La Damm cau a quarts de final de la Copa del Rei Juvenil contra el Rayo Vallecano (3-2 global). La falta d’encert en atac i els errors defensius condemnen a un equip que ha fet la seva millor temporada de sempre
JORDI MESTRES
Totes les històries, fins i tot les més boniques, tenen el seu final. La Damm va despertar del seu compte de fades quan menys s’ho esperava. Més ben dit, va ser el Rayo qui va posar el punt i final a la temporada històrica dels de Cristóbal Parralo. Dos gols a l’afegit de l’anada i un en els primers minuts de la tornada van ser suficients per a passar. L’encert que van tenir els madrilenys li va faltar a la Damm, nefasta de cara a porteria. Res, ni això mateix, ha de treure ni una mica de mèrit als joves valors cervesers. S’han guanyat un futur daurat gràcies a un present irrepetible.
I encara hagués estat millor si Pep Biel no hagués deixat glaçats els 11 jugadors i més de 2.000 espectadors al minut 6. Quasi sense temps d’entrar en el partit, la Damm es veia obligada a anar a remolc. Feien falta dos gols per a igualar l’eliminatòria, mentre que un del Rayo obligaria a fer-ne quatre. Una situació realment complicada, sobretot a nivell mental.
Que ben aviat s’hagués pogut invertir si el xut d’Alfred hagués anat uns centímetres més a l’esquerra. La rematada de l’extrem, després d’una impecable diagonal, acabava picant a la fusta. Era el minut 13 i ja s’intuïa el que vindria després. Cano, al 24’, va rematar amb el pit fora a boca de gol. El ‘10’, la referència cervesera, aprofitava els bons moments dels mitges puntes, especialment inspirats en aquest tram de partit.
PISSARRA DE CRISTÓBAL I GOL DE JOEL
El gol, però, no va arribar amb la bimba en joc, sinó a pilota aturada. Falta servida al segon pal, pilota despenjada i Joel, a l’àrea petita, l’enviava cap a dins. La Damm empatava el partit al 38’ i només li calia un gol més per a fer el mateix amb l’eliminatòria. Amb aquesta sensació de confiança, però alhora prudència, s’arribava al descans. Esperava un segon temps que depararia emocions fortes.
La primera, l’expulsió de Poblete per doble groga. Indiscutible, després d’una obstrucció a l’incansable Cano. La Damm tenia 40 minuts per davant contra un equip en inferioritat numèrica. Tot feia pensar que el resultat cauria pel seu propi pes, sobretot després d’una doble ocasió claríssima al 55’. Primer un defensa sota pals i després una mala rematada evitaven el segon gol.
Cristóbal, des de la seva banqueta, demanava cap als seus jugadors. Circulació de la pilota enlloc de conduccions individuals. Per a cansar el rival i per a trobar els espais que, inevitablement, apareixerien. En un principi, els xavals van fer cas però després van caure al parany d’un experimentat Rayo.
LA PUNTERIA FALLA EN EL PITJOR MOMENT
La calor augmentava i els espais disminuïen. El compte enrere començava i la Damm, tant alegre fins aleshores, donava sensació d’esgotament tant físic com mental. Va voler i no va poder fins al final del partit. Només dos minuts bojos (79’ i 80’) podrien haver decantat el partit. Primer, Joel donava mitja volta dins l’àrea i rematava fora i després Inés també xutava alt a porta buida.
Massa concessions per a tenir un final feliç, que mai va arribar. L’empat a un final classificava el Rayo, menys dominador però més efectiu durant els 180 minuts de l’eliminatòria. L’encert decidia, una lliçó que els joves jugadors de la Damm hauran après després d’aquesta eliminatòria. Una més per a una temporada farcida d’èxits i aprenentatge que difícilment es repetirà al Feliu i Codina d’Horta.