Dissabte 20 de juny de 2020 no ha estat un dia qualsevol. Per la història del futbol català, serà el dia en què un MITE en majúscules penja les botes. Santi Triguero Blanch tanca a Igualada una carrera inigualable
“Quan acabi l’any, em faré un plantejament”. Aquesta era la resposta que donava sempre quan, ja passats els 40 anys, a cada entrevista era un clàssic preguntar-li per la retirada. I ara, acabada –o gairebé- la temporada 2019-2020, Santi Triguero ha decidit posar el punt final a una trajectòria que es recordarà sempre. És el comiat –damunt el terreny, no del futbol- d’un davanter de llegenda.
Un missatge a les xarxes socials publicat a les 12.51 obligava a un imaginari ‘pareu màquines’ a totes les redaccions dels mitjans dedicats al nostre futbol. Un emotiu missatge, amb una foto feta “abans d’ahir’, quan Triguero era un aspirant a futbolista, i amb una decisió que un dia havia d’arribar però que, davant la seva longevitat futbolística, costava de païr. Perquè mai no es va rendir.
Nova etapa, nous reptes!💪⚽️ #futbol #futbolcat #futbolcatalunya #keepgoing #seguim pic.twitter.com/O0wncpflMu
— Santi Triguero Blanch (@SantiTriguero11) June 20, 2020
Agraïments de Santi a tothom, en especial a la gent de l’Igualada, club on posa el punt final a una carrera de més de 25 anys. I, com no podia ser d’una altra manera, a la seva família. “La meva dona no es diu Lourdes. Es diu ‘Santa Lourdes’ per la paciència que ha tingut amb mi”, explicava al nostre company Jordi Mestres temps enrere, en una de les moltes entrevistes que ha concedit a FutbolCatalunya.
I amb la Lourdes, els seus fills Guillem i Santi, els hereus d’un futbolista que té l’honor de ser el màxim golejador català de tots els temps, superant Tamudo. Perquè la carrera de Santi Triguero ha estat lligada al gol a tots els equips on ha jugat. 322 gols oficials, que es diu aviat. I més de 500, si sumem els aconseguits en amistosos. Va ser coleccionista de trofeus al màxim golejador.
Una llarga carrera
Repassar la seva carrera és llarg. Sant Bonaventura de Vilanova fins a aleví. Blanca Subur –el recordat ‘americano’ Josep Pascual el coneixia molt bé- fins a juvenil . I després de la fase de formació, Vilafranca, Nàstic, Roda de Barà, Sitges, Vilanova, Sant Andreu, un altre cop Vilanova, L’Hospitalet, Cornellà, tercera etapa al Vilanova, de nou Sant Andreu, quarta etapa al Vilanova, Gavà, cinquena i darrera etapa al Vilanova, segona etapa al Vilafranca, Castelldefels, una incursió al futbol andorrà a les files de l’Inter Escaldes d’Andorra i Igualada.
En altres paraules, catorze samarretes diferents, a les quals s’ha d’afegir una de molt especial, la de la selecció catalana. L’amateur i també l’absoluta, en un partit que sempre recordarà contra Argentina al Camp Nou, després de substituir Jonathan Soriano. D’aquell dia, l’única espina que té clavada és no haver canviat la samarreta amb Messi per ‘culpa’ de Piqué.
Especialista en ascensos
Sis ascensos de categoria formen part del seu currículum. L’últim, l’any 2005, amb un Sant Andreu on, l’any 2000, ja va contribuir a l’ascens a Tercera després del seu pas per la Primera Catalana. Però aquell 2005 va ser especial. Santi mai no oblidarà el viatge de tornada des de Mazarrón, al partit d’anada de l’eliminatòria final, pensant en aquell penalti al temps d’afegit que el porter local, Navarro, li va aturar. Tothom l’animava, però ningú no el podia consolar. El partit va acabar 2-1, però a la tornada, al darrer partit amb gespa natural al Narcís Sala, el Sant Andreu va remuntar 2-0 i 15.000 persones van celebrar un esperat ascens. Triguero era la viva imatge de la felicitat.
Sempre amb els peus a terra i seguint els consells del seu pare, en Santi va fer camí a dins i a fora dels terrenys de joc. Mestre al camp pels més joves que compartien vestidor amb ell… i també a la seva vida laboral, on exerceix com a professor d’Educació Física. I ara vol seguir aprenent, però a la banqueta. A la temporada 20-21 el veurem com a segon entrenador, a les ordres de Marc Cabestany a l’Igualada.
Com no podia ser d’una altra manera, les xarxes socials es van omplir d’elogis cap a la seva figura, arribats de jugadors, entrenadors, seguidors, presidents i clubs de futbol de tot el territori. Un primer homenatge que s’ha de quedar petit davant el qui l’hauria de retre el futbol català quan tot torni a la normalitat després de la pandèmia del coronavirus. Amb 43 anys, vuit mesos i setze dies, Santiago Triguero Blanch diu adéu al seu número 11. “No és un punt final, sinó un punt i seguit”, assenyalava en el seu missatge públic. Geni i figura del #futbolcat.