OPINIÓ- L’espectacle és una pèssima comèdia. El nou Tribunal Català de l’Esport (TCE) “esmena la nota” a l’anterior i decideix obrir expedient disciplinari al president del futbol català, a la meitat de la junta directiva, a diversos executius i als lletrats de la FCF, entre altres
J.S.V.
redaccio@futbolcatalunya.com
Capítol a part mereix el TCE, el d’ara i el d’abans. El d’abans perquè va decidir resoldre (?) les denúncies presentades per la comissió d’infraccions molt greus amb la referència del futbol català. Com? Obrint una “informació reservada (?)”, que ha hagut de ser tan reservada que ha ocupat gairebé dos anys, fet digne d’aparèixer en el llibre dels rècords Guinness. No es recorda una cosa semblant.
Encara que, potser, hauria d’incloure’s també en aquest llibre el que va denunciar el famós i covard ‘Informe Poncio’, els autors del qual, per fi, ja han obtingut el reconeixement “merescut”.
EL TCE I EL FUTBOL CATALÀ
Però dedicarem unes paraules a l’actual TCE, els seus membres i el president/presidenta invisibles i desconeguts. Algun dia, Abel García, secretari general de l’Esport de la Generalitat, tindrà el gust de fer la seva presentació oficial. Aquest nou TCE ha entès que el millor és “treure’s les puces de damunt” i entrar a resoldre quan s’hagin jubilat la majoria dels expedientats i potser ells mateixos.
Suspèn el procediment administratiu per “prejudicialitat penal” (per allò de Sabadell on hi ha nou investigats de la FCF”) fins que hi hagi sentència penal ferma (és a dir, per allà en el 2050? …
CALDRÀ ESPERAR AL 2050
Potser costa entendre el que han fet, ja que es pot comprovar que dels fets denunciats per Oriol Camacho la majoria no tenen res a veure amb els tres delictes que s’estan jutjant a Sabadell (falsedats documentals de les actes notarials i administració deslleial). És a dir: encara s’entén menys aquesta decisió dels nous jutges i/o jutgesses de la Generalitat.
No sols això, sinó que dels 20 expedientats pel TCE, només 6 d’ells són investigats al jutjat de Sabadell. Què passa amb els altres 14 directius del futbol català? se’n van impunes? El TCE pretén també esperar fins per allà 2050 per a veure si són culpables o no?
LA DENÚNCIA DE CAMACHO (1)
Vegem quins són els fets denunciats per Oriol Camacho, encara secretari general de la FCF:
1. Falsificació de les certificacions que incorporaven les actes notarials de Soteras.
2. Participació de personal laboral o mercantil de la FCF durant horari laboral, a la campanya electoral de Soteras. A més, la desconnexió d’una càmera de seguretat perquè no quedés constància.
3. Substitució del personal i dels juristes dels comitès jurisdiccionals habituals en els processos electorals, per persones d’estricta confiança del director general, amb nul·la experiència en processos electorals federatius.
4. Indicacions del director per a afavorir a la candidatura de l’expresident.
LA DENÚNCIA DE CAMACHO (2)
5. Posada a disposició, per part del candidat sabadellenc, de l’assessoria jurídica i la secretaria general de la FCF per a preparar el recurs contenciós administratiu de la FCF i del seu president, contra la resolució del TCE que va ordenar repetir les eleccions de maig de 2022.
6. Ordre de Soteras de preparar les certificacions contingudes en les actes notarials i de desplaçar-se el secretari general a la Notaria de Sabadell per a explicar-li al notari com havien de confeccionar-se les actes notarials.
7. Sol·licitud al Registre d’Entitats esportives d’una còpia de la composició de les juntes directives de tots els clubs censats. Finalitat? -per cert, frustrada-, aportar-les en les escriptures proporcionades pel candidat.
LA DENÚNCIA DE CAMACHO (3)
8. Impartir el director general instruccions als presidents de meses electorals i establir pautes per a l’acte de votació del 13 de febrer de 2023. Sempre dirigides a afavorir el vot del seu excap i fer desistir del vot a favor d’altres candidats.
9. Arrogar-se el director general la decisió de la validesa dels vots.
10. Fer servir el director les relacions del denunciant (secretari general Camacho) amb comandaments dels Mossos d’Esquadra per a esbrinar si existia alguna recerca oberta sobre el procés electoral i obtenir informació.
