Ismael Moyano, amb 34 anys, busca el novè play-off d’ascens a Segona de la seva carrera. Després de més de 500 partits jugats a la categoria de brone, el defensa del Badalona veu propera la seva retirada
JORDI MESTRES @jordimestres7
Jugadors com Ismael Moyano (1983) donen sentit a una categoria com la Segona B. Pencaire, sacrificat i infatigable aquest defensa ha disputat més de mig centenar de partits a la categoria de bronze. La seva carrera, farcida d’èxits, inclou vuit – sí, vuit – promocions d’ascens i fins a tres campionats de lliga. Moyano, però, només ha aconseguit l’ascens una vegada amb el Reus, que el va descartar per la categoria de plata. Una espina clavada sense cap mena de dubte per a un central de categoria superior. Als seus 34 anys, el nostre protagonista veu el seu final a prop i està orgullós del que ha fet fins ara. El treball l’ha portat on molts altres no han arribat: a ser un dels defenses més respectats de la categoria.
Rivals i companys no dubten en elogiar-lo. Manolo González, per exemple, afirma que “és un tros de jugador i per a mi és un luxe haver-lo entrenat perquè n’he après molt d’ell”. José Miguel Morales, per la seva part, el defineix com “un dels millors centrals de la categoria” i com un defensa “molt complet, amb bona sortida de pilota i contundent, tot i que el milor que té és que tàcticament és molt intel·ligent”. En definitiva, un central de categoria superior ‘atrapat’ al fang de la Segona B. Pocs tenen la seva trajectòria, però casat, amb dos fills i a punt de complir els 35 Moyano ja prioritza el que vindrà. Sap que li queda poc temps i el vol aprofitar al màxim.
Porten una dinàmica de 10 partits sense perdre, però fa tres mesos tot era molt diferent.
Al final són dinàmiques. Ni ara som tan bons ni abans érem tan dolents. L’equip va estar molt afectat per les lesions i era molt difícil fer convocatòries per l’entrenador. La plantilla va tocar fons a Olot i vam baixar al fang. Vam fer autocrítica i vam intentar posar de la nostra part i també vam recuperar gent. El partit a partit ha estat la nostra clau, sense pensar més enllà. Així s’explica la nostra ratxa.
Una ratxa que es fonamenta en no encaixar. 2 gols rebuts en 10 partits.
A Segona B si estàs bé defensivament i ets consistent tens molt guanyat. A dalt també tenim dinamita. Néstor, Rufo, Segura o Adri Rivas també fan feina a dalt i s’han posat les piles. Rendibilitzem molt els gols, també.
Parlava de noms del seu equip, però amb aquests noms igualment ningú hagués apostat pel Badalona en la lluita pel play-off. Ni a principi de temporada ni al Gener. No creu?
Hi ha super equips i nosaltres estem competint amb Mallorca, Elche o Villarreal B. Són plantilles que ens doblen o tripliquen el pressupost, però al final és futbol. Amb humilitat, treball i picant pedra estem fent el nostre camí.
De fet, les dues temporades que ha estat a Badalona l’equip ha estat lluitant amb els més forts.
L’entrenador coneix la categoria i els futbolistes. Amb el nou estadi la gent s’ha animat i mantenint la base de la temporada passada s’ha format un bon equip. No un equipàs, però sí un grup que treballa i que creu molt en el que fa. Això és el que ens ha fet sortir de baix i arribar a on estem.
Quan veu al seu costat a Robusté, darrere Morales o davant a Maestre que són gent veterana, amb ofici, un està més tranquil no?
Robusté té el seu currículum allà, Morales també i Maestre. Hi ha una bona columna d’equip i la gent no es relaxa, té gana. Això porta a competir i a estar en aquesta dinàmica.
I quan veu a Manolo González a la banqueta què pensa?
És un entrenador que treballa molt bé. Particularment m’ha donat molta confiança i m’agrada molt la seva forma de treballar, la intensitat que posa i com viu el futbol. Això ho transmet als seus equips i és el que porta al Badalona a no donar una pilota per perduda i a lluitar els partits fins al final.
Ahir parlava amb ell i li vaig preguntar per vostè. Em va dir que “és un luxe haver-lo entrenat i n’he après molt d’ell”.
Són paraules que m’enorgulleixen. Jo sóc un jugador que sempre he treballat, que m’ha costat molt arribar a la Segona B. Sé que em queda poc i cada entrenament i cada partit el gaudeixo i vull donar el màxim. Sóc un treballador i el treball et dóna estar a un bon nivell.
Ha jugat 501 partits a la seva carrera, 456 de lliga a Segona B. Ha guanyat tres campionats i ha jugat vuit promocions d’ascens. És una trajectòria important.
Jo vaig començar a la Gramenet B i vaig acabar pujant al primer equip. La constància i creure en el que m’han transmès sense desistir m’ha portat a aquestes xifres. L’entrenador no sempre comparteix les teves idees, però tu has d’anar a mort amb ell i anar al màxim. Espero que duri.
L’únic que li ha faltat després de tot és arribar a Segona Divisió. Per què?
Això m’agradaria saber a mi també. Amb l’únic equip que vaig pujar va ser amb el Reus i no sé exactament perquè va ser, però el club va decidir rescindir l’any de contracte que em quedava. No sé perquè no he arribat mai a Segona. Tampoc em puc queixar de la meva trajectòria, però tinc aquesta espina. Aquest any lluitaré per a fer-ho, per què no?
