El tècnic català fa gairebé quatre anys que va marxar fora de Catalunya per entrenar. Ha passat per la Primera Divisió, per Croàcia i per Tailàndia i ara vol tornar als orígens
JORDI MESTRES @jordimestres7
El salt qualitatiu que va fer Manolo Márquez (1968) fa dos anys és més que ressenyable. Després d’una carrera entregada al futbol base i dirigint equips de Tercera i Segona B, el tècnic català va assumir la banqueta del primer equip de Las Palmas. Entrenar a Primera Divisió va ser una etapa de sis partits, però només per l’experiència ja va valdre la pena. Des d’aleshores, ha tingut un parell d’experiències fora i ara vol tornar a casa. És el mateix entrenador amb caràcter, però l’edat l’ha reposat. L’experiència fa veure les coses d’una altra manera i ho explica tot plegat durant l’entrevista. Val la pena escoltar-lo.
Què està fent ara mateix amb la seva vida Manolo Márquez?
Porto fora del futbol català pràcticament tres temporades. Des que vaig marxar a Las Palmas per anar al filial. La temporada següent vaig dirigir el primer equip, però vaig sortir d’allà ràpid. Després vaig estar treballant al futbol base fins al Nadal allà. Posteriorment vaig tenir una experiència a Croàcia mitjançant l’Alavés, però la veritat es que tampoc va sortir gaire bé. L’equip ja es veia que tindria dificultats per mantenir la categoria. I finalment vaig fer 25 dies per Tailàndia. Només pretemporada, però quan vaig veure el panorama ja vaig tornar cap aquí. Ara estic veient futbol de Segona B, de Tercera i posant-me molt al dia. Començo a dominar altre cop el que feia abans de marxar a Las Palmas.
Passades aquestes tres experiències creu que ha valgut la pena marxar fora de Catalunya i d’Espanya?
Sempre valen la pena les experiències. Evidentment sortir d’aquí i arribar a Primera Divisió és una experiència que de 80 vegades que te la proposin, 80 diries que sí tot i que surti malament. Potser sí que era el moment després de fer una aventura a l’estranger i la veritat que em va fer il·lusió. És veritat que a vegades quan marxes a treballar fora el teu nom queda en l’oblit a Espanya. A Croàcia i Canàries es viu molt bé i esportivament el primer any al filial de Las Palmas va ser el millor de la meva carrera a nivell personal i futbolístic.
“Ara mateix entrenar a Segona B em semblaria extraordinari”
Creu que haver entrenat a Primera Divisió l’està perjudicant a l’hora de rebre ofertes d’equips, per exemple, de Segona Divisió B?
Evidentment quan portes un any sense entrenar t’ho arribes a plantejar tot. És veritat que haver entrenat a Primera pot fer que alguns clubs pensin que a Segona B aquest entrenador tindrà un nivell que no voldrà fer-ho. No se’m cauen els anells. Sóc molt conscient d’on vaig sortir. Ara mateix entrenar a Segona B em semblaria extraordinari. De fet estic esperant una oportunitat.
La clau per a ser un bon entrenador a Segona B – i concretament al grup 3 – és l’adaptabilitat a les circumstàncies per a competir?
Per mi aquesta és la diferència entre Primera i Segona i la resta de categories. A Segona B pots anar a un camp de gespa natural enorme o a un d’artificial petit. És evident que has de tenir el teu model de joc, però també que t’has d’adaptar el que hi ha. El primer Badalona que vaig dirigir era un equip veterà que li costava entrenar, però competia de meravella. Allà vaig ser un gestor de grup més que un entrenador. Al Prat teníem una davantera rapidíssima i jugava al contraatac. Després a Las Palmas vaig jugar a tocar, perquè allà o fas això o ja et pots dedicar a una altra cosa. Pots tenir el teu model de joc, però t’has d’adaptar a tot: als jugadors, a la Divisió que entrenes i això fa que la cosa vagi bé o malament.
També la gestió de grup. No sé si per com ha canviat la societat.
