El Reus Deportiu puja per primera vegada a la seva història a la Liga Adelante. Ho fa per la porta gran, amb una autoritat insultant després del 4-0 endossat a tot un Racing de Santander
JORDI MESTRES @jordimestres7
El 29 de maig del 2016 es recordarà per sempre a la capital del Baix Camp. El Reus va aconseguir el que mai havia fet i a més ho va fer amb autoritat. No és només haver pujat per primera vegada a Liga Adelante, sinó la forma com s’ha arribat fins aquí. Atropellant a tot un Racing, inoperant davant la personalitat de l’equip de Natxo González. El tècnic vitorià aconsegueix el seu segon ascens – ja va assolir fa uns dies el tercer campionat – a la que reconeix ell mateix com a “casa seva”. Tot és alegria entre la parròquia roig-i-negra que, eufòrica, es pregunta de quin planeta han vingut els seus jugadors. Uns homes capaços de fer història amb lletres d’or per a ser de plata. Un equip, el Reus Deportiu, que ha aconseguit la fita més gran dels seus 107 anys d’història.
Tothom la veia a prop. Potser per això l’estadi ja estava ple a quasi una hora per l’inici. Després de la golejada al Sardinero, es palpava l’ambient de tarda gran al Municipal. No calia matar el Racing, sinó només no donar-li vida. Amb aquesta premissa, el Reus va executar el pla perfecte. Davant de 5.000 espectadors es va coronar com el que és, un equipàs.
Capaç de fer en cada moment el que toca. De gestionar els partits com ningú i interpretar què toca en funció de les circumstàncies. L’inici demanava intensitat i el Reus la va tenir. Va sortir a espantar el Racing i ho va aconseguir amb un gol oportú. Novament David Haro, com a Santander, perforava el marc contrari. Ángel penetrava per l’esquerra i servia un regal pel menut davanter.
El Reus tocava de peus a terra, però tenia el cel ben a prop. Al Racing li calien 4 gols per a pujar i la muntanya era massa alta. Insuperable per a qualsevol mortal i una gesta per a titans. Els càntabres tampoc van tenir el dia i van tornar a mostrar carències en els moments clau. Encara que sembli mentida, l’equip gran aquesta vegada no va ser el més històric.
Per què el Reus no va patir gens. Natxo González podia estar tranquil amb el partit dels seus homes. Hi havia poc a corregir i no passava res. Tampoc interessava. Eren els roig-i-negres els que tenien la paella pel mànec i van evitar qualsevol cremada. Potser el Racing va tenir més la pilota durant tot el partit, però el control va ser local.
EL COMPTE ENRERE MÉS DOLÇ
Conforme passaven els minuts el públic era l’únic protagonista. Cantant, animant i fins i tot fen l’onada repetides vegades. No n’hi havia per a menys, amb la temporada del seu equip. L’únic interès pel final va ser veure com passava cada minut. Un dolç compte enrere cap a un destí que ja estava escrit.
Per molt que la megafonia pregués el contrari, l’invasió de camp va ser inevitable. Jugadors i afició celebraven tots a una un èxit fins ara mai assolit i difícil de repetir. Una nova efemèride a la carrera de Natxo González, que no va poder contenir l’emoció. El vitorià es va descobrir davant la personalitat dels seus. Capaços de mostrar la mateixa imatge al Calderón, el Sardinero o Lloseta. Extraterrestres roig-i-negres que han fet possible allò que semblava impossible. Reus és de Segona.