Edgar Hernández tanca una etapa de tres anys al Sabadell. El davanter de Gavà volia seguir, però amb 34 anys està llest per afrontar un nou repte i diu que “el futbol me’l prenc amb el cor i seré arlequinat de per vida”
“El futbol me’l prenc amb el cor i seré arlequinat de per vida”. Questes paraules d‘Edgar Hernández ho diuen tot. Les últimes tres temporades del Sabadell han estat una muntanya russa d’emocions. En totes ha estat Edgar Hernández amb el número 10 a l’esquena.
Primer a l’agònica permanència d’Olot, després a l’ascens a Segona de Marbella i per acabar a la temporada del retorn al futbol professional. El descens de Miranda és un final amarg per un futbolista que no volia marxar.
A la Nova Creu Alta, Edgar ha trobat una segona casa. Com ja va passar a Reus i també a Sant Andreu. El davanter de Gavà és un jugador compromès, que deixa empremta allà per on passa. La seva segona etapa d’arlequinat es tanca amb 90 partits i 14 gols. Però pel que es recordarà a Edgar, sobretot, serà pel seu compromís en totes i cadascuna de les seves aparicions amb aquesta samarreta.
Ha sortit del Sabadell. Expliqui això.
“VULL TROBAR UN NOU REPTE DE FUTBOL COMPETITIU”
Sí, he sortit d’allà. És un fi de cicle i la veritat que els primers dies trist, evidentment. Després amb el pas del temps te n’adones de la magnitud del que hem fet aquests anys, que han estat espectaculars. El final ha estat una mica tràgic, però estic content perquè vull trobar un nou repte competitiu. Em veig amb ganes, il·lusió i força per tenir-lo.
La sortida ha estat pactada? O volia seguir?
Jo volia seguir molts anys al Sabadell, però al final te n’adones que s’han de separar els camins. No hi ha un mutu acord i ells preferien un fi de cicle.
I quin cicle…
Exacte. Per mi han estat dos cicles. Vaig venir aquí com un nano molt jove i em van donar la oportunitat de debutar al futbol professional fa 8 anys. Després vaig tornar al club amb ganes de retornar-lo on el vaig deixar. Ho vaig aconseguir, però aquest any no ha acabat com tots volíem. Content per tenir aquest sentiment de pertinença, de passió i de responsabilitat de ser un dels capitans. La sensació d’estimar el club i que t’estimin a tu, aquest compromís és difícil de trobar-lo. Una de les meves virtuts és que a cada club al que vaig dono el màxim i m’involucro.
Això li anava a dir, que en el seu cas no és només a Sabadell. Aquest vincle l’ha tingut a Sabadell, Reus i Sant Andreu.
“UNA DE LES MEVES VIRTUTS ÉS QUE A CADA CLUB AL QUE VAIG DONO EL MÀXIM”
És una sensació de tenir un vincle molt fort. En això em baso jo, perquè sinó el futbol no seria la meva passió. Seria estar de passada per aquí. Jo m’ho prenc amb el cor i seré arlequinat de per vida.
En aquesta història amb el Sabadell no hi ha hagut una temporada tranquil·la. Cada any ha passat alguna cosa.
I això encara em fa tenir més vincle. El primer any va ser complicat, on no vam tenir bon feeling amb Seligrat. Al final va arribar l’Antonio i vam acabar l’any amb l’Olot arlequinada. Tots ens vam deixar la vida fins l’últim minut i ho vam aconseguir. El segon va ser diferent, tot el contrari. Va passar el que tothom esperava que passés el primer any. Tot va anar rodat i va ser tot més com havia de ser. L’adrenalina arlequinada va seguir fins el final. Vam aconseguir un ascens màgic i ens plantem a la Segona Divisió, on tots volíem estar. Comences malament i ja tens aquest handicap tota la temporada. Anar remant i remant fins l’últim segon de Miranda, competint fins el final.
“NO CANVIO RES DEL QUE HE VISCUT AQUÍ”
Sí que hi ha un denominador comú en aquesta història i és que l’equip en totes les temporades ha estat bastant similar. No puc imaginar el que s’ha viscut en aquell vestidor.
El club, els jugadors i l’afició hem tingut el sentiment de que ens va la vida pel club i ens deixem tot pel Sabadell. Aquesta sensació de pertinença és una passada. Anem tots de la mà a les bones i a les dolentes. Passar per anys tan bonics com aquests és espectacular. La sensació al final d’aquest any va ser de pena, però després penses la resta i jo no canvio res del que he viscut aquí. Em sento un privilegiat de formar part de la història del club i de deixar-lo més viu que mai. Hem aconseguit que el Sabadell estigui com a club en el millor moment dels últims anys.
Li sap més greu encara el fet de marxar sense poder acomiadar-se de l’afició al camp?
Sí, l’altre dia quan vaig fer el vídeo de comiat em vaig emocionar perquè em feia molta pena no tenir les 4000 persones de sempre al camp. Algun dia quan torni a la Nova Creu Alta espero poder acomiadar-me d’ells. Els hi agrairé de per vida l’estima que m’han tingut.
“EM FA MOLTA PENA NO ACOMIADAR-ME DE L’AFICIÓ”
Després de la primera etapa quan va tornar tenia la sensació que tenia un deute pendent amb el Sabadell?
L’any passat em vaig treure aquest pes de sobre i ara torno a sentir-me en deute. No hem aconseguit que el club segueixi al futbol professional, però sé que tornarà a intentar-ho aquest any i ho aconseguirà. La gent del club té un nivell humà enorme i sap com va això.
I Edgar Hernández ara què? Parlava de nous reptes… però té decidit el seu futur?
Primer m’he centrat en el Sabadell i un cop m’han donat la notícia estem començant a buscar un repte competitiu, de sentir-me important a un equip, i, evidentment, tinc la màxima il·lusió pel que ve.
I una edat que li dona una experiència i també una confiança que s’ha vist en les faltes, per exemple. Jo no el recordava marcant tantes com a Sabadell.
Com que no? (Riu).
“LA GENT DEL CLUB (SABADELL) TÉ UN NIVELL HUMÀ ENORME”
Ja m’entèn. A aquest nivell jo diria que no.
És una especialitat que tinc. A Reus és veritat que no en vaig tirar masses, perquè teníem el Colorado que ho feia molt bé. M’agrada marcar gols de falta, d’empentar-la o de penal. Com sigui. Allà on vagi la meva intenció és seguir fent gols, aportant el gra de sorra d’experiència, el treball i el compromís. Si ho dones tot, no et pots retreure res.
Amb dos ascensos a Segona i una Copa RFEF, què li queda per fer al futbol?
Un ascens a Primera. Estic molt content de tot el que m’ha donat la meva passió i no em puc queixar. La constància i aixecar-te de les clatellades et dona això i et fa millor. Em veig amb força, cames i il·lusió de reenganxar-me a un projecte fort.
A part segueix amb el seu Sporting Gavà.
“L’SPORTING GAVÀ ÉS UNA GRAN FAMÍLIA”
Portem vuit anys i estic molt content. És una via de sortida del treball fort del futbol. Veure com creix el club, que hem aconseguit 4 o 5 ascensos. Tenim un primer equip a Segona Catalana i és una passada. Tinc els dos millors amics meus i els nostres pares aquí. Hem creat una gran família i això és molt bonic.
Si li pregunto quin és el seu club tindria un dilema?
El meu club és l’Sporting Gavà i els millors anys de la meva carrera esportiva han estat al Sant Andreu, que em va donar la oportunitat de consolidar-me a Segona B. Un tros és quadribarrat mentre que un altre és roig-i-negre i un altre molt gros és arlequinat, a més, l’Sporting és una cosa meva, personal i la meva escola de futbol.
A mig termini podria acabar la seva carrera aquí, no?
Pot ser, ja et dic que l’acabarem aquí tot i que espero que sigui amb 40 o 41 anys ja que em sento amb molta força.