Abel Solé rep un merescut homenatge per part del seu club de sempre. El gran capità s’acomiada com qui més ha vestit la samarreta de l’Olot, amb 437 partits i amb un reguitzell de valors que ha exemplificat durant aquest període
JORDI MESTRES @jordimestres7
Dir que Abel Solé ha estat el jugador més important de la història de l’Olot no és cap bajanada. Pel que ha fet dins el camp i pel que ha demostrat fora mereix aquesta condició. Segurament, no és un 10 en res, però sí un 9 en tot. Atent, complidor, compromès i home de club. En definitiva, un líder. Ningú ha jugat més partits amb l’Olot ni ha viscut tantes experiències com ell a la Garrotxa. 12 temporades i 437 partits després, Abel Solé deixa l’entitat a Segona B. Una fita, tenint en compte que a la seva arribada, els garrotxins estaven a categoria regional. Cinc ascensos pel gran capità, dos dels quals a la categoria de bronze. Es retira un mite.
Saber marxar, però, també és una virtut. Dir prou en el moment adequat no està a l’abast de molts i el capità ho ha fet quan tocava. Amb 36 anys, Abel ha decidit acabar una carrera de ‘one club man’ – tot i que va estar 2 anys al Peralada – i de fidelitat a uns colors. Ídol pel futbol base, aquest líder ha estat un referent pels més petits i un exemple pels que l’han seguit.
S’ho va reconèixer l’Olot, amb un emotiu homenatge. 12 minuts, els últims, tants com temporades al primer equip va disputar Abel en la seva última cita al Municipal. El Girona, per la seva part, també va obsequiar el capità amb una placa. El resultat final, d’empat a zero contra un equip de Primera Divisió, ha estat la millor cirereta d’una carrera per emmarcar. L’epíleg d’una història d’amor a la terra dels volcans.
Com està?
Està bé. Un bon reconeixement. Estic molt content, però alhora trist. És una barreja d’emocions, alegre per l’homenatge però també no volia que arribés mai aquest dia. El futbol era molt important per a mi, però la vida són etapes.
La decisió quan la va prendre?
La decisió la tenia mig meditada ja des de la temporada anterior, però quan vam baixar vaig pensar que havia de tornar a l’Olot a la categoria que es mereixia i vaig decidir continuar. Quan vaig veure que quedàvem campions i ascendíem ja ho vaig tenir clar.
Xavi Hernández va marxar del Barça amb un triplet i Abel Solé, a la seva manera, també en el moment idoni.
Exacte. S’ha de saber plegar i si hi havia un moment per a fer-ho era aquest. Penso que he acabat de la millor manera possible i la més maca.
Amb quin moment es queda de tots aquests anys?
Jo em quedaria amb el dia de l’Arandina. Vam fer història amb el primer ascens de Segona B i en una temporada molt complicada, amb quatre canvis d’entrenador. Vam perdre la ronda de campions, que encara ho va fer més difícil. Per sort, al final vam aconseguir-ho a casa i davant de molta gent. Per ser la primera vegada em quedaria amb aquest moment.
Més enllà del moment concret, l’evolució. Com estava el club quan va arribar i com el deixa.
Brutal el canvi. He intentat posar el meu granet de sorra, però darrere hi ha un treball molt important de la junta directiva encapçalada per Joan Agustí. L’artífex principal d’aquest èxit és ell, perquè sense ell no hauria estat possible. Nosaltres ens hem dedicat a jugar, però darrere hi ha una feinada brutal. Van agafar el club a punt de desaparèixer i ara hi ha un projecte esportiu i econòmic consolidat.
Ara que deixa el futbol en actiu, seguirà vinculat al club?
Sí, se m’ha plantejat. Des de si vull portar algun equip o participar a la presa de decisions, que seria entrar a la junta directiva. Aquesta setmana segurament hi hauran novetats en aquest sentit.
S’ho està pensant?
La decisió està presa i comunicada, el que passa és que encara no s’ha fet oficial.
Sigui el que sigui, segurament el que guanya perdent el futbol és més temps amb la família.
Tu ho has dit molt bé Han estat anys durs, perquè el futbol és sacrificat i treu molt de temps, sobretot per estar amb la família. Jo tinc dos nens i m’he perdut moments. Ara toca gaudir-los, juntament amb la dona, i recuperar-los.
L’Olot ha canviat molt en tota la seva carrera, però també el futbol en general. Jugadors amb els valors de Santi Triguero, Morales o vostè mateix estan en extinció.
Jo crec que som una espècie en perill d’extinció. Avui en dia costa trobar jugadors que es sentin identificats amb els seus clubs . Triguero o Morales intenten transmetre uns valors que la mainada que puja avui dia es senten identificats, com la capacitat de treball, el sacrifici, l’esforç i l’humilitat. No només en el futbol, sinó a la vida en general. Des d’aquí jo encoratjo aquests jugadors en actiu que segueixin representant aquests valors que ens han portat fins aquí. El dia de demà recolliran els seus fruits, com fins ara.