Julián López de Lerma va passar del futbol dels descampats de Badajoz al primer equip de l’Espanyol. Només les lesions el van privar de la vida de futbolista professional i ara, tot just quan supera el seu quart trencament de creuats, s’està fent un lloc a les banquetes de la Ciutat Esportiva Dani Jarque
JORDI MESTRES @jordimestres7
La vida i el futbol li han donat l’esquena moltes vegades, però ell mai li ha perdut la cara als seus somnis. Julián López de Lerma (1987) tenia un futur prometedor com a futbolista a l’Espanyol. Les maleïdes lesions – fins a quatre trencaments de creuats – van impedir que les maneres que apuntava acabessin sent una realitat. Mentrestant, no es va enfonsar. Es va llicenciar, s’ha tret els cursos d’entrenador i ara fa un Màster. El futbol no ho és tot a la vida, diuen, i Julián s’ha format per al seu nou rol d’entrenador del futbol base de l’Espanyol. Dirigeix l’Infantil B i fa unes setmanes va eliminar el Real Madrid del prestigiós torneig de LaLiga Promises.
Tot i això, com a bon formador, Julián López de Lerma prioritza un bon ensenyament que no pas els resultats. S’ha de guanyar, evidentment, però no a qualsevol preu. Amb els seus 6 anys d’experiència a les banquetes de la Ciutat Esportiva Dani Jarque, el nostre protagonista ja és una veu autoritzada pel que fa al futbol base. També al professional… i a la vida. Les ha viscut de tots colors, la veritat. Ningú millor que ell per a explicar-ho.
Primer de tot, com està?
El genoll va bastant bé. No és una cosa que desconegui. És la quarta lesió que tinc ja i sé els passos que s’han de seguir. Ara no tinc la pressa que tenia quan era futbolista per a recuperar-me. Conec el meu rol i no em marco terminis curts. Ja m’han tret l’escaiola i té bona pinta.
Quan s’és jugador sembla que amb aquestes lesions s’acabi el món i potser ara s’ho pren d’una altra manera.
En el primer que penso ara és poder assentar-me a la banqueta. Per això amb caminar amb prou feines ja en tinc prou. No estic molt obsessionat i poc a poc estaré allà amb els meus xavals.
S’ha de ser mentalment molt fort en aquestes situacions. Més, quan es repeteixen.
Sobretot quan ets jugador. Ara aquesta me l’he pres de manera diferent, ja que jo sabia que no tenia el genoll bé. Jugava amb els veterans i el doctor Cugat m’insistia que això no estava bé i que s’havia d’operar. Vaig deixar de jugar i tot i això ha passat. Són moments difícils que et priven de fer el que més t’agrada, la teva professió. Per desgràcia és una part que li pot tocar a qualsevol esportista d’elit. Els esports d’elit són tot menys saludables i s’ha d’estar preparat.
La seva carrera no només ha tingut fets que lamentar, sinó també coses bones.
I tant. No és fàcil arribar de Badajoz amb 14 anys i debutar amb el primer equip. En aquella època venia molta gent de fora, cosa que no passa ara. Hi havia molt talent a la residència i jugadors que eren molt bons. Tot i això, no era fàcil deixar la família a 1000 quilòmetres i triomfar.
Quan un noi de Badajoz va al futbol base de l’Espanyol quan tothom parla de Barça o Madrid què li diuen?
En aquella època qui portava tot era Casanova. La veritat és que no sé com, però va aconseguir convèncer a molts futbolistes. Aleshores el futbol base de l’Espanyol era referència.
Creu que s’ha perdut la figura de l’home de futbol base que representava Casanova?
Casanova arribava a tot. Era futbol. Tenia ull clínic i ho sabia i dominava tot. Pel que feia era el millor.
En què ha canviat el futbol base d’aleshores amb el d’ara?
Són polítiques diferents. L’Espanyol ha decidit que a certes edats només es fitxi a Catalunya, on es poden formar jugadors de futur. Abans es fitxava de fora en edats més petites, però l’objectiu segueix sent formar.
El gol de l’Espanyol a la Copa contra el Barça va ser una jugada de jugadors formats a la base i precisament nascuts a Catalunya.
Independentment d’on es criïn els futbolistes l’objectiu de l’Espanyol és que el 80-90% dels futbolistes del primer equip siguin de la pedrera.
Ara al futbol base preval el físic per sobre del talent?
Ara que comentes el físic podem parlar de Melendo. Sempre ha estat el més baixet de tots els equips que ha jugat i ha tingut la capacitat de destacar. Potser el resultadisme que es demana al futbol base fa que el rendiment actual prevalgui per sobre de les perspectives de futur. Que confiïs abans en jugadors que destaquen ara pel físic, que no treballis en els que tenen més projecció. Aquí veig un dèficit en la manera de formar, però també és veritat que la competició es dirigeix a apostar per aquest tipus de jugadors. Tot plegat perquè per a mi falta atreviment. A mi m’hagués agradat veure Melendo més partits i el físic prevaldria més si no arriba a ser perquè Luis Aragonés el 2008 va demostrar que els petits també podien guanyar.
La temporada passada a Segona B tots els filials excepte l’Espanyol B van prioritzar fitxar de fora. El Barça B va pujar, el Valencia-Mestalla va fer play-off i l’Espanyol B va baixar. L’aposta va comportar un descens, però també que els Marc Roca, Marc Navarro, Melendo o Aarón anessin a més.
