El Nàstic supera el Huesca amb autoritat (3-1 global) i torna al futbol professional. El Nou Estadi, amb 13.791 espectadors, va ser el dotzè jugador del ja nou equip de Liga Adelante
JORDI MESTRES
El gegant adormit ha despertat. Després de tres temporades al purgatori la Segona B el Nàstic ha tornat a on desitjava, al futbol professional. No és només la fita assolida, sinó com s’ha aconseguit. El conjunt grana va passar per sobre del Huesca a la segona meitat, amb la mateixa autoritat amb la que va campionar al grup 3. Pocs ascensos és poden qualificar com a més justos que aquest. Llagostera no va ser un punt i a part, sinó un punt i seguit. El Nàstic, l’equip de Tarragona, ha contagiat a la ciutat de la seva empenta. Jugarà la temporada vinent a la Liga Adelante.
Vista la solidesa dels resultats qualsevol podria pensar que ha estat relativament senzill. No és així. El Huesca, campió del grup 2, va deixar arguments del per què d’aquesta condició. Sobretot en un primer temps que va tenir dues cares. L’inici, marcat per la testosterona a ambdues bandes, va ser boig.
El Nàstic necessitava guanyar i el Huesca fer un gol. Qualsevol dels dos podria haver encarat els seus respectius objectius. Intensitat dins del terreny de joc i pressió ambiental a fora. Era un partit de play-off en tota regla. Un travesser del Huesca va posar l’ai al cor al Nou Estadi, que va recobrar forces amb una canonada del pitxitxi Rayco.
Aquesta vegada no va marcar el canari, però tampoc va fer falta. A la primera meitat, això sí, s’hi van trobar a faltar els gols. De l’excitació inicial es va passar a la prudència. El control frustrava la profunditat de les dues davanteres i, com no podia ser d’una altra manera, es va arribar al descans amb empat a zero. I amb una sensació estranya. Tot estava obert, però si no canviava alguna cosa l’empat a zero no perillaria.
LAGO JÚNIOR OBRE LA LLAUNA
Quan el joc col·lectiu no rutlla, sempre queden les individualitats. Els jugadors que marquen la diferència. Lago Júnior, un d’ells, va decantar el partit i l’eliminatòria a favor del Nàstic. L’ivorià va trencar per l’eix, va alçar el cap i va col·locar el seu xut a la base del pal. La pilota va impactar a la fusta i va acabar entrant. Més ajustat, impossible.
Era la primera gran alegria d’una calorosa i solejada matinal a Tarragona. La segona, la va revelar el vídeo marcador poc després. 13.791 espectadors van assistir a una cita que acabaria sent històrica per a la ciutat. La gran majoria – per què també hi havia una notrida representació visitant – van gaudir d’una segona part antològica del seu equip.
Les pèrdues de pilota anteriors van deixar pas a un criteri que no s’havia vist al primer temps. En aquestes circumstàncies, va aparèixer David Rocha per a governar el partit. I no només això. L’extremeny, arribant de segona línia, va marcar el segon gol. El de la tranquil·litat pel Nàstic. Com les alegries mai venen soles, acte seguit Manolo va ser expulsat. 2-0, un jugador més i mitja hora per davant.
La Segona A s’olorava, però encara no estava confirmada. Calia un últim esforç, més defensiu que no pas ofensiu, però últim esforç al cap i a la fi. Després d’una llarga estona en que l’atenció es centrava a la graderia, amb un ambientàs, les mirades van tornar a centrar-se en el verd.
EL GOL QUE VOLIA MARCOS
Marcos De La Espada, sancionat en els últims partits de lliga, ingressava al terreny de joc. Només va trigar sis minuts a foradar el marc contrari. Va quedar-se sol davant del porter i amb una vaselina memorable va establir el 3-0 al 81’. Ara sí, tothom dins i fora del camp ja era conscient que l’ascens estava pràcticament assolit.
Ni el gol de Mainz al 92’ va fer pensar en una possible remuntada, ja molt difícil donades les circumstàncies. El Nàstic, que l’any passat es va quedar a un gol de la glòria, tornava a la Segona A. Ara sí. I ho feia amb solidesa i merescudament. Un resum del que ha estat la seva temporada i, sens dubte, un bon punt de partida per a reprendre glòries no tant passades.
