OPINIÓ- El futbol català té aquests afers que, de tant en tant, et fan posar la lupa sobre la lletra petita. Parlem de conflicte d’interessos i de la fina línia que separa la dedicació d’una fidelitat ambigua. El cas d’Andrés Manzano, president de la UE Cornellà SAD (segons FCF) i ja coordinador del FC Barcelona amb responsabilitats al futbol base, convida a la reflexió. Els verds no han comunicat res encara
redaccio@futbolcatalunya.com
Que quedi clar des del principi: ningú posa en dubte la vàlua professional de Manzano. La seva feina al capdavant del Cornellà és palpable, amb un projecte sòlid que ha consolidat l’entitat. Que el Barça es fixi en el seu talent com a coordinador del futbol formatiu, en principi, seria una bona notícia per a ell. Però aquí no parlem de currículums, sinó de principis. De la doble vara de mesurar, si és que n’hi ha.
MANZANO, ‘TREBALLADOR’ DEL BARÇA
La normativa, per sort o per desgràcia, sovint va per darrere de la realitat. El Decret 58/2010 de la Generalitat, que regula les entitats esportives catalanes, és el nostre far en aquestes aigües. Ens diu, ben clar a l’article 140.1, que un directiu és qui forma part de la junta directiva. Manzano, com a president del Cornellà (ho diu la FCF) i màxim accionista (o ex), ho és. I per tant, ha de ballar amb la música que li marquen les seves obligacions.
Quina música? Doncs l’article 143 del Decret és ben eloqüent. Obliga els directius a “actuar amb la diligència deguda en l’exercici de les seves funcions, atenent-se en tot moment a les finalitats estatutàries de l’entitat” (punt b).
I, sobretot, a “abstenir-se d’assistir i intervenir en les deliberacions que afectin a assumptes en què tinguin un interès personal” (punt k). Aquest mateix punt ens avisa que “es considera que també existeix interès personal del directiu quan l’assumpte afecta a […] una societat, entitat u organisme on exerceix un càrrec directiu o hi té una participació significativa.”
UNA PREGUNTA SOBRE LA LLEIALTAT
Aquí és on la cosa es complica. Si Manzano és ‘coordinador’ (treballador del Barça), amb una relació contractual i responsabilitats de gestió (com preveu l’article 140.2, que exclou aquests perfils de la consideració de ‘directiu’ a efectes del Decret), el seu interès ja no és només el del Cornellà. Té un interès legítim, un sou, unes responsabilitats en una altra entitat.
I aquí ve la pregunta del milió: com casa la lleialtat que ha de tenir amb el Cornellà, com a directiu, amb la lleialtat que haurà de tenir amb el Barça com a empleat? Què passa quan el Cornellà i el Barça interactuen?
I interactuen, senyors, i molt, sobretot en el futbol base. Cessió de jugadors, captació de talent, partits amistosos, fins i tot decisions federatives. En aquests escenaris, la mà que dona la pilota al Cornellà és la mateixa que la recull per al Barça?.
CAP DUBTE SOBRE LA INTEGRITAT DEL NOU COORDINADOR
El Decret, a l’article 146.1, ja estableix la “incompatibilitat” del càrrec de directiu amb la prestació de serveis professionals a la mateixa entitat. Això ens demostra la voluntat del legislador de blindar els directius de possibles conflictes interns. Però la realitat és més enrevessada i sovint els conflictes s’escapen de les quatre parets d’un mateix club.
No és una qüestió de criminalitzar ningú, ni de posar en dubte la integritat d’Andrés Manzano. És una qüestió d’aparences i també de principis. El futbol es nodreix de la confiança, i aquesta confiança es pot esquerdar quan hi ha ombres sobre la imparcialitat. Si un directiu d’un club té una relació laboral significativa amb un altre club del mateix territori i amb interessos potencialment creuats, la percepció de netedat s’emboira.
La Federació Catalana de Futbol, com a ens rector, té aquí un paper clau. Més enllà del que el Decret ja diu, calen protocols clars, gairebé un codi de bones pràctiques que resolgui aquests buits. Perquè la pilota, si és rodona, que rodi neta.