El porter del Prat Carles Craviotto ha viscut de tot a Segona B, des dels play-offs fins als descensos administratius. Amb 37 anys, ha fet carrera a Segona B… però té la espina de no haver arribat encara més amunt
Carlos Craviotto (1983) és un dels noms clàssics dels últims anys a Segona B. Va debutar a la categoria el 2006 amb el Miapuesta Figueres i des d’aleshores ha disputat fins a 401 partits. La majoria amb L’Hospitalet, l’equip amb el que gairebé arriba a Segona Divisió. Unes eliminatòries, les de Tenerife i Eibar, que podrien haver canviat la carrera a ell i els seus companys.
Després van venir la Copa Catalunya amb el Sabadell i dos descensos administratius amb Gavà i Ontinyent. Ara, Craviotto lluita amb el Prat per no abandonar la ‘seva’ categoria. No hi ha dubte de que és un autèntic llibre obert.
Un any una mica intens per dir-ho d’alguna manera oi?
Cada partit és una final. Mentalment arriba un moment que passa factura. Per l’espectador és atractiu pel que hi ha en joc.
I també un any complicat pel Prat, que és un equip competitiu però li ha faltat sort en moments puntuals.
És la tònica del grup. Pel que proposem pel que fa al joc no hem tingut la recompensa en forma de resultats. Per manca d’efectivitat ens ha penalitzat una mica.
“NO HEM TINGUT LA RECOMPENSA EN FORMA DE RESULTATS”
A simple vista ja es veu. Equip menys golejador del subgrup català amb 13 gols.
Els números estan allà. Igual que defensant en bloc hem estat molt eficients ens ha faltat fer gols. No només els davanters, sinó tot l’equip. L’aspecte golejador ens hagués fet donar aquest pas, perquè ens ha anat de pocs punts. Si el dia del Lleida no ens empaten haguéssim tingut opcions a l’última jornada.
S’esperava tornar a Segona B després de l’experiència d’Ontinyent de fa un parell d’anys?
Vaig estar esperant fins l’últim moment una oferta de Segona B, però la posició de porter es tanca molt aviat. No va sortir res segur i vaig anar al Sant Andreu perquè em semblava un projecte atractiu d’un club que el seu lloc natural és Segona B. El Covid va frenar una dinàmica bona i aquest any el Prat em va oferir la oportunitat de tornar a Segona B i jo encantat aquí.
“DEFENSANT EN BLOC HEM ESTAT MOLT EFICIENTS, PERÒ ENS HA FALTAT FER GOLS”
A més ja era entrenador de porters al futbol base del Prat oi?
Sí, ja ho era l’any passat. Tinc un conegut a la coordinació i em vaig voler embarcar en aquest projecte. Però és una cosa fora del primer equip, no hi ha relació entre una cosa i l’altra.
És que el mercat dels porters és molt tancat. Sempre juga el mateix i és un per equip.
L’experiència d’Ontinyent em va treure la oportunitat de seguir a Segona B. Si ets porter i estàs a gust a un lloc no tens problema, però si t’has de moure és la primera cosa que es tanca.
“UNA ERRADA NO POT PROVOCAR UNA ALTRA ERRADA”
Per ser porter s’ha de ser una mica especial?
No diria que has d’estar boig, però sí has de saber que comporta molts maldecaps i penúries. Crec que també la mentalitat és important. Són molts minuts que estàs sol i has d’estar concentrat durant tot el partit. No pots marxar en cap moment.
Aquests maldecaps t’han fet passar-ho malament en alguns moments?
Diumenge mateix vam encaixar un gol al final i vaig acabar fotut. Et fas moltes preguntes i caus en un estat de negativitat. Pots arribar a sentir-te malament i per ser porter has de ser fort.
Això s’accentua pel que deia de les estones que està sol sense entrar en contacte amb la pilota?
Si fas una errada sempre dubtes. Als jugadors els hi passa i no passa res, però si és a un porter pot costar una derrota. És una responsabilitat. Quan ets porter has de ser d’una altra pasta. Has de ser fort perquè no et torni a passar. Els entrenadors de porters ja t’inculquen de petit que una errada no et pot portar a una altra errada.
“FINS A L’HOSPI ERA UN PORTER QUE JUGAVA TENS”
Recorda quan va decidir ser porter?
A la meva època hi havia dos porters al meu primer equip i vaig haver d’esperar un any per poder jugar. Tot ve de jugar amb el meu germà. Com jo era el petit sempre em tocava ficar-me a la porteria. Se’m donava bé i m’agradava. De ben petit ja volia ser porter.
