Carlos Martínez posa punt i final a una carrera futbolística de 20 anys i 270 gols marcats. El golejador de Mataró seguirà vinculat al futbol i prioritza dedicar temps a la seva família
Carlos Martínez (1986) ha sorprès a tothom donant a conèixer una inesperada retirada del futbol. Fa dos anys va marcar 9 gols la temporada del seu debut a Segona Divisió i aquesta temporada ha jugat a la Índia, on n’ha fet 16. L’etapa al país asiàtic, que l’ha viscut sol i allunyat de la família, ha fet reflexionar a Carlos i finalment ha decidit retirar-se als 37 anys. Darrere queda una prolífica carrera marcada per un element comú a Gramenet, Terrassa, Olot, Villarreal B, Tokyo Verdy, Hércules, Andorra i Goa: el gol.
Què tal la vida de jubilat futbolístic?
Mira, camí de mirar unes obres ara. A Villarreal ja em deien ‘abu’ d’avi els xavals.
Per què es retira ara?
Tenia molt clar que no volia que el futbol em deixés a mi. És veritat que he tingut coses. M’han trucat Andorra, Sant Andreu, Atlètic Balears, però tenia clar que si seguia jugant a algun lloc seria a l’Andorra. Vaig rebre una altra opció laboral i al final crec que és millor saber el moment perfecte per fer-ho i crec que és ara.
“SI HAGUÉS SEGUIT JUGANT SERIA A ANDORRA”
Valora més el mig termini, doncs.
Clar, comences a pensar a casa dius que si no deixo el futbol aquest any serà el vinent i sinó l’altre. Ho hauria de deixar un dia d’aquests i aquesta opció que tinc m’agrada, em farà el canvi de vida més fàcil i potser si no l’agafo el dia de demà quan deixi el futbol no tinc res. La vida és prendre decisions i familiarment crec que és el millor. Els nens s’estan fent grans i ens agradaria que anessin a l’escola on estaran establerts sempre, perquè porten molts canvis a la seva vida. Teníem ganes de tornar a viure a Barcelona. En definitiva, ho hem valorat tot i hem decidit això.
Parla de la família. Entenc que aquest any vivint sol a la Índia li ha donat per reflexionar molt oi?
Totalment. Aquest any ha estat molt dur pel tema familiar. Ho hem passat molt malament, perquè sempre hem estat una família que ho hem fet tots junts. Estar separats ha estat molt dur. Ens hem vist cada dos mesos unes tres setmanes i se’ns ha fet pesat. Els nens quan venien allà ploraven i jo tampoc he estat centrat en el futbol perquè pensava com havia anat tot aquí. Això ens ha donat força per voler establir-nos ja a Barcelona per sempre.
“ESTIC EN DEUTE AMB LA MEVA FAMÍLIA”
Sempre es sol dir que darrere d’un gran home hi ha una gran dona o una gran família.
La meva dona sempre m’ha dit que he d’escollir, inclús ara després de l’any dolent que hem passat, de no veure’ns, de no estar junts, m’ha donat la opció de seguir jugant. Sempre m’ha seguit i estic en deute amb ells. També és una sort el que hem viscut, perquè coneixes ciutats i països i això pels nens pel dia de demà és molt bo, però també hi ha moments que t’has d’aturar i pensar què és el millor de tot. El futbol és molt maco, però també té molts sacrificis. A nivell familiar és un de molt gran. Mai hem tingut els avis i ara toca gaudir encara més de nosaltres aquí a Barcelona.
Com resumiria la seva carrera futbolística?
Diria que sempre ho he intentat. He volgut jugar el més amunt possible i m’ha donat pel que m’ha donat. No canviaria res. Quan vas creixent dones voles a les decisions que prens, però després del que he viscut no canviaria res. He conegut gent espectacular, he fet molts amics i per mi això no té preu. Tothom vol guanyar títols, però el més bonic és la gent que coneixes i les amistats que fas. Parlo amb gent d’Olot, Terrassa, Villarreal, de tots els equips en els que he estat.
Reconforta veure ahir les publicacions d’afecte d’aquests clubs oi?
El més reconfortant per mi són tots els missatges que estic rebent que no em diuen lo bo o dolent que he sigut jugant, sinó com de bona persona he sigut o com els he ajudat. És bonic que els clubs et recordin amb bon gust i que sàpiguen que els has ajudat. Per mi les persones estan per davant de tot i que em recordin així és el que més em satisfà.
Si s’ha de quedar amb un moment concret quin seria?
Segurament em quedaria amb l’ascens amb l’Andorra. Després de molts anys d’anar a projectes per ascendir a Segona i quedar-me a les portes amb Hércules i Villarreal poder aconseguir-ho com ho vam aconseguir amb l’Andorra em va deixar tranquil.
“HAURIA D’HAVER ESTAT MÉS VALENT EN ALGUN MOMENT DE LA MEVA CARRERA”
Abans deia que no canviaria res. Però no creu que veient com de bé va rendir a Segona Divisió amb 36 anys podria haver fet carrera a la categoria?
Si ara miro enrere potser amb alguna decisió diferent hagués pogut jugar més temps a millors categories… o no, mai se sap. Estic d’acord que si hagués estat més valent de jove hagués tingut més opcions. Però si hagués estat així no hagués conegut a la gent que he conegut ni viscut els moments que he viscut, però sí hauria d’haver estat més valent en algun moment de la meva carrera.
Si una cosa resumeix la seva carrera és el gol.
No sé com ho he fet, però sempre he marcat gols i és molt difícil. L’altre dia ho mirava i menys de 10 gols en una temporada només m’ha passat dues vegades. L’any de Segona A que en faig nou i l’any de Segona B amb la Gramenet de molt jove que no tinc gaires minuts i en marco quatre.
Si pregunto per un company i un entrenador de la seva carrera quins em diria?
Si t’he de dir un davanter amb qui m’he entès a la perfecció diria Uri Santos i Enric Gallego. D’entrenadors em quedaria amb Rodri, Paco López, Miquel Olmo i Eder Sarabia. Olmo em va acollir sent un nen i em va convertir en un home. Rodri em va fer entendre què era el futbol, Paco López i Lluís Planagumà a nivell de gestió no ho he vist mai.
Aquesta feina que tindrà té vinculació amb el futbol?
La feina està vinculada al futbol. Crec que em farà més fàcil el canvi de vida de quan em retiri. És perfecta per les meves característiques i em farà trobar a faltar menys la pilota.
Retirar-se ha de ser dur. Li deia en broma al principi, però és com si estigués jubilat amb 37 anys.
És veritat, és una realitat. El canvi és molt gran. Portofent el mateix durant 30 anys de la meva vida. Aixecar-te, anar a entrenar, dinar, descansar, competir… tot això d’un dia per l’altre s’acaba. Deixés de tenir l’ambient d’un vestidor, que això no ho trobes a cap altra feina. El canvi és molt gran. Si trobes alguna cosa que facilita aquest canvi, com ha estat el meu cas, ho has d’agafar.