Els roig-i-negres superen el Nàstic en el gran derbi del camp de Tarragona. Van aguantar tot el partit per a donar l’estocada final al seu etern rival quan es complia el 90’
JORDI MESTRES @jordimestres7
El derbi Nàstic-Reus no és un partit més. Queda clar després del que es va viure al Nou Estadi en una vesprada memorable. No pel joc, ni per l’espectacle futbolístic, sinó per la tensió i el que suposa guanyar un partit d’aquestes característiques. Aquesta temporada, dues victòries pel Reus, amb tot a favor per a quedar per davant del seu etern rival per primer cop a la història. Tot plegat gràcies a Máyor, convertit en heroi reusenc després de decidir el partit amb un gol al 90’. El Reus té mitja permanència a la butxaca i el Nàstic haurà de treballar per a salvar-se. Encara més, amb el cop moral rebut. Després de tota la història amb color grana, sembla que aquesta és la temporada roig-i-negra.
Era difícil que el partit estigués a l’alçada de l’expectativa generada. Segurament, tots els que es van reunir al Nou Estadi s’esperaven una altra cosa que el que van veure a la primera part. Insulsa, avorrida i pobra pel que fa al futbol. Sobrada pel que fa a la tensió, això sí. Emana va ser l’únic capaç de trencar la teranyina de Natxo González al principi, amb un parell de bones passades filtrades.
Difícil i meritori, tenint en compte que el partit era tens, espès i sense continuïtat. Marcat pels nervis que genera estar a tocar de l’abisme del descens i, lògicament, per tractar-se d’un derbi. No era un partit més, ja que es tractava del primer Nàstic-Reus al futbol professional. El millor derbi del camp de Tarragona de la història, sobre el paper. Sempre en teoria.
I és que la primera escomesa va ser quasi a la mitja hora. De Zahibo i a pilota aturada. La condició de local convidava al Nàstic a oferir quelcom més. Potser per això, o per voluntat del Reus, els grana es van fer amb la pilota, però l’estadi, nerviós, xiulava sovint per la falta de profunditat. Cap dels presents oblida que està sent una temporada decebedora de l’equip. Ni tan sols en un derbi.
Així va acabar el primer acte, amb la hipertensió col·lectiva per les faltes assenyalades per part de Pizarro Gómez a favor del Reus. Frustració grana i poca valentia per part roig-i-negra, tot esperant una segona part millor. Si alguna cosa es va veure sobre el Nou Estadi, van ser les errades. Els encerts brillaven per la seva absència.
Amb voluntat, però sense confiança
A la represa no hi va haver més fluïdesa, però almenys hi van posar més voluntat. Sobretot el Nàstic, esperonat pel públic, que va sortir amb més coratge. El Reus, especulatiu, esperava aculat entorn Edgar Badia, sense feina fins aleshores. L’entrada d’Assoubre va donar el dinamisme que li faltava al Nàstic i d’aquesta manera van trencar la fins aleshores inexpugnable línia de tres quarts.
La falta de confiança pels resultats, però, impedia provar coses noves. Arriscar, al cap i a la fi, per a superar els duels individuals. L’únic factor que va desafiar la falta d’oportunitats va ser el cansament. I és que va ser al darrer quart d’hora quan van faltar els esforços i van aparèixer les oportunitats de gol.
S’animava el partit a les dues àrees. Edgar Badia, aquesta vegada sí, va haver d’intervenir en una aturada providencial. Perone, amb la seva rematada de cap, fregava el gol. El Reus, per la seva part, començava a estirar-se. Volia aprofitar que el Nàstic estava abocat a l’atac per aprofitar els espais que en resultaven.
Máyor, nou heroi pel Reus
Donava la sensació que qui marcava, guanyava. I així va ser. 616 minuts després, el Reus aconseguia un gol. David Haro rebia la bimba a tres quarts, traçava una diagonal i cedia l’esfèrica a Máyor. El davanter, amb l’ajuda de Reina, perforava el marc contrari i decidia el partit. Victòria històrica del Reus al Nou Estadi i mitja permanència a la butxaca. Pel Nàstic, fiasco monumental quan tot estava preparat pel seu gran dia. Haurà de suar per a salvar-se