Això ha canviat tot. Aquí sí que penso que com més a dalt entrenes més important és la gestió de grup. Si estàs a Primera, els teus coneixements poden ser un 10-15%, un altre 10-15% és la lectura del joc i un 70% és la gestió de grup. Pots ser un entrenador perfecte, però com el grup se te’n vagi de les mans és molt difícil recuperar un vestidor. A Segona B cada cop és més important, però és més reconduible un equip en aquestes categories.
L’experiència a les banquetes també és un grau?
Hi ha una frase que em deia el meu pare: “La experiència es un peine que te da la vida cuando ya te has quedado calvo”. Pensar quan ets jove que l’experiència no importa és una gran errada. El fet d’haver entrenat abans, només per repetició de situacions que ha has viscut fan que reflexionis i les vegis d’una altra manera.
Creu que l’èxit costa molt i molt poc oblidar-lo?
Sí, però és una cosa general això. No pots viure del passat. Has de continuar. Pots fer tres anys bons, que com en facis dos dolents desapareixes del mapa. Has d’intentar mantenir una regularitat i a vegades ni així. Som molts més entrenadors que banquetes.
Li sorprèn el que ha passat entorn a Reus i Andorra?
El Reus estava bastant al cas i hi tenia jugadors. Edgar Badia o Borja Herrera m’anaven explicant com anava la cosa i ja es veia que tenia mala pinta. No m’agrada que els equips pugin als despatxos només pels diners, però no és el primer cas. El més just és que la plaça li toqués a un equip que li correspongués esportivament. L’Andorra, amb els fitxatges que ha fet, sembla que és un equip que també donarà guerra. Això és molt llarg i pot canviat tot.
“La clau d’un entrenador és la confiança”
Quines diferències hi ha entre Primera i Segona B?
Una molt gran és si has estat ex jugador o no. Puc posar un exemple molt clar. Al Real Madrid està entrenant Rafa Benítez, el vestidor sembla que no congenia amb ell i acaba arribant Zidane. Només per ser ell guanya tres Copes d’Europa perquè els jugadors se’ls creuen. A Las Palmas vaig tenir la gran sort de compartir banqueta amb Valerón i ell sempre em deia que la clau d’un entrenador és la confiança. Els coneixements són relatius i el més important és saber transmetre als jugadors.
I entendre el joc…
El que falta els últims anys és entendre el joc. Els equips han millorat tàcticament, físicament, mentalment i tècnicament però en enteniment del joc tinc els meus dubtes. El jugador prefereix fer un circuit que una conservació. En un circuit no has de pensar gaire i en una conservació fas funcionar el cap.
S’està perdent talent de carrer?
El futbol de carrer s’ha perdut. A Canàries no. De petits jugàvem al parc i ara tenim més coses. Johan Cruyff va aprendre a jugar al camp de l’Ajax al parking jugant amb nens més grans mentre la seva mare treballava allà. Un entrenador top mundial em deia que li sorprenia que hi ha jugadors d’alt nivell que no tenen hàbits de joc consolidats, com controls de costat o el joc amb el cap.
Ha millorat el caràcter aquests anys? Creu que va arribar a fer por?
Ara m’he tranquil·litzat molt. Evidentment jo era un entrenador exigent amb el jugador. He estat dur, però difícilment trobaràs un jugador que es porti malament amb mi.
I amb els directius?
Aquest ha estat el meu gran defecte. M’ha faltat mà esquerra per a lidiar amb directius i m’ha costat trobar solucions. He intentat ser sempre el mateix, però amb els anys m’he suavitzat. He estat incòmode perquè em revelo contra les injustícies.
Això també té la cara positiva de que és autèntic.
A vegades la sinceritat portada al màxim extrem no és una virtut. A vegades t’has de callar certes coses i de tot s’aprèn en aquesta vida. Com de Laureano Ruiz i Jaume Olivé, que sabien perquè s’ocupaven espais, atacaves d’una forma o perquè defensaves on ho feies. Ells em van fer fer-me entrenador.
En resum: vol entrenar.
Tinc moltes ganes d’entrenar. Els últims temps no han estat fàcils, però quan tornes a tenir ganes… m’agradaria entrenar demà mateix.