La selecció catalana amateur espera amb impaciència l’arribada d’aquest dimarts per estrenar-se en la Copa Regions UEFA. Superar aquesta fase Intermèdia és clau per repetir final en el 2015. Moldàvia respira optimisme
Ja queda menys. Segur que és el pitjor de qualsevol competició. Esperar que es consumeixin els dies en la concentració, més quan no s’està habituat, fa créixer la impaciència d’un grup il·lusionat per fer-ho bé. El temps es nota en la cara d’uns futbolistes que se senten igual de professionals que durant la temporada encara que una mica més valorats.
En la prèvia, poc joc es va poder donar. Al matí torn per fer-se diverses fotos de família –ara ens recordem de la fidelitat de les families Cano i Guillem Cornellà- i entrevistes mentre que a la tarda la ‘gran’ UEFA va demostrar, una altra vegada, que li importa molt poc els seus participants. L’expedició va arribar a trepitjar el terreny de joc i van haver d’esperar una hora per poder treballar alguna cosa. Per cert, la gespa està irregular i hi ha uns forats considerables.
La segona anècdota de la jornada la va protagonitzar el seleccionador Toni Almendros qui va anar a espiar la instal·lació en la qual es jugarà dissabte que ve. Exactament van ser al camp del Dinamo-Acte (Ternovca) i no van arribar a temps de la sessió de treball ja que els múltiples controls policials li van impedir complir amb totes les seves obligacions. Tant Àlex Timoneda, segon entrenador, com a Jesús Daurat, preparador físic, van complir amb la seva substitució.
Catalunya s’enfronta al representant ucraïnès del AF Piatykhatska (14 hores), una més a Chisinau i ho farà amb l’arbitratge d’un maltès, Marco Borg.
OPINIONS
Toni Almendros: “Cal sortir a manar des del principi. No val contemporitzar ni donar oxigen al contrari”
Sascha: “Vull estar al nivell d’altres companys (Carlos, Oscar o Enric) que han passat per aquí. Aquí tots lluitem pel mateix”
Velillas: “Això és un grup i és igual qui faci els gols. Cal anar a per totes”
Boris: Més responsabilitat no tinc. Hi ha un bon bloc i cal intentar fer-ho igual de bé que a Kíev o a Véneto. La gent està molt il·lusionada”
Nils Puchades: “Puc jugar en la banda dreta o a l’esquerra, el que digui el míster. No sé fins a quin punt pot afectar jugar amb gespa natural”
David López: Aquí tots anem a una i, encara que no sabem molt dels rivals, tenim equip de sobres per tirar endavant”
Alex Cano: “L’Europa i la selecció cada vegada tenen més similituds”
UN VIATGE INOBLIDABLE PER A MOLTS
Segur que per a molts lectors, i especialment, per a molts esportistes no deixarà de ser una anècdota més en la seva vida, però el viatge que l’expedició de Catalunya va viure aquest passat diumenge serà inoblidable i molt especial. Encara que van trigar més de 12 hores en arrivar des de Barcelona a Chisinau (menys de 4.000 Kms), l’experiència sempre quedarà en el seu arxiu personal.
El grup va sortir a les vuit del matí de Sant Cugat on van estar concentrats des de dimarts passat. Alguns com Miguel Ángel Ramos ja sap el que és competició internacional i el que això significa encara que la majoria només va viure la passada edició de la Copa Regions. Uns altres, ni això. Per aquesta raó val la pena destacar l’esforç d’aquests joves que han de fer moltes coses i demanar molts favors per representar a Catalunya. Per a set d’ells, l’experiència és totalment nova i això es veu en les cares d’il·lusió i en les ganes que arribi dimarts que ve al més aviat possible.
Enrere queden, per espai de set dies, els seus clubs i les seves famílies amb les quals l’amic waschap va servit. El contacte és permanent per explicar el que és una realitat i que per a alguns és un somni. Semblen la selecció holandesa –pel color taronja de les samarretes de viatge- encara que, immediatament, s’encarreguen de recalcar que representen a Catalunya. És tan gran la il·lusió d’aquests estudiants (en la seva majoria), treballadors modests, futurs enginyers, INEF, aspirants a bombers i, desgraciadament, aturats que ningú pot restar-los un polsim d’il·lusió. Ni als més veterans (Padilla, Vivó, Velillas, Borges, Sascha, Miguel o David López- ni als més joves –Jesus Unzué i Pedro Bilbao- se’ls pot recriminar gens sinó tot el contrari. Per cert: no es perdin el Diari de Pedro Bilbao en la fcf.cat. Aviat els direm qui és ‘el seu negre’.
Després de dotze hores de viatge, tres de turisme per Bucarest on es van posar al dia d’un passat en el qual Ceaucescu sembla que segueixi present en l’ambient, van sofrir un final estrambòtic a l’aeroport de Chisinau doncs van haver de moure, literalment, cotxes perquè passés el seu autobús en la sortida de la instal·lació. Però això ja és passat i els futbolistes ja pensen en el seu futur rival del que no tenen ni idea. Alguns llegien en l’avió el llibre de ‘Herr Guardiola’. Això sí, només ho ha comprat un i ho volen llegir tots.
A partir del dimarts sortiran a guanyar o guanyar en un camp que aquest dilluns coneixeran i que a l’ésser d’herba no és la millor superfície per a la majoria, però tampoc això serà problema. Tot és ben rebut. Que rar sona escoltar a un futbolista (encara que sigui amateur) donar les gràcies a un encarregat de material o a un massatgista pel seu treball i això aquí passa. Raríssim.
Ara toca jugar i somiar. Per què no? Almendros decideix, Guillén organitza, Albert Vivó (capità) transmet i tots executen sense queixar-se. Exemplars.