Carlos Martínez és el màxim golejador català en actiu de Segona B. El futbolista de Mataró ve d’un any complicat pels problemes físics i lamenta no haver fet el salt a Segona A quan va tenir la oportunitat
JORDI MESTRES @jordimestres7
Carlos Martínez (1986) no és un davanter referencial. Tampoc és d’aquells que té l’àrea com a hàbitat natural. Més aviat és un fi estilista, capaç d’associar-se a camp obert i que, tot i això, sempre ha tingut una bona relació amb el gol. De fet n’ha marcat 211 a la seva carrera i amb 86 és el màxim golejador català en actiu de Segona B. Una categoria en la que sempre ha destacat, però que mai ha volgut abandonar. Aquesta és, precisament, la gran espina que té clavada ara mateix. Què hauria passat si hagués volgut donar el salt quan va tenir la oportunitat? Ho explica a FutbolCatalunya.
Després d’un any com el que ha viscut ha de desconnectar?
Sí, clar que he de desconnectar. Quan les coses van bé tothom necessita desconnectar, però quan van com aquest any ho necessites més. Ha estat molt difícil.
A sobre quan s’havia recuperat de la lesió arriba el final de temporada.
És fotut. Vaig començar l’any amb una lesió, que jo n’he tingut molt poques a la meva carrera. Em vaig trencar una costella i l’inici va ser difícil. Torno bé, amb il·lusió i marco cinc gols als primers partits. Vam estar bé i després es va complicar tot molt. Al Nadal tinc un cop molt fort al genoll, un esquinç de segon grau i a sobre les coses canvien a Alacant. Al final surto cap a Andorra amb energia renovada i em trenco l’isquiotibial i a sobre s’acaba tot amb el Coronavirus. Ha sigut dur, un any molt difícil amb coses que no m’havien passat mai. He après i ara a desconnectar i a agafar el vinent amb més il·lusió i energia.
Ha estat la pitjor temporada de la seva carrera?
Segurament sí. Estic acostumat a jugar tots els partits i no sóc de lesionar-me i aquest any n’he tingut tres i m’he perdut bastants partits. Quan he estat he marcat gols i crec que he estat bé, però ha estat el pitjor any en quan a continuïtat i felicitat. Estàs fora de la dinàmica del grup i segurament ha estat l’any més dur.
Fitxar per l’Andorra el farà créixer?
És un equip jove. Porta 2-3 anys funcionant i li falten coses per pulir. Vaig venir per l’ambició del projecte. Tenen una ambició total de pujar l’equip i les coses s’estan fent molt bé. És un club molt familiar, estan pendents de tu i en el dia a dia t’ajuden molt. No em puc queixar de res del que envolta l’Andorra, com tampoc podia fer-ho a l’Hércules, el Rico Pérez i l’afició. Ha estat una passada i ara aquí toca lluitar per coses xules.
“Gerard Piqué està molt pendent de l’Andorra”
Els hi agrada que es conegui l’equip com ‘l’Andorra de Piqué’?
Sabem que el Gerard és un jugador top a nivell mundial i és normal que tingui aquesta repercussió. Jugant a futbol ha demostrat com és i ara ho està fent a l’Andorra. És una persona coneguda arreu del món i que ens anomenin així no molesta a ningú. És un president pendent del seu club i que vol que estiguem el més amunt possible.
Això li anava a preguntar. Està molt pendent?
I tant. Quan vaig fitxar em van dir que va estar molt pendent del meu fitxatge, del que havia fet i de la meva trajectòria. Quan una persona vol fer coses importants ha d’estar pendent de tot. Ell mira els resultats i pren les decisions i l’Andorra és un club proper en el que està tot molt controlat i molt ben portat.
De fet, el Víctor Casadesús va comentar que el va arribar a trucar per tancar el seu fitxatge.
Això ho fa perquè està molt ficat. Vol que això surti endavant. Quan vaig venir aquí em van dir que havia vist vídeos meus i tot. Quan inverteixes diners vols que surtin les coses bé. És un equip jove i poc a poc es van polint coses per a fer-lo professional.
La primera meitat de l’any es va ser injust amb vostè a l’Hércules?
Injust no sé. A l’estiu es va complicar tot i la gent es va posar en contra meva perquè vaig demanar sortir. Creia que la situació amb mi era injusta, com qualsevol vaig mirar per la meva família. No vaig demanar res de l’altre món, simplement que es fos just amb el meu rendiment. Veia que estaven les coses complicades institucionalment i que el que passava era estrany. No em van deixar, ho vaig respectar i una part de l’afició. Remarco, una part, perquè m’he sentit molt estimat allà. Una part dels aficionats es van posar en contra meva pel que va passar. Quan vaig tornar vaig marcar 4 o 5 gols. Ho vaig donar tot, però després les coses es van complicar amb canvis d’entrenador i problemes institucionals més greus. Es va complicar tot tant que l’Hércules va arribar a aquesta situació.
“L’Hércules tenia problemes institucionals greus”
Mirant la plantilla i que seguien molts jugadors i l’entrenador de l’any anterior costa d’explicar com s’ha arribat fins a aquest punt.
És difícil d’entendre. Es va aguantar la base de l’any anterior, també el mateix entrenador. Tot semblava maco i van arribar fitxatges de molt renom. Però és que els que portem anys sabem que aquesta categoria és molt fotuda. El canvi d’entrenador va ser una bogeria a la jornada que era i tot es va trastocar, amb problemes institucionals i l’equip no funcionava. Cap de nosaltres no volia no tirar-ho endavant, però l’ansietat de guanyar i agradar a l’afició se’ns va girar en contra.
Tot hagués canviat si aquella eliminatòria contra la Ponferradina hagués anat millor.
Va ser molt dur. Crec que ha estat el moment més dur de la meva carrera. Ho teníem tot de cara, érem un equip molt compacte, difícil de guanyar i amb jugadors diferencials. Era l’any. Quan arribem a la última eliminatòria amb l’estadi ple i la motivació màxima arriba Isi, que va tenir el seu dia, i ens marca un gol per l’escaire al minut 5. La Ponferradina era un equip amb molt bons jugadors i si haguéssim tirat endavant aquella eliminatòria haguessin canviat moltes coses.
Té l’espina de no haver arribat a jugar a Segona Divisió?
Aquesta espina la tindré clavada sempre. He tingut moltes oportunitats de donar el salt i volia pujar jugant en un equip. Era d’aquest pensament. Vaig rebutjar moltes ofertes i al final sí que me’n penedeixo, ja que penso que podria haver passat. Preferia ser cap de ratolí que cua de lleó. Ara me’n penedeixo de les decisions que vaig prendre, que van ser pensant en mi i la meva família.
A Vila-Real i Olot era el rei i estava molt còmode. Deuria ser això.
Aquesta era la idea. El Villarreal B volia pujar a Segona A, Paco López em truca personalment i em diu que sóc l’escollit a dalt. Era el lloc ideal per donar el salt. Aquell any va ser duríssim, perquè vam perdre el campionat de lliga a la última jornada. Va ser molt negatiu pel play-off i vam caure a la primera. L’any següent vaig tenir ofertes de Segona i vaig seguir al Villarreal B i ja no va sortir tan bé. Aquí podria haver anat a Segona i a l’estranger i vaig preferir anar fora. És veritat que em queda aquesta espina clavada de no haver-ho intentat en algun moment.
Més quan es revisen els equips en els que ha estat o contra els rivals que ha competit.
Això ho he pensat sempre. Vaig guanyar el pitxitxi a Mata, Enric Gallego, Sergi Guardiola o Florin Andone. Competia amb ells i queda aquesta situació de pensar: potser sí que podria haver arribat fins aquí.
“Em queda l’espina de no jugar a Segona A”
No ha arribat, però a Segona B no té un mal currículum. De fet és el jugador català en actiu amb més gols a la categoria, 86.
La meva carrera ha estat bona a Segona B. He sigut un jugador important de la categoria i en alguns moments m’he sentit una mica infravalorat. No sóc un davanter referencial ni d’àrea. M’agrada associar-me i ajudar l’equip i sempre em quedarà això de saber fins on hauria arribat.
Acumula 211 gols a la seva carrera. Santi Triguero, el màxim golejador català, s’acaba de retirar amb 322. Atrapar-lo és un objectiu?
No és un objectiu, no sóc molt de fixar-me en xifres. Ara que m’has dit que em queden catorze per arribar als 100 a Segona B sí que fa il·lusió. Santi Triguero és un mític del futbol català, un referent per tots, tots els que juguem a la seva posició ens hem fixat en ell. Si l’atrapo bé estarà, però no és una cosa en la que m’hi fixi. El gol ha de venir sol amb el rendiment, però arribar a aquestes xifres és maco.
Té 33 anys.
Faig 34 en tres dies.
Arriba un punt en el que les cames no són les de fa 10 anys. Pensa en la retirada?
No em preocupa, però sí m’ocupa. Em trobo bé, però he patit moltes lesions aquest any i estic espantat per si vindrà alguna més greu que m’impedeixi seguir gaudint. Em trobo bé de cames i sé que s’acosta el final. Mentre les cames tirin, intentarem seguir donant guerra.
Aquesta espina de no jugar a Segona, de cara a la temporada vinent un objectiu és treure-se-la amb un ascens a Andorra?
Sóc realista i conscient que amb la meva edat és difícil que un equip de Segona A es fixi en mi. Una de les raons per les que vaig venir a l’Andorra és donar els últims passos, fer un bon any i ajudar a l’equip per a aconseguir l’objectiu i treure’m aquesta espina. Poder pujar a Segona A i poder gaudir d’aquesta categoria.