LA DENÚNCIA DE CAMACHO (4)
11. Enviament des del correu de la candidatura de Soteras d’un correu electrònic a tots els e-mails personals no corporatius de directius i delegats. Aquí se’ls demana que contactessin amb clubs de les seves respectives zones i enviessin un correu predeterminat al correu de secretaria de la FCF, en el qual es reiterava que la junta del club havia facultat al expresident per a elevar a públic davant notari la seva representació, amb la finalitat d’incorporar els correus de resposta a l’expedient electoral.
12. Ús de les targetes dels delegats territorials per a aconseguir vots durant el procés electoral.
LA COMODITAT DEL TRIBUNAL CATALÀ
Aquests són els 12 punts de la denúncia d’Oriol Camacho, que els jutjats i el TCE hauran d’investigar si són certs o no ho són, i depurar, si és el cas, les responsabilitats oportunes.
Una vegada coneguts els 12 punts, la pregunta és simple: si la majoria d’ells no tenen res a veure amb els delictes investigats a Sabadell i la majoria dels expedientats no tenen la condició d’investigats en aquest procediment penal, per què el TCE decideix no entrar i deixar que es podreixi el problema ”fins a l’any 2050” (en sentit figurat, ja sabem que la justícia és lenta).
EL SILENCI PREOCUPANT DELS CLUBS
El ‘pastís’ es fa explosiu si afegim el que s’ha conegut en els atestats dels Mossos d’Esquadra en el jutjat de Sabadell, amb “càstigs” als clubs dissidents com assignar-los partits a l’hora de màxima calor. O amb retardar-los les subvencions, utilització de xarxes socials amb perfils falsos per a desqualificar als adversaris electorals, acomiadaments de treballadors vàlids que feia molts anys que estaven en els seus llocs (alguns gairebé 30 anys), pagament d’indemnitzacions per cessaments i acomiadaments improcedents.
Per no parlar de ‘dimissions’ de vicepresidents (Jordi Bonet i Miquel Sellarés), dimissions de diversos directius, etc… I potser vengen més plens de gom a gom en els pròxims mesos que escandalitzin al personal.
“CONTRA LA CORRUPCIÓ FEDERATIVA”
No tenen res a dir els clubs davant semblant disbarat?. Tenen por de sofrir represàlies, com li ha ocorregut a Antonio Morales, per la pancarta “tots els clubs contra la corrupció federativa”. A més de la inhabilitació d’un any que ha hagut de ser llançada a la paperera pels jutges, com era d’esperar.
Cal reconèixer que Soteras i els seus tenen l’‘antídot perfecte’. Parlen i parlen del bé que va econòmicament la FCF i que no han pujat quotes. Normal, amb un augment de gairebé 50.000 llicències en els últims anys, els ingressos s’han multiplicat.
Preguntin-los als pares quants diners paguen perquè els seus fills juguin al futbol i siguin el nou Lamin. O als clubs quants diners paguen en multes i sancions ja que, potser, no tenen la mateixa percepció triomfalista en el tema de números que els federatius.
“VOLEN COPIAR LA FCF”
Aquí la pregunta és doble; quines són les accions concretes que ha realitzat aquesta junta directiva per a aconseguir l’increment important de llicències i deixar de comportar-se com una mera gestoria de federats?. Han comparat també amb l’increment exponencial de llicències en les restants federacions territorials en els mateixos anys?.
Ara ja podem entendre per què la resta de federacions no treuen pit amb els seus números econòmics tan excel·lents en aquests últims anys. Com va dir ‘l’honorable’ a la TV de Terres de l’Ebre, la resta de federacions “volen copiar el que fa la FCF”, doncs esperem que sigui el bo, no el dolent.
Però parlant de números, també ha de reconèixer-se al president que ha complert la seva paraula de no pujar les quotes. Quan va entrar va decidir remunerar als seus companys de junta directiva amb 9.000 euros anuals per assistir a reunions de comissions (no importa si ho fan activament o passivament).
El fet d’asseure’s en una cadira ja són 300 euros/ dia; si al dia es fan 3 reunions, 900 euros a la butxaca. Estem segurs que aquesta compensació econòmica anual no té res a veure amb el silenci de la majoria de directius davant els fets tan greus que s’estan coneixent dia a dia.