La competició oficial de bronze torna amb fins a 10 equips catalans dels 20 que formen el grup 3. La categoria segueix patint els problemes de vagar entre el futbol professional i l’amateur
JORDI MESTRES @jordimestres7
Fa 51 dies que Pau Bosch va fallar el penal decisiu al Viejo Nervión. Massa temps sense la categoria que roba el cor a uns pocs, però fidels. El Reus ha cedit el seu lloc al Llagostera, mentre que Prat i Gavà han substituït a Olot i Pobla de Mafumet. Molts canvis, idèntic nombre d’equips catalans. El que no ha variat és la norma dels dorsals fixos, que resta personalitat i, perquè enganyar-nos, serietat al futbol de bronze. Sí que es podran convocar a 18 futbolistes per partit, una alegria per a uns entrenadors que caldrà veure si són tan censurats per les protestes per part del comitè arbitral. El que sí és segur, és que hi ha unanimitat entorn a un element important, vital del joc. La pilota d’aquesta temporada, coneguda com a Errejota, ha acumulat tantes crítiques que serien impossibles de quantificar.
En un mes, aquesta bimba ha patit deterioraments poc propis d’un material professional. Encara més sobre els 8 camps de gespa artificial dels que disposa el grup 3. Un clàssic, criticat per alguns i rendibilitzat pels altres. El cost del manteniment i la climatologia mediterrània impedeix una categoria 100% natural. Poc importa, ja que això també és part de l’encant de la lliga de l’AP-7. Deu catalans, set valencians, dos balears i un aragonès. El proper dissabte comença l’espectacle.
LLAGOSTERA: DE NOUVINGUTS A FAVORITS
L’equip català considerat com a favorit per molts és el Llagostera. Ve de jugar a la Liga Adelante dues temporades i ha armat un equip temible. Un ‘all star’ de la categoria, format per noms contrastats com Alex Colorado, Marc Martínez o Valentín Merchán. Amb tres continuïtats, és l’equip català més renovat de la lliga, per davant del Lleida Esportiu amb 4.
On no hi ha canvis és a la banqueta. Oriol Alsina, ja amb la titulació oficial, dirigirà l’equip gironí per a retornar a ser de plata. En aquest cas, el factor Municipal s’esvaeix i el Llagostera jugarà els seus partits a Palamós. Camp gran, gespa natural i canvi de proposta futbolística pel que fa a la seva última temporada a Segona B. De poc, no va haver-hi una fusió entre Llagostera i Palamós, un projecte que va durar 24 hores. De per si, l’equip blaugrana és un rival temible.
LLEIDA ESPORTIU: CANVI DE CICLE RADICAL
En menys de dos mesos, el Lleida Esportiu sembla un altre. Poc, per no dir res, queda d’aquell equip que es va quedar a una tanda de penals de pujar a Segona A. Idiakez va marxar a Xipre i en el seu lloc ha arribat Siviero, tècnic contrastat a la categoria i que promet bon futbol. El canvi més traumàtic, però, no ha estat a la banqueta. I és que jugadors tant carismàtics com Raúl Fuster, Pau Bosch o Molo han fet les maletes.
D’altres amb contracte, com Iván Crespo o Julen Colinas, també. Mentrestant, els dos Cristian i Miki Muñoz han canviat el Llobregat pel Segre i han arribat de L’Hospitalet. Com sempre, el Lleida té una bona plantilla, però a diferència del passat necessita referents. S’ha acabat una etapa de la pitjor manera i toca reinventar-se. També pel que fa a la gespa, per dir-ho d’alguna manera, del Camp d’Esports. Les dues primeres jornades com a local es jugaran a finals de Setembre. La Copa del Rei, ja es veurà.
CORNELLÀ: REVELACIÓ O REALITAT?
El Cornellà ha optat per la via oposada a la del Lleida Esportiu. Ha mantingut bona part de la seva plantilla – fins a 14 futbolistes! – i a l’entrenador Jordi Roger. No n’hi ha per a menys després de protagonitzar la millor temporada de la història del club. Amb tot, la incògnita de cara al que comença diumenge és saber si allò va ser flor d’un dia i l’inici d’un cicle gloriós.
El misteri començarà a resoldre’s aviat, però no caldrà esperar per a conèixer les virtuts d’aquest Cornellà. Vigorós quan juga a casa i camaleònic quan ho fa fora. Després d’un primer any difícil, els verds van oferir una lliçó del que s’ha de fer en aquesta categoria. Amb la Copa del Rei aquesta temporada adquireix una motivació afegida. Segur que aquest Cornellà competiria millor contra un Primera europeu que aquell que va caure per 9-1 contra el Real Madrid.
SABADELL: IMMEDIATESA ENLLOC DE PROJECTE
Moltes coses han passat a la Nova Creu Alta durant aquest estiu. El projecte iniciat fa un any amb Miguel Álvarez, que, recorde-m’ho, tenia dues temporades de contracte, s’ha esvaït en pocs mesos. L’arribada de nous inversors ha propiciat canviar tota la feina – tant bona com dolenta – feta fins avui. Començant pel tècnic de Jaén, al que es va rescindir el passat juliol.
L’aposta d’un tècnic del futbol base com José Solivelles no s’ha vist reflectida en confiança cap als joves. Ans el contrari, després de les sortides de productes de l’obrador arlequinat com Agus Medina o Manel. Cap a on va el Sabadell? És una bona pregunta. De moment, a armar un equip amb jugadors contrastats dels quatre grups de Segona B. Fins a on hagués arribat el projecte del Sabadell? Això mai se sabrà.
BARÇA B: EL QUE SIGUI PER L’ASCENS
Una de les sorpreses de l’estiu ha estat la continuïtat de Gerard López al Barça B després d’una temporada més que discreta. El filial blaugrana ha fitxat a 7 futbolistes, mentre que confiarà habitualment en 6 que venen del Juvenil A. L’edat no importa en aquest equip, com ho demostren els casos de Perea o Fali. El que és indiscutible és la qualitat d’un filial que, entre el mercat d’hivern passat i l’actual, ha fitxat el bo i millor de la categoria.
Però l’encant de la Segona B és que tenir els millors no t’assegura res. La tècnica del Barça B és superior a la de qualsevol equip de la categoria, però el seu futur dependrà de l’ofici que tingui en partits puntuals. Saber baixar al fang quan toca i alhora competir contra els millors. Arguments té. Obligació, també. I és que Gerard López no ha defugit afirmar que l’objectiu a dia d’avui és pujar.
ESPANYOL B: ANY I POST LLUÍS PLANAGUMÀ
El paradigma de filial del Barça B és oposat al de l’Espanyol B. El filial blanc-i-blau, i el futbol base de la Dani Jarque en general, manté l’aposta ferma per la formació des dels benjamins fins al B. Només així s’explica que les últimes tres lligues de la Divisió d’Honor Juvenil hagin estat per als pericos, així com tantes bones temporades a Segona B, amb equips molt joves que no han patit.
Qui no hi serà per a guiar el timó de la nau blanc-i-blava és Lluís Planagumà. Entrenador jove, però amb moltíssima experiència a la categoria ha buscat nous reptes al Granada B. El seu substitut és David Gallego, provinent del Juvenil A. Ja veuen, política de futbol base en la seva màxima expressió. Caldrà veure, això sí, fins a quin punt coneix la categoria el tècnic del filial. A Segona B s’ha de jugar bé, però també competir.
BADALONA: MANOLO GONZÁLEZ I EL NOU MONTIGALÀ
Un dels projectes més consolidats de la categoria és el del Badalona. Des del punt en que es va renovar per tres temporades a Manolo González, el futur dels escapulats gira entorn del seu líder. El tècnic gallec, un ‘currante’ dit vulgarment, ha salvat sense angúnies a l’equip els seus dos primers anys. Per a aquest des de fora – i també des de dins – s’admet que toca començar a mirar cap amunt.
Amb un equip compensat i amb la columna vertebral (Morales, Fran Frima, Maestre i Toni Lao) intacta el Badalona promet emocions fortes. Serà difícil, tenint en compte que mitja temporada es jugarà a la capsa de mistos de Montigalà i l’altra a la terra promesa del nou estadi. Una dècada després, el conjunt escapulat tindrà el que es mereix: un camp de Segona B.
L’HOSPITALET: LLIÇÓ APRESA… O NO…
La més gran de les incògnites és saber de què serà capaç L’Hospitalet. Després d’un any difícil, amb Martí Cifuentes i sense ell, el conjunt riberenc necessita estabilitat. Les eleccions no han esvaït l’aroma d’incertesa que envolta la rodalia de Bellvitge des que va marxar Kiko Ramírez. Encara més, després de l’aposta – arriscada, que no desencertada – d’optar per Ismael García. 28 anys a les seves esquenes i nul·la experiència al grup 3.
Els fitxatges de L’Hospi, en la línia dels del Sabadell, han estat foranis. El seu rendiment a la temporada, però, no ha estat pas dolent. El que diem, una incògnita. Més val aprendre dels errors del passat que no repetir-los per a, enlloc de salvar-se a la riba caure amb els dos peus al pou. Els pocs, però fidels aficionats riberencs no mereixerien això. Sí que soni com més vegades millor la cançó de Paquito el Chocolatero amb cada gol.
PRAT: UN EQUIP DE SEGONA B A SEGONA B
Poques coses s’han vist tant clares com l’aigua com l’ascens del Prat la temporada passada. Dominador amb mà de ferro de la lliga, no va baixar el pistó al play-off. De fet, era conegut com ‘un equip de Segona B a Tercera’. Ara, ja compleix de totes-totes aquesta condició. Torna a ser de bronze dues temporades després.
Pedro Dólera, el seu entrenador, debutarà a la categoria. Aparentment, no hauria de patir angúnies. Té un equip consolidat, amb 9 futbolistes que segueixen i ha fitxat d’altres que entenen el seu idioma futbolístic, que encaixa força amb el de la Segona B. Tot sigui dit. El Sagnier, els pota blava i el Pollo tornen al bronze.
GAVÀ: L’ALEGRIA PER A LA CATEGORIA
Que equips com el Gavà pugin a Segona B és una bona notícia. Juanma Pons sempre ha prioritzat el màxim de Cruyff: marcar un gol més que el contrari. Així va pujar amb espectaculars eliminatòries contra el Marino, l’Almagro i el Castelló. Sense Hummel, però amb bons fitxatges la permanència és l’objectiu.
Veterans de bronze com Peque o Agustín dotaran d’experiència una plantilla tan atrevida com imprevisible. Boris té l’enèsima oportunitat de consolidar-se a Segona B, després del Dr Jekyll i Mr Hyde que va protagonitzar la temporada passada a L’Hospitalet i Gavà. Més li val, ja que el gol va molt preuat al grup 3. Dels pocs que s’hi veuen.