Montse Dot, presidenta per amor… al Sants

Es podria dir que es va fer del Sants per amor i des de fa unes setmanes demostra més que mai el seu amor etern a la UE Sants. Es diu Montse Dot i és la primera presidenta de la història a un club històric

LLUÍS PAYAROLS  @Lluis_Payarols

Tot i que tècnicament la primera dona que va presidir el Sants va ser la seva filla, Tània, però de forma accidental després de la marxa de l’anterior mandatari, Vicenç Pérez de Tudela, la història tenia reservat un lloc amb el nom de Montserrat Dot. Dimecres 15 de novembre, sense necessitat d’eleccions, ja que va ser l’única candidata, es va convertir en la presidenta de la UE Sants pels pròxims sis anys.

Al seu dia ja va ser la primera dona directiva de la història del club. I això que el seu amor pel Sants no és de naixement. De fet, on va començar a veure futbol va ser al camp del carrer Sardenya, on anava de la mà del seu pare a veure els partits de l’Europa. Però un bon dia es va creuar al seu camí un pertinaç i insistent fotògraf esportiu, santsenc de soca-rel, de nom Eduard Soler.

L’amor no només va suposar l’arribada al món de cinc fills –entre ells, la Tània, ara de nou cap de premsa del club-, sinó també la conversió de la Montse a la fe blanc-i-verda. Anys i anys d’animar i seguir a un club nòmada des que va perdre casa seva, el camp del carrer Galileu, per l’obertura de l’Avinguda de Madrid. Anys després de pelegrinar fins trobar una seu mínimament estable al Julià de Campmany -va estar entre el 1975 i el 1983 al camp de Montjuïc-, el club va trobar una casa més propera al barri, el camp de Magòria… però un altre cop la reforma de la zona de Can Batlló els va obligar a marxar.

Per això, un dels grans objectius que es marca serà retornar a Magòria, a un Nou Magòria del qual encara les autoritats locals ni han posat la primera pedra, però que hauria de ser la casa d’un club amb el primer equip la temporada vinent a Tercera, després d’un ascens ‘diferit’ a causa de la manca de celeritat dels tribunals esportius. Aquest ascens va ser la primera notícia que va rebre en prendre possessió del seu càrrec, tot i que aquest ascens no es va fer oficial fins al 19 de desembre.

Som en plenes festes nadalenques, les primeres que viu la família Soler-Dot amb una presidenta a la família. Per això, us convidem als amics i amigues de FutbolCatalunya.com a conèixer una mica més els projectes i els pensaments de la persona que a partir d’ara agafa les regnes d’un històric del futbol català, en una conversa que vam mantenir davant el que queda d’aquell recordat Magòria, amb nostàlgia però amb esperança.

Cal dir, però, que ens heu de permetre la familiaritat amb la Montse, una persona lligada al llarg dels anys als mitjans de comunicació –com gairebé tota la seva família-, que ja va coincidir amb el seu marit al recordat ‘Dicen…’ amb noms mítics com José María Campos i Eduard Muntané, i des de fa uns anys col·labora amb el control rigorós i estricte de totes les classificacions futbolístiques que es publiquen al diari Sport. No és incorrecte afirmar, doncs, que formen part de la petita gran història del futbol català.

Per què decideixes acceptar el repte de ser la primera presidenta de la història del Sants?

Vaig veure perillar una mica el futur del club i penso que no es podia permetre. Després de 54 anys sense un camp fix, s’ha de respectar a la gent que va mantenir l’entitat i no va fallar mai a l’entitat. Amb el problema que s’havia produït a la junta, va haver-hi dimissions, alguns directius em van proposar que si em presentava, continuarien ells i alguns espònsors. Jo ja no tenia idea de tornar a estar a la junta, com fa 10 anys que vaig estar, i menys de presidenta. Però tal com estaven les coses, em vaig decidir a presentar-me.

Una decisió complicada…

Vaig anar a parlar amb jugadors, amb entrenadors, amb pares… per copsar l’ambient de dins del club. Amb Pep Marguí al capdavant del futbol base, el club havia crescut moltíssim i tenia clar que devia seguir.  Vaig veure que tothom em donava suport i això em va ajudar a decidir-me.

Tot això ho vas fer als camps on ara juga un club ‘nòmada’ com és el Sants. Aquesta entrevista la fem davant el que queda de Magòria. Aquest és un dels grans reptes com a presidenta?

I tant. És un dels grans objectius. D’entrada, m’agradaria que l’any 2022 celebrem el nostre centenari al Nou Magòria. És tornar a casa. Ara estem en el mateix districte, però és una altra barriada. A la Marina tenim una gran acollida i gairebé el 70% del futbol base són d’aquells barris. No ens interessa deixar del tot l’Energia i el camp de l’Ibèria, però recuperar Magòria ens permetria ampliar l’espai, regular més les activitats i assolir més fites.

I amb un ‘regal de benvinguda’ en forma de reconeixement de l’assegurat ascens a Tercera la campanya vinent  que es va perdre als despatxos la temporada anterior, sense oblidar que el club torna a tenir al seu Juvenil A a la Lliga Nacional després de molts anys. Es presenta el millor escenari esportiu del club?

Sí. Queda clar que va sortint el treball que es fa des del futbol base. Entre ells no hi ha competència sinó que juguen amb els seus amics. Surten a passar-ho bé.

Com pot afrontar el primer equip el que queda de temporada sabent que l’ascens està assegurat?