Mirant l’historial l’equip que ha marcat la seva etapa a Segona B és L’Hospi, no?
Fins a L’Hospi era un porter que jugava tens. Vaig estar un any al Tàrrega i tres al Castelldefels. A Figueres, la meva primera experiència a Segona B, al segon any ja va gairebé desaparèixer. He tingut la mala sort de trobar males experiències.
Males experiències?
Sí. Gavà ens van baixar de categoria pels calers, Ontinyent també. Cornellà vaig fer play-off, però no van voler seguir comptant amb mi. He tingut la mala sort de no tenir un equip estable com va passar amb L’Hospi.
“AMB L’HOSPITALET VAM FER COSES MOLT GRANS”
Ha viscut de tot en aquesta categoria. Dos descensos, impagaments, guanyar la Copa Catalunya, ser campió de lliga, fer play-offs… L’únic que li ha faltat és un ascens.
Ho vaig tenir molt a prop amb L’Hospitalet contra el Tenerife. Ens vam quedar a un gol i sap greu, perquè hagués pogut canviar la història. El Leganés va pujar contra nosaltres i mira, a Primera. L’Eibar, també. T’hagués canviat la història a tu mateix i també al club. Però hem d’estar contents. Pel pressupost que teníem vam fer una cosa molt gran, però quan estàs allà, a un pas, mires enrere i penses què hauria passat si haguéssim pogut pujar.
I dels descensos?
Dels descensos l’únic normal va ser el del Miapuesta Castelldefels. El Gavà va ser tema de calers i a Ontinyent el club va desaparèixer. Són etapes i experiències, unes més boniques que altres, i he anat aprenent durant el camí. Esborraria aquestes últimes, les dolentes, però totes sumen.
Genera un punt de frustració no haver pujat a Segona Divisió?
És una espina. Amb molts companys d’aquell equip ho hem parlat. Han arribat tres o quatre a Segona A i segurament si haguéssim pujat ho faríem pràcticament tots. El bloc i Quique Cárcel va ser continuista. Un ascens et canvia la vida. Per diners, per jugar a una categoria superior i crec que sí que ens hagués canviat la vida a tothom. Sobretot als jugadors.
“MIGUEL ÁLVAREZ I ÓSCAR MENA M’HAN MARCAT”
Es pot dir que Miguel Álvarez és el millor entrenador que ha tingut a Segona B?
Em quedaria segurament amb Miguel Álvarez per la idea de joc i també em va marcar Óscar Mena al Gavà. Va ser un any tan dur i tan estrany… 6 mesos sense cobrar i arriba ell i canvia l’estat d’ànim fent una mica de teatre i bon ambient. Gira la truita i acabem cobrant gairebé tot i salvem la categoria amb marge. Em queda un gran record d’aquell any, havent estat dolent com va ser.
És curiós com en situacions tan adverses els equips treuen el millor de si mateixos. El jugador es deixa anar. Juga perquè vol, perquè li agrada i competeixes per tu i per tenir coses bones l’any següent. Gaudeixes més durant el partit, no tant per la situació entre setmana i fora del futbol. Això sembla que és com un estímul més quan hauria de ser tot el contrari. Si tens un bon entrenador que sap moure’s en aquestes situacions pot ser un plus.
“M’HAGUÉS AGRADAT JUGAR AMB EL LLEIDA E.”
Em sorprèn que sent de Lleida mai hagi jugat al Lleida amb la d’anys que porta a Segona B.
M’ho han dit moltes persones això. És cert que he tingut la oportunitat, però no s’ha acabat donant. És una cosa que m’hagués agradat, però a la meva edat ja ho veig complicat, però no impossible. També és cert que a altres equips m’he sentit molt a gust, com per exemple a L’Hospi. Allà va ser la primera vegada que em van trucar l’any que vam guanyar la lliga. Alguna altra vegada s’ha pogut donar… En definitiva, és una cosa que m’hagués agradat, però allà on he anat he estat bé.
I ara què? Què li queda amb 37 anys?
Des dels 33-34 anys miro any a any. Si et sents bé, continues. Ara mateix em sento amb forces per competir, em sento bé. Aquest any he estat tan bé que no miro només a un any vista, sinó a dos. Mentre les forces, el cap i tot vagi bé la intenció és continuar a Segona B i si pot ser al Prat millor. A veure si podem assolir la permanència i després valorarem el que pot venir