L’exdirectiva Paquita Linares està patint un “via crucis” personal per haver comès l’error més gran de la seva vida: ser l’única dona de la FCF a una època lamentable del futbol català. Un lector ens ha enviat aquesta carta
P. T. R.
Molt reconeguda pels clubs i jugadors del Baix Llobregat, ara gairebé ningú es recorda de tota la feina espectacular i important que Paquita Linares ha fet els últims anys al futbol català-
El seu trist final es resumeix en demandes i denúncies als jutjats, procedents de la que ha sigut “casa seva” la darrera dècada, amb acusacions de difícil comprensió. La seva família, amistats, els clubs, futbolistes, entrenadors i àrbitres que va atendre amb afecte i il·lusió, no entenem res.
PAQUITA SOM TOTES: DES DEL COR
Se li han fet reclamacions econòmiques per despeses vinculades, en principi, a actuacions federatives que l’exdirectiva presentava en el seu moment. El que no es diu, és que van ser autoritzades i pagades, i després de ser aprovades els comptes per tresoreria o comptabilitat, per la Junta directiva. A més, per la Auditoria i després de la seva ratificació a l’Assemblea. I anys després, a la Catalana creuen que el conflicte es podria resoldre millor demanant pena de presó. Tot això “en defensa dels interessos de la FCF”.
I els que li van pagar les despeses, els que les van autoritzar i els que les van aprovar, no tenen cap responsabilitat o tota era de de la delegada? Per cert, Linares també afirma que va justificar i aportar totes les despeses al seu moment però que ara no s’han aportat els justificants al Jutjat. On són els justificants?
JUSTIFICANTS DESAPAREGUTS
Tot això passa curiosament després d’haver dimitit de la Junta i d’haver explicat públicament les causes de la seva dimissió. A més, ha estat víctima de paraules malsonants sexistes i humiliants per a un ésser humà que hem pogut escoltar als àudios de l’Izarra.
El problema no és que, qui vulgui anar al jutjat, ho faci; el veritable problema és no pensar que som persones i que el mal que podem fer amb els nostres actes cap a altres persones és infinit.
Seria bo pensar si el que fem, ens agradaria que ens ho fessin a nosaltres o als nostres. I encara és pitjor si observem que qui fa aquests actes pot ser disposi d’un bon sou i qui els pateix no cobri res.
I TOT AIXÒ, PER QUÈ PASSA?
Tot i que a alguns sembla que no els importa, perquè han crescut en el menyspreu a tothom que no pensi igual o a qui els critica, per molt àcida o visceral que sigui aquesta. Fins i tot es podria entendre tot això perquè els humans som així… El que no es pot acceptar és que s’utilitzin les institucions i els diners dels altres.
I tot això, quan passa i per què? Molt fàcil, per l’ús (o abús o mal ús) de la paraula. A la nostra societat alguns entenen la llibertat d’expressió només quan parlen ells, però la censuren a cop de querella i demanda quan senten amenaçat el seu status.
Excepte error per part nostra, algunes querelles i demandes s’han posat quan una persona opina contra una altra de manera molt crítica (o pot ser, creuant línies borroses): No són opinions negatives contra una institució, sinó contra persones concretes.
DEMANDES A CÀRREC DELS CLUBS
En el cas de critiques a una institució, s’entendria gastar “els diners de la casa” per pagar advocats; però si no és així, qui se senti agreujat a títol personal, que posi els diners de la butxaca si vol posar querelles; no els diners dels altres.
Perquè si no és així, si paga l’entitat, el més lògic seria en aquest cas que si després es perden els judicis, tornessin a la institució tots els diners que s’han gastat per defensar “el seu honor”.
SOLIDARITAT ÉS NOMÉS UNA PARAULA
I com que la solidaritat “abunda”, assistim des dels nostres sofàs al “linxament mediàtic” de Paquita Linares (radios, TV, diaris, xarxes socials…), una dona valenta, que es va atrevir a ser l’única o primera directiva en una junta futbolera de la FCF, un món masclista vulguem o no.
Diuen que més d’un/una va plorar el dia que va escoltar l’entrevista que li van fer a Paquita a TV3 sobre el patiment que porta a sobre. A altres se’ls va regirar l’estómac… i, en alguns casos, no els va estranyar res després dels famosos àudios.
Però és igual, els clubs segueixen competint, tenim milers de llicències, els que “juguen a querelles i denúncies” segueixen a la seva, els polítics pensen en els vots i els jutges, … no tenen temps d’aquestes coses.
NO TENIM CAP DEUTE AMB PAQUITA?
Quantes hores ha tret la Paquita a la seva família, a les seves activitats, als seus amics, per estar ajudant el futbol català, als seus clubs, federats i donar el millor de si mateixa? Si no canvia res al carrer Sicília, a aquest pas, l’exdirectiva estarà més hores a la Ciutat de la Justícia que les que està als camps de futbol.
Es continuarà permetent que Paquita segueixi amb aquest patiment en la solitud més absoluta d’aquest món del futbol fastigosament masclista?
Sra. Anna Caula, com a màxima responsable de l’esport català, està còmoda amb aquesta “història per no dormir” contra una dona? I Gerard Esteva, president de la UFEC, que té com a objectiu la defensa de les dones directives, no hi té tampoc res a dir?
LINARES NO ÉS MEDIÀTICA, EVIDENTMENT
Està molt bé fer comunicats públics pel “pico de Rubiales” a Jenniffer Hermoso, però el problema no el tenim a Sidney. El problema és aquí, amb dones exdirectives impecables com Paquita Linares que està patint dia a dia amb actuacions sense escrúpols, sense que ningú hi faci res. No és mediàtica, evidentment. I després volem que les dones s’incorporin a la gestió en el món del futbol. Vaja, per sortir corrent amb experiències com aquesta.
Parlem de valors, de respecte i solidaritat al futbol? Menys romanços i excuses i més actuacions exemplars.