La bona feina i donar continuïtat a un projecte tenen recompensa. Anys de patiment, també. De patir per un descens a Tercera que hagués pogut significar un final tràgic, a un ascens històric que fa recuperar la il·lusió als vallesans
@JordiGrifol
El 19 de maig de 2019 com a inici. Al Municipal d’Olot, el CE Sabadell assegurava una permanència agònica amb un desplaçament d’aficionats massiu. Un mes abans havien arribat Antonio Hidalgo i Juvenal, amb la missió de salvar l’equip del desastre. Si la Segona B, econòmicament, ja és deficitària, un descens a Tercera hagués pogut ser una sentència de mort.
Tan sols un any després del que podia haver sigut una desaparició, el Centre d’Esports ha assolit l’ascens a Segona Divisió, tornant de nou al futbol professional cinc anys després d’haver baixat. No ho han tingut gens fàcil, la temporada ha vingut marcada per lesions, algun altibaix i el coronavirus, que va aturar la competició en sec. Durant els playoffs, a més, els arlequinats han hagut de disputar dues tandes de penals, després que els marquessin als minuts finals. El Sabadell puja a Segona ple de ferides que la felicitat de pujar ha cicatritzat i que el fan molt més fort pel que vindrà.
José Manzanera no va tenir gens fàcil la confecció de la plantilla de cara aquesta temporada. El que havia de ser una de les estrelles de l’equip, Antonio Romero, es lesionava de gravetat i es perdria tota la temporada. Jesús Olmo correria la mateixa sort. Però la reacció va ser eficaç i el relleu de Romero, Xavi Boniquet, s’ha acabat erigint com un dels jugadors amb més incidència. La barreja entre experiència i veterania juntament amb joventut i ambició han acabat valent l’ascens.
La pandèmia ha fet que aquest playoff fos atípic. Uns playoffs d’ascens sense afició, que són els que donen sentit a tot plegat, són molt estranys. Esperem que no torni a passar. Però aquest cop, la pandèmia ho ha fet inevitable. I tot i així, l’emoció va estar servida en cada partit. I sí, és cert que tota la parròquia arlequinada mereixia viure un nou ascens en directe, des de la gespa, tal i com va succeïr a Ipurua ara ja farà nou anys; però vistes les circumstàncies, no pot haver-hi millor notícia pels vallesans.
Quan Esteve Calzada va arribar a la presidència del CE Sabadell, explicava que construint un bon projecte, seriós i consolidant-lo poc a poc, l’ascens es podia produir en un marge de temps d’uns tres, quatre o cinc anys. Dos anys després ho ha aconseguit. Ara, tocarà treballar per fer un equip competitiu a la divisió de plata i per fer que el somni s’allargui.
La clau de l’èxit a Segona és difícil de trobar, però potser valdrà més emmirallar-se en projectes com el de l’Eibar i no pas abonar-se a aventures exòtiques, que l’experiència diu que no acaben bé. Un dels objectius de la directiva era tornar a enganxar a la ciutat, que portava anys força desconectada del club. Malgrat la pandèmia, s’ha pogut demostrar que la ciutat segueix sent arlequinada i, caldrà veure, si el futbol professional enganxa a més gent.
PATIMENT COM A FORMA DE VIDA
El patiment és constant pels aficionats del Sabadell. En cada partit, cada temporada… Això ja és una insígnia del conjunt arlequinat. I motiu d’orgull, també, perquè constantment aconsegueixen sobreposar-se a situacions límit i tornen a erigir-se. Fins i tot aquesta temporada, que ha sigut molt bona, ha tingut moments d’incertesa i nerviosisme absolut.
Aquest ascens té molta més importància tenint en compte la Segona B de l’any vinent. Serà de 100 equips, cinc grups i diversos canvis al format que faran encara més car el fet de pujar de categoria. Xavi Boniquet, en una entrevista a Futbol Catalunya, va dir-ho ben clar. Aquesta oportunitat no es podia deixar escapar. I no ho han fet. L’any vinent, el CE Sabadell tornarà al futbol professional. I tornarà a trepitjar camps de primera categoria com el Molinón, el Tartiere o el RCDE Stadium.