Els blaus cauen en l’anada de la final del play-off contra un efectiu Sevilla Atlético. L’únic xut a pals dels visitants val una victòria i els d’Idiakez no van merèixer perdre. Tocarà guanyar per a pujar
JORDI MESTRES @jordimestres7
Per primera vegada al play-off, el Lleida Esportiu ha de remuntar. No per falta de mèrits, sinó per l’encert del rival. El Sevilla Atlético va confirmar els pronòstics i es va mostrar com un filial atípic, que va guanyar gràcies a l’única rematada que va fer. El filial andalús va ser insuperable per a un Lleida sobrat de voluntat i mancat d’encert. Tot i ser joves, els de Diego Martínez van mostrar veterania per a tallar en sec totes les escomeses dels blaus. El Camp d’Esports, amb 13.500 aficionats a la graderia, no va ser decisiu aquesta vegada. El camí està marcat i l’objectiu s’ho val. Res està perdut pel Lleida Esportiu, que, com diu el tòpic, ha caigut en una batalla, però no a la guerra. Els 90 minuts de Sevilla seran molt llargs, però caldrà més encert per a derivar un mur com el del sòlid filial andalús.
La posada en escena del Camp d’Esports, amb un mosaic tan espectacular com inèdit, no va intimidar el Sevilla Atlético. Des d’un principi, es va veure un partit molt tàctic. Només els detalls del davanter visitant Carlos Fernández o la banda dreta blava, amb Rubio i Colinas desafiaven l’ordre establert. Era evident que davant l’evident igualtat els detalls decidirien.
DIEGO GONZÁLEZ GLAÇA EL CAMP D’ESPORTS
La situació era coneguda pel Lleida Esportiu, però tot i això no acabava d’estar còmode. Passaven poques coses, això sí, però ningú acabava de dominar. Així va arribar el moment determinant del partit i qui sap si de l’eliminatòria. Diego González enviava, de cap, una centrada des de la banda al fons de la xarxa. La pilota aturada es convertia en l’analgèsic perfecte a un poruc Sevilla.
Tocava remar, superar una nova dificultat, però hi havia temps. 150 minuts per davant, ni més ni menys. La lluita de Molo va deixar una pilota franca per a Diego Suárez, que veia com un defensor treia la seva rematada sota pals. Sempre apareixia una cama. Quan no, la pilota no volia entrar com quan Molo, tot coratge, enviava fora per poc un cop de cap en un córner.
El Sevilla va començar a perdre temps i això va exasperar més a un Lleida amb voluntat, però sense fluïdesa. Més amb el cor que amb el cap. Cada minut que passava posava més nerviosos els blaus, que a la segona part van disposar de menys opcions. L’equip d’Idiakez va prendre la iniciativa, que no els riscos. El doble pivot Ekhi-Albístegui no es va trencar fins l’últim quart d’hora, quan calia jugar-s’ho al tot o res.
EL SEVILLA ATLÉTICO EXASPERA EL LLEIDA
Els nervis creixents van veure’s incrementats gràcies a l’arbitratge, molt permissiu. I és que el col·legiat no va mostrar la primera groga fins el minut 68. L’entrada de Carlos Rodríguez va dotar de dinamisme el Lleida Esportiu. Gràcies a l’ex de l’Atlètic Balears, els blaus començaven a trobar forats.
Quan apareixien, però, no es resolia bé la jugada. El Lleida no estava precís i el Sevilla Atlético arribava a totes. El filial andalús va demostrar amb escreix perquè només ha perdut 4 partits aquesta temporada. Caldrà que n’hi hagi un cinquè si els blaus volen pujar a la Liga Adelante. El Lleida haurà de guanyar a Sevilla per a aconseguir l’ascens. Sota un Sol de justícia, a quasi 40 graus i amb un marcador en contra. Qualsevol dificultat és poca per a aquest equip, que no ha parat d’aixecar-se dels cops rebuts aquesta temporada. És necessari un últim esforç per a confirmar el compte de fades.