Suposo que algun mal comentari ens haurem d’empassar i haurem de fer oïdes sordes. Però els jugadors estan per guanyar i així m’ho estan dient. Em diuen que volen quedar campions i refregar-li el títol pels morros a la Federació. La temporada passada érem campions i no van voler reconèixer el que passava en aquell partit Horta-Sants. Per mi, el culpable de tot el que va passar va ser l’àrbitre, ja que va autoritzar l’entrada del jugador. El Tribunal Català de l’Esport va examinar tot el vídeo i ens va donar la raó.

Aquest Sants de Tercera suposarà un pressupost més alt?

És cert que hi haurà més despeses en fitxes i arbitratges, però també tindrem menys desplaçaments llargs. Comptem d’entrada amb els mateixos jugadors que tenim ara, però el que no volem és convertir-nos en un equip ascensor. S’està treballant en un pressupost acurat, tenim un parell d’espònsors a punt de caure, l’actual també pujarà la seva aportació i comptarem amb uns directius que s’acaben de prejubilar que es dedicaran a buscar més espònsors.

Tocarà fer equilibris…

És cert que a nivell de club devem molts diners, ja que la junta de l’expresident Bellido va deixar al seu moment 359.000 euros de deutes i gairebé 90.000 que ha reclamat la seva vídua i que se l’estan tornant. Tampoc podem comptar amb subvencions municipals o del govern perquè el primer que ens diuen quan les demanem és que també tenen els mateixos drets Mercat Nou, Poble Sec… tots els clubs del districte i que per donar un euro a cada un ja no donen res a ningú. El Sants ha fet molts esforços i els haurà de seguir fent.

Parlàvem abans del concepte nòmada del Sants. Tornar a Magòria pot fer augmentar la massa social?

Esperem que sigui així. Actualment tenim poc més de 500 socis. Esperem que al nostre futbol base també s’incorporin més jugadors i jugadores del barri que ara no venen perquè som a la Zona Franca. Pel que fa als partits del primer equip, habitualment no es cobra entrada i tan sols es demana la col·laboració comprant tires per un sorteig.

A Primera Catalana, això no és habitual…

I ens agrada que sigui recíproc. Per això, quan ens trobem clubs com el Borges Blanques, on no van donar ni una sola invitació per familiars de jugadors i els van fer passar per taquilla a 10 euros l’entrada, nosaltres apliquem la mateixa mesura quan venen a l’Energia. L’any vinent, a Tercera, sí que ens haurem de plantejar cobrar entrada sempre i ara estem pendents d’una inspecció de la Federació al camp de l’Energia per si s’ha de fer alguna reforma amb la nova categoria. L’avantatge que tenim respecte als altres clubs que pugin és que no haurem d’actuar a corre-cuita a l’estiu i tenim temps per afrontar-ho.

Tens molta feina a fer. Amb la mà al cor, has pensat en algun moment en fer marxa enrere i no acceptar aquest repte?

D’entrada, em tirava enrere el ‘marrón’ en què em ficava. Pensava: “Montse, diràs que sí i d’aquí a dos mesos diràs que per què m’he embolicat”. Però pensar que perdíem espònsors, que quedava tot desmuntat… fins i tot m’hagués agradat unir les dues parts de la junta de Vicenç Pérez de Tudela –l’anterior president- una altra vegada perquè durant quatre anys han aconseguit sortit del forat on es trobava el club, que va estar a punt de desaparèixer, i van saber tirar-ho endavant, però hi havia temes personals pel mig i no ha pogut ser.

I a casa, amb una família tan santsenca com la teva, què et van dir quan et vas plantejar ser presidenta?

El meu marit, l’Eduard, està molt content. Em va dir que perfecte. I ara va dient que és el president-consorte però jo li dic que és “con suerte” (riu). Els meus fills? Tret de la Tània (fins ara presidenta accidental i ara cap de premsa del club), em van dir “estàs boja, no saps on t’has ficat”.

Dels presidents que has conegut al llarg dels anys, quin t’ha marcat més i per què?

Un que no va estar gaire temps, en Joan López Pedret. Va haver de plegar per qüestions de salut, però les seves directrius eren les mateixes que volem aplicar ara, cuidar molt el futbol base i aprofitar el planter pel primer equip. En aquella època va ser quan va debutar en Joan Barbarà, per exemple. López Pedret va succeir Joan Estrada, que va estar prop de 26 anys i amb l’arribada de la democràcia havia perdut la seva força. Li va tocar ajustar molt l’economia del club i va ser un bon exemple.

I del teu antecessor, en Vicenç Pérez de Tudela, què ens dius?

El primer que vaig fer quan vaig ser presidenta va ser proposar-li ser president honorari del club, ja que ha estat una persona molt lligada durant molts anys, però no ho va acceptar perquè no vol coincidir amb les persones amb qui es va barallar. No obstant això, un cop ens van confirmar l’ascens a Tercera,  li vaig dir que havia d’assistir sí o sí a l’acte que farem al gener a la seu del districte i en què ens lliuraran la Copa de campions de Tercera Divisió de la temporada passada. Ell va ser el president de l’ascens i ell ha de rebre el trofeu. I vull que estigui tota la seva junta.

Per acabar, Montse, quin és el missatge que vols enviar als socis i seguidors del Sants de cara a la teva etapa al capdavant del club?

No vull parlar de mi sinó de la nostra gent. Si tenen ganes de veure futbol del de debò, en què no es mouen interessos, que vinguin a veure els nostres jugadors que tots ells estimen el club i l’escut. Val la pena veure’ls, perquè ho donen tot fins a l’últim minut. Gaudiran d’un futbol bo, veuran un bon ambient i podran comprovar el futbol base que tenim.