L’objectiu d’un filial, i més el de l’Espanyol, és treure jugadors potencials pel primer equip. L’any que el Barça B està a Tercera pugen Busquets i Pedro. La categoria no vol dir que no puguin formar-se bons jugadors. Potser per interessos comercials altres clubs prefereixen estar a Segona, però tenir jugadors més grans que els sub23 no té sentit perquè no tenen recorregut.
Creu que l’aprenentatge del descens de la temporada passada pot ser més important pels xavals de l’Espanyol B que no pas la de la present en la que ho estan guanyant tot?
És una de les coses perquè no es crea una lliga de filials a Espanya. D’aquesta manera poden conèixer la realitat del futbol professional. Sigui a Segona B o a Tercera, l’objectiu és el mateix. Seguir entrenant, seguir competint, ser superior al rival… Ningú pensava que l’Espanyol B anés tant bé i tampoc la manera. Potser a Segona B la dificultat seria més gran i seria més idoni per a formar, però un ascens de l’Espanyol fa uns anys a Segona B va tenir a futbolistes com Javi Márquez, Dídac Vilà o Víctor Ruiz.
I el seu futur com a entrenador?
Porto sis anys com a entrenador del futbol base de l’Espanyol. Hi ha tornejos que hem jugat que són com una Champions pels nens i la veritat és que és molt gratificant.
L’objectiu sempre és guanyar el Barça?
No, no. L’Espanyol té com a objectiu guanyar i també formar.
Formar per a que després els poderosos fitxin en alguns casos, tot sigui dit.
Nosaltres formem jugadors sabent el monstre que tenim al costat i que no podem competir contra això. Sabem el que hi ha igual que el Valencia, el Málaga o l’Almería saben que pot venir un Barça o un Madrid a fitxar futbolistes.
Prefereix anar a més o mantenir-se com a formador?
El meu rol m’agrada. M’hi trobo a gust. Tinc l’ambició de créixer i estic aprenent per a anar pujant a llarg plaç. Amb el canvi de coordinació d’aquest any i com es treballa a l’Espanyol està sent un any d’aprenentatge total.
Ser un gran entrenador no comporta intrínsecament ser un gran formador?
Està clar. Hi ha perfils d’entrenador. No és el mateix dirigir-te a un jugador de 25-30 anys que a un jove de 14. El mateix passa amb un professor de Primària, Secundària o Universitat. La manera de transmetre no serà la mateixa, pel que els perfils canvien. Hi ha entrenadors meravellosos a nivell formatiu que no sabran transmetre a jugadors professionals i viceversa també. L’altre dia vaig veure l’exemple d’Enrique Martín, que era molt passional fins que va decidir canviar de caràcter quan entrenava l’Osasuna B i a partir d’aleshores l’equip va reaccionar. Una catarsis total.
Estan més preparats els entrenadors d’ara que els d’abans?
Ara els entrenadors estan molt més formats. Això fa que els equips estiguin més treballats i que els partits siguin menys vistosos i apareguin menys jugadors talentosos. Tinc la percepció que hi ha menys talent a Divisió d’Honor Juvenil ara que fa 10 anys, però els equips estan molt millor organitzats. Per a mi s’ha perdut talent perquè hi ha menys carrer. Ara els jugadors no surten de la gespa artificial, van al Campus de Tecnificació X i jo quan era petit a Badajoz cada estiu a 45 graus anava a jugar contra gitanos a un pavelló i després a un camp amb arbres i herbes. El carrer et fa ser viu, ser despert i són coses que són impossibles d’aprendre fora d’aquí.
Creu que tot el seguiment individual, amb vídeos inclosos i xerrades, serveix per a ajudar els nens o cremar-los?
A mi també m’hagués agradat que m’ensenyessin les meves errades amb vídeos. Són eines per a ajudar al futbolista.
Xavi Molist l’altre dia ens deia que treballava de vuit del matí a vuit del vespre, com molts altres entrenadors. Mal fet o ben fet?
Molta passió. Per què? Tu t’aixeques i tens unes inquietuds. El futbolista entrena una hora i mitja al dia i perd un partit i li és igual. Un entrenador està fotut tota la setmana. Qui ajuda l’entrenador? Qui es preocupa per ell? El futbol és tan complex que és molt difícil de dominar. A nivell de coneixement futbolístic un entrenador de Primera segurament sap el mateix que un de Segona B. El que ho canvia és la gestió de grup.
Però vostè, després de quatre lesions gravíssimes, segurament estarà d’acord amb que tot a la vida no és futbol.
De fet, al club moltes vegades em posen d’exemple. Quan vaig estar al futbol base vaig seguir estudiant. Un cop arribat a professional era difícil compaginar-lo, però vaig aprofitar les lesions per a treure’m la carrera universitària.
Quina carrera va fer?
Ciències de l’Esport. Ara també estic cursant un Màster d’Educació i tinc tots els cursos d’entrenador. Sóc professor de tàctica i tècnica. No tot és futbol, però igualment la vida professional dura poc. Tot dóna moltes voltes i hi ha moltes situacions en les que el futbolista està desemparat. Jo sempre poso l’exemple als nens de les potes d’una taula. Segurament si tens més d’una o dues potes (amics, família, futbol…) estaràs millor ara i al futur.