La sortida del Reus va ser a finals d’agost per anar al Badalona. Com va ser això?
El Reus es va portar molt bé amb mi. No parlaré malament del club ni de l’entrenador, però se’m va dir que no es contava amb mi. Després de saber-ho vaig parlar amb el Badalona i per això vaig venir aquí.
Realment ha tingut mala sort amb el tema de Segona. Amb Sant Andreu i L’Hospitalet, per exemple, va arribar fins a l’última ronda.
Amb la meva dona i els meus amics a vegades ho parlo i em diuen que sembla que el ‘gafe’ sigui jo. “Amb Moyano play-off assegurat, però amb l’ascens les estadístiques són dolentes”, diuen. És molt complicat, la veritat. De 80 equips, 16 fem play-off i en pugen només quatre. Amb el Sant Andreu i L’Hospitalet vaig guanyar lligues i vam arribar fins al final. Realment han estat estius durs. Et quedes a les portes i als 15 dies ja tornes al principi. El futbol no es pot dominar. El millor exemple som nosaltres. Fa tres mesos lluitàvem per no baixar a Tercera i ara ho fem pel play-off d’ascens.
L’altra espina, més recent, és perdre el play-off d’ascens amb el Badalona l’última jornada de la temporada passada. Tenint en compte que seguiu 8-9 jugadors de la temporada passada això és una motivació?
Sabem que és molt complicat. Ens queden desplaçaments difícils a Cornellà, Villarreal o Mallorca. Si volem entrar al play-off no hem de deixar de sumar o guanyar. El que intentarem a l’última jornada és estar ficats o fora matemàticament. El que va passar l’any passat va ser molt dur. Amb un empat ja estàvem dins i encara intentes analitzar que va passar i no hi ha explicació. No m’agradaria que tornés a passar el mateix.
Per què li diuen ‘Pipa’?
A la Gramenet m’ho van començar a dir els companys. Els col·legues també m’ho diuen. Realment no sé d’on ve, però van començar fa anys i fins i tot el míster em diu ‘Pipa’. No sé si és perquè sempre estic pendent de tot, obro molt els ulls i no se m’escapen les coses. Si és perquè tinc molt nas… ningú s’atreveix a dir-me el motiu però tothom m’anomena així.
Imagino que la Segona B d’ara no és igual que la que es va trobar el 2003 quan va debutar-hi amb 20 anys.
S’ha perdut el respecte als veterans a Segona B. Quan vaig començar si un veterà em deia ‘A’ era ‘A’ al segon. Em demanava les botes i jo se les donava i sempre era l’últim a la camilla. La societat també ha canviat molt. Sobretot els valors, perquè als xavals se’ls hi dóna tot fet. Tenen moltes facilitats que no hi havia abans. Botes, representants, xarxes socials… els joves estan més pendents del que hi ha fora del camp que del verd. El problema és aquest. Quan passin els anys tocaran el fang de la Segona B, els tocarà treballar i s’enduran un bon cop.
De fet, una categoria com la Segona B ja requereix sacrificis, com saber adaptar-te a camps com els de Llagostera, Peña Deportiva o Mallorca i Lleida.
A Segona A tots els camps són de gespa natural ben tallada i ben regada. De dimensions grans, cosa que no tenim a Segona B. Els bons equips són els que millor s’adapten a totes les circumstàncies i són els que acaben estan a dalt.
Tenia un dubte que li vull preguntar. Per què mai ha sortit a jugar fora de Catalunya?
Ha estat per circumstàncies. Primer vaig signar quatre anys amb la Gramenet i em van presentar un bon projecte a Sant Andreu. Tu valores el que suposa marxar fora i suposa gestos de lloguer i altres coses que no em fan falta. L’Hospitalet, amb Quique Cárcel, també tenia un bon projecte i a Reus també van ser dos bons anys. A Catalunya hi ha hagut bons equips i jo m’he unit a ells.
Deia abans que sap que li queda poc i vol gaudir-ho al màxim. Quan arribarà el final?
El veig a prop. D’aquí quatre dies compleixo 35 anys i un és realista. Cada entrenament i cada partit els visc com els últims i gaudeixo. Em trobo bé físicament i aquest any he tingut la primer lesió de la meva carrera de la que m’he recuperat bé.
Tot i l’edat no es sent un dels millors centrals de la categoria?
No miro aquestes coses. Els companys em diuen que ja els hi agradaria arribar als 35 com jo. Em trobo bé i no sé per què a Badalona estic vivint una segona joventut. Hi ha un entrenament invisible fora que és que em cuido, menjo bé i descanso bé també. No m’arrossego al camp i no penso fer-ho. Mentre estigui al nivell, seguiré fins que pugui.
Miri Morales, per exemple.
Un porter és diferent, perquè el desgast és menor. El central tampoc en té molt i supleixo la falta de velocitat amb el saber estar i en col·locar-me bé.
Ha fet alguna cosa fora del futbol?
Abans m’entrava la por, però ha arribat un moment de la meva vida que vull gaudir del futbol. Tinc el primer i segon nivell d’entrenador i no descarto treure’m el tercer. Després quan arribi la hora ja veuré com plantejo la meva vida. Vull gaudir d’això i ja està.
Amb la família, ara que tindrà temps.
Tinc una nena de 7 anys i un nen de 3 i estic feliçment casat i afincat a Mollet del Vallès. Porto una vida tranquil·la.
A veure si els seus fills li agafen el relleu.
No m’agradaria, però al petