situació complicada.
La veritat és que un pot sortir regular, bé o malament i jo de Lleida vaig sortir de la pitjor manera. No mereixia el tracte que se’m va donar i no mereixia el tracte que em van donar els dirigents.
Té la porta tancada al Lleida Esportiu?
Toni Seligrat s’estima Lleida moltíssim. El club, la ciutat i l’afició. A partir d’aquí no crec que tingui res tancat a Lleida.
I a Catalunya?
Encara menys. Jo tinc dues cases. València, la meva casa de naixement i on vaig passar la meva infància i l’altra és Catalunya. On m’he format com a persona. Vaig fer INEF a Lleida i allà vaig estar treballant de professor d’institut fins que vaig voler entrenar. Fins i tot vaig jugar al filial del Lleida l’any que Mané entrenava al Lleida i va pujar a Primera Divisió, la temporada 92-93.
Encara ha estat afortunat perquè amb l’exclusió d’Huracán de la lliga ja no se li aplica la prohibició d’entrenar a Espanya.
Afortunadament. Ha estat un pal molt gros. Vaig pensar que no era possible que m’estigués passant allò. La situació era insostenible i va anar a pitjor. Tot i que no he cobrat, em pagaran fins el dia treballat. Jo sabia que no podria entrenar a Espanya, però creia que em pagarien, que aniria a l’atur… Tot això es va tòrcer moltíssim. No han pagat a ningú. El tema de l’atur, com vaig dimitir, tampoc el vaig tenir i tampoc podia treballar. La meva família vivia de la meva feina i ara estic habilitat per tornar a entrenar i estem a l’espera.
Ja estan buscant coses pel mercat d’hivern?
Quan els entrenadors no treballem, no desconnectem. Seguim veient futbol i parlant amb gent. Fins ara, tothom sabia que no podia tornar a entrenar i ara que sí que puc és un tema de veure si surt la oportunitat. Encara que desgraciadament, haurà de ser perquè destitueixen un altre company.