Molo només té l’ascens al cap i afirma que el Lleida Esportiu s’ho deixarà tot per a aconseguir-lo. L’andalús destaca que “l’afecte que he rebut a aquesta ciutat no l’he tingut ni a Almería”. És tot un ídol a la Terra Ferma
JORDI MESTRES @jordimestres7
Manuel Jesús Casas García (1985) és una persona autèntica. Li posa la mateixa passió a cada pilota que lluita dins del camp com a les paraules que formula quan parla del ‘seu’ Lleida. Ho viu tot al màxim, sobretot els èxits, després d’haver tocat fons en alguns moments. El 2008 va estar tres anys aturat i no va poder debutar amb el primer equip d’Osasuna, mentre que el 2014 va patir una altra lesió de creuats al Lleida Esportiu. Sempre té presents aquestes desgràcies per a valorar els bons moments. Agraït, no ha marxat de Lleida perquè l’afecte que li ha donat la gent de la ciutat no l’ha viscut enlloc. Espera, així ho afirma, retornar-lo amb esforç dins del camp i amb un ascens que tothom espera. No dubtin que Molo s’ho deixarà tot per aconseguir-lo.
Hi ha nervis de cara al diumenge?
Home, evidentment alguns més que altres partits sí que n’hi ha. Intentem mantenir la calma i aïllar-nos del que ens envolta, que és molt bonic. Hem de tenir tranquil·litat, encara que les emocions estiguin a flor de pell.
Tant Molo com el Lleida havien viscut dos play-offs més, però ara estan millor que mai.
Els altres dos play-offs sempre patíem una barbaritat i de tots aquest és el que més sencer veig a l’equip. Tothom té la sensació que aquest és l’any. El Sevilla Atlético segurament arriba tant o més confiat que nosaltres i serà l’eliminatòria més complicada.
Tot i això, el Lleida Esportiu ara espanta més després d’eliminar a dos equips que van acabar amb 80 punts…
Ens hem enfrontat a dos equips que són una barbaritat. Tot i que eren súper diferents, un súper competitiu i l’altra amb una qualitat tècnica superior a Segona B, els hem sabut solventar. El Sevilla Atlético pot ser una barreja dels dos. Gent jove, amb qualitat i a més ben treballat. Nosaltres rribem reforçats després d’eliminar a dos ‘equipassos’.
La clau per a fer-ho ha estat el Camp d’Esports, més ple que mai.
La gent està bolcada i gràcies al seu suport i la seva energia positiva ho estem tirant endavant. Esperem que diumenge el Camp d’Esports sigui una olla a pressió i ens porti cap a la victòria.
L’eliminatòria, però, es decideix a Sevilla. Un diumenge de juny a les 11 del matí!
Ens ha sorprès que es jugui a Sevilla a aquestes alçades en aquest horari. Ha estat petició expressa del seu entrenador. Ells volien jugar a aquesta hora perquè creuen que es veuen beneficiats. No importarà el calor, ni els horaris. Ens ho hem de deixar tot, però encara està lluny aquell partit. Hem de pensar en diumenge.
L’any passat el Lleida va anar de més a menys i aquest de menys a més. En un play-off això és clau.
Entre els companys ho hem comentat. La temporada passada vam ser líders moltes jornades i a l’últim tram vam tenir una davallada difícil d’explicar. Aquesta, tot el contrari. Vam començar malament, però dins del vestidor sabíem que les sensacions no eren dolentes. Hem acabat en un estat de forma molt bo i amb molta confiança. Amb confiança un equip és capaç de fer meravelles.
Segurament aquest punt d’inflexió coincideix quan pitjor estava la situació a nivell de cobrament. Quan passen aquestes coses et pots enfonsar o unir-te i anar a per totes. Està clar què va fer el Lleida.
Completament d’acord. Els moments de dificultat extra esportius ens van fer molt forts. Ens va unir molt i els resultats van acompanyar. El grup que tenim és molt compensat i el vestidor és increïble en tots els sentits. Hem entrenat com autèntics burros per aconseguir el que hem aconseguit.
Els problemes de cobrament ja s’han resolt?
Sí, la veritat que ara mateix la plantilla està al dia de cobrament i només pensem en jugar. Ja es va parlar bastant d’això en el seu dia i no volem escoltar res més. Porto 12 anys de professió esperant aquest moment. És la primera vegada que jugo una final de play-off d’ascens. Una oportunitat molt difícil de tenir. No s’ha de pensar en el que ha passat. Vam assumir estar per sobre de les circumstàncies i ara pensem en el que queda per davant.
És la oportunitat de les seves vides?
Per a un jugador de Segona B un ascens és la nostra Champions. Més quan es tracta d’una capital de província com Lleida, que ha viscut mals moments amb l’UE Lleida. L’afició ha estat desmotivada amb raó. Ara veiem la il·lusió que generem i la capacitat que tenim de fer feliços a molta gent i no hi ha res comparable a això. No volem desaprofitar-la i si perdem que no sigui per no donar-ho tot.
Sembla que parli un lleidatà de tota la vida. Lleida és el seu lloc?
Moltes vegades parlant amb amics de la meva terra els hi dic que em sento un lleidatà més. Ho sento de cor. La meva nena va néixer a aquesta ciutat l’any passat. M’hi uneixen moltes coses. L’afecte que he rebut a Lleida no l’he tingut ni a Almería. Això solament es pot tornar amb esforç i em sento identificat amb la meva segona casa.
Com porta el català?
L’entenc perfectament. Parlar-lo em costa una mica, però ja m’hi podria animar. Tot el que sigui sumar culturalment és positiu.
Podria fer la zona mixta de l’ascens en català, no?
Alguna cosa farem. Ja veurem, però no vull pensar més enllà. No vull vendre motos, però costa molt abstreure’s de l’eufòria que hi ha. És necessari estar al marge de tot. Serà molt complicat i tot el que no sigui estar centrat seria fatal.
“No hay que vender la piel del oso antes de haberlo cazado”, diuen.
I a més de veritat. La dificultat que se’ns presenta és màxima i al vestidor en som conscients. També per a ells.
Lleida és el seu lloc i, a més, una de les tres penyes del club porta el seu nom.
A vegades em sobrepassa tot això. A l’any d’estar aquí em van demanar permís per a fer-la amb el meu nom i jo, evidentment, encantat. Però tinc la sensació que rebo molt afecte i tinc la necessitat de tornar-lo amb moltes satisfaccions, tant a ells com a tota l’afició del Lleida. És preciós, però no deixa de ser curiós.
Ara està en un punt àlgid de la seva carrera, però també hi ha hagut altres que ha tocat fons. Parlo del 2008, quan estava a punt de debutar amb el primer equip d’Osasuna, i el 2014 a Lleida. Les dues lesions de creuats. Estar al pou fa valorar més els bons moments?
Totalment. Quan un té la desgràcia de viure situacions desagradables en tota satisfacció et venen al cap aquells moments. Jo a Osasuna vaig estar prop de tres anys parat, amb quatre operacions de genoll. Se’m va arribar a plantejar deixar el futbol amb 23 anys. Recordar allò em posa els pèls de punta, perquè avui en dia estic a on vull, sentint l’afecte de molta gent i a prop d’aconseguir el màxim per a un futbolista del meu nivell. Doncs sí (respira, emocionat) es valora molt més.
Allò ja es passat, ara viu el present i li vull preguntar pel futur. Acaba contracte el 30 de juny. Com es presenta l’estiu?
Ara mateix no puc respondre això. Vull centrar-me en el play-off i qualsevol cosa que sigui no pensar en això és una errada. Si pugem, el meu contracte es renova automàticament. Si no, parlarem amb el club, els assessors i la família. Encara que sigui en dues setmanes, ho veig com una cosa molt llunyana. No vull pensar, vull gaudir del moment i lluitar pel que tenim per davant.
Quina família té a Lleida?
Estic amb la meva parella i la nena petita. Són d’Almería i la resta de la família i amistats estan allà. Estem sols, però les nostres famílies estan contentes de veure’ns feliços. No tinc cap queixa.
Troba a faltar Almería?
Evidentment, clar que es troba a faltar a la família i els amics. El futbolista de Segona B l’admiro molt, perquè l’esforç que fa és encomiable pels sous que hi ha. Estar lluny de la teva família tants anys és un sacrifici bastant important. Jo porto prop d’onze anys fora de casa i la veritat que es troba a faltar.
Evidentment, té tota la raó. Molo durant la seva carrera no ha guanyat més diners que altres, però tinc la sensació que potser s’ha emportat altres coses, com l’afecte de la gent de Lleida, que pot tenir encara més valor.
Totalment. Al final això és una balança. És el meu quart any aquí i si no sentís el que sento per aquesta ciutat ja hagués marxat fa temps. He tingut ofertes properes a casa i no les he acceptat perquè considero que l’afecte cap a Lleida compensa qualsevol euro que pugui guanyar de més. No hauré guanyat lligues ni Champions, però l’estima de la gent per a mi és un orgull. És la recompensa a tant de sacrifici. Els diners venen i van, però l’afecte de la gent perdura per sempre i això és preciós.