Els blaus remunten un 2-0 en una segona part antològica a Anoeta. L’equip d’Albadalejo va donar una lliçó de mentalitat i estarà al sorteig dels vuitens de final de Copa del Rei
JORDI MESTRES @jordimestres7
Ningú, ni els més optimistes, podien esperar un partit com el que es va viure a Anoeta el 29 de Novembre del 2017. Pel fons, però també per la forma. El Lleida Esportiu, en plena crisi a la lliga, va demostrar a la Copa del Rei que està ben viu. Els dos cops que li va donar la Real Sociedad a la primera meitat no el van tombar i a base de creure va convertir un miracle en una tossuda realitat. En una segona part per a la història, l’equip de la terra ferma va remuntar el partit i l’eliminatòria. Un Segona B tombava un equip de Primera que juga competició europea en una eliminatòria a doble partit. Dit així sembla fàcil, però no ho és. El Lleida ho va fer i per això mereix el reconeixement no només dels seus aficionats, sinó de tot el futbol català.
La premissa per a tenir opcions després de la derrota a l’anada era clara. Marcar primer si era possible i sinó allargar al màxim el partit amb igualtat. El Lleida Esportiu no va complir ni una ni l’altra. La Real Sociedad va encarrilar l’eliminatòria en mitja hora sense forçar la màquina, enfortida pels encerts propis i la frustració d’un rival sense confiança.
El Lleida que va rebre els vascos a l’octubre és molt diferent del d’ara. Han passat només 30 dies, en els que els blaus no havien guanyat ni marcat. La Copa, l’origen de tot, podia ser l’analgèsic perfecte i així va acabar sent sortadament. Gerard Albadalejo va agitar l’equip amb la voluntat de trobar el gol després de 8 hores i mitja de joc de sequera.
El convalescent Marc Nierga – va estar tota la setmana passada amb febre – compartia davantera amb Jordi Martínez. El juvenil i el capità eren les dos puntes de llança d’un equip que buscava una solució amb el 4-4-2. A tots dos els hi van faltar centímetres per a arribar a una passada tensa de Musa. Va ser l’única ocasió a la primera part d’un Lleida Esportiu que no es reconciliava amb el gol.
Tromba d’aigua i gols pel Lleida…
A la rereguarda tampoc complien els blaus. Imprecisos, tous i amb poca confiança van tenir algunes pèrdues que van provocar l’esglai dels desplaçats a Donosti. La tempesta d’aigua va precedir a la de gols d’una Real Sociedad que va resoldre per la via ràpida. Llorente, primer, rematava sol a l’àrea petita un córner.
La defensa errava en la marca i pocs minuts després també ho va fer tirant el fora de joc. Una passada llarga des de la línia defensiva local es convertia en un caramel deliciós per Juanmi, que driblava Diego Rivas i marcava el segon. Si abans del partit el Lleida necessitava una gesta històrica, a partir d’aquest moment el que li feia falta era un miracle.
… i fi de la sequera 9 hores i mitja després
Els somnis, somnis són, però en algunes ocasions es converteixen en realitat. El Lleida va convertir el miracle en realitat tossuda gràcies a una segona part que es recordarà sempre. Des d’un bon principi els blaus van sortir amb un altre aire. A pilota aturada van portar cert perill per a un Ramírez espectador fins aleshores. El porter txuri urdin només va recollir pilotes del fons de la xarxa des d’aquest moment.
I és que el Lleida Esportiu posava la primera pedra després de trencar la sequera golejadora de feia 569 minuts. Només tres després va arribar el segon. L’àrbitre decretava un penal que transformava Manu Molina. Tot havia girat com un mitjó. Eusebio es veia obligat a recórrer a titulars com Zurutuza i Oyarzabal. Ni així.
Els nervis traien a la Real Sociedad, que va pecar de relaxació. Ho va veure tot fet i quedaven 45 minuts per jugar. Tot el contrari d’un Lleida que no havia deixat de creure i que, serè, va jugar molt millor amb la bimba als peus. El que abans eren pèrdues ara es transformaven en excursions dels centrals, sobretot d’un Eneko que trencava línies una i altra vegada.
Bojan Radulovic culmina la gesta
A la medul·lar, Manu Molina acreixentava el seu domini dels temps. Quan calia pausa, ell la donava. Va ser l’autèntic metrònom d’un Lleida que va convertir el somni en realitat just abans del 90’. Bojan Radulovic, que portava 10 minuts sobre el camp, posava el cap per a marcar el tercer i culminar la remuntada.
Manu Molina, precisament, li posava una centrada deliciosa al davanter. No hi havia un millor dia per a que Bojan marqués el seu primer gol en partit oficial. Un dia que es mantindrà per sempre a la retina dels aficionats del Lleida Esportiu. Com les gestes de l’UE Lleida del gran Antoni Palau. Com aquell fatídic matí de Sevilla en el que el futbol no va ser just amb els mèrits del Lleida. El destí ha volgut que dos anys després les llàgrimes d’aleshores es converteixi en eufòria. Que el que es va plorar a Sevilla es gaudís de joia a Donosti en la que va ser la gran nit del Lleida Esportiu.