27 anys ha hagut d’esperar el Europa per a pujar de categoria. Ho van intentar Dólera i Poch en temporades recents, però ha estat en David Vilajoana l’entrenador capaç de portar a l’equip a una categoria superior a base de treball, gols i una fe en la victòria descomunal
JAVI SÁNCHEZ CAMACHO @Javitosanc
Europa, Europa, Europa sempre endavant!
Himne Club Esportiu Europa
que la nostra fe en la victòria
a tothom faci vibrar!
Aquest és un fragment de l’himne del Club Esportiu Europa, una composició del 1995 d’en Robert Baquero, just un any després de l’últim ascens a 2B.
27 anys ha hagut d’esperar el Club de la Vila de Gràcia per a pujar de categoria i ho ha fet amb una autoritat aplastant. Ho van intentar Dólera i Poch en temporades recents, però ha estat en David Vilajoana l’entrenador capaç de portar a l’equip a una categoria superior a base de treball, gols i una fe en la victòria descomunal.
En David té els mateixos detractors que seguidors al futbol català, és un entrenador que no deixa indiferent a ningú, sobretot amb algunes de les seves polèmiques declaracions a les rodes de premsa que podem veure setmana rere setmana al web oficial del club o a través de BTV.
Però cal entendre que a un entrenador no se li deu mesurar per la seva popularitat o la seva diplomàcia, se li ha de mesurar pels mèrits esportius.
VILAJOANA NO DEIXA INDIFERENTS
Recordo una conversa informal amb ell, un diumenge al matí al Nou Sardenya en el que breument em va dir que estava molt content del desenvolupament de la pretemporada (venia de perdre el dimecres a Valls per 1 a 0) i deia que estava molt tranquil, a una setmana d’iniciar la Lliga, perquè tenia molt marge de millora. Quina raó!
Des del primer minut de competició (penal a favor i expulsió del vilafranquí David Fontanils al Nou Sardenya) l’equip de la Vila de Gràcia ha estat l’equip dominador de la #3div5, amb permís del CF Cerdanyola en la primera fase.
Qualsevol jugador de la primera plantilla, fins i tot els que s’anaven sumant a convocatòries i entrenaments, sabien que aquest era l’any. L’equip es coneixia a la perfecció, mantenia la columna vertebral dels últims anys i afegia fitxatges de qualitat per a aconseguir un equip compacte.
Amb una línia de 4 i una altra de 3 molt sacrificada i jugadors molt ràpids i verticals en la davantera, dominant les transicions ofensives per a generar ocasions de gol sense límit.
UN EUROPA VERTIGINÓS
En un no res, l’Europa es plantava a l’àrea contrària quan feia uns segons estava defensant amb 7 a la seva pròpia àrea. Cames sempre li han sobrat a aquest equip, així com ambició i il·lusió.
Un esquema de joc clar però flexible, amb un porter immens, en Sergio Fernández, clau en el salt qualitatiu que ha mostrat l’equip respecte la temporada passada. Una línia de 4 amb dos mites de l’europeisme, com són l’Àlex Cano i l’Alberto González, molt ben recolzats per Castell, Pastells o Guti.
Un centre del camp dinàmic, poc físic però amb moltes ganes de fer arribar la pilota als jugadors de l’avantguarda i sumar-se a l’atac. La temporada d’en Pau López (golàs inclòs en l’ascens del passat diumenge) ha estat simplement sublim.
I a dalt, principalment han sobresortit un ‘desconegut’ Albert Martí que ha tornat tota la confiança; l’estima que el club i el cos tècnic li ha donat en aquesta temporada amb gols i detalls de moltíssima qualitat.
INCONTESTABLE REI DE TERCERA
Ah!, i en David Jiménez, que ha aprofitat el protagonisme que no va tenir la temporada passada i que ens ha fet recordar al jugador del Gavà que ens les feies passar magres a tots els equips que ens enfrontàvem a ell.
En definitiva, l’Europa ens ha fet vibrar (com diu el seu himne) a tots els aficionats del futbol català. Per això és l’incontestable rei d’aquesta peculiar #3div5 esperant deixar-la enrere per sempre més, sense por al que vindrà!
Felicitats, escapulats!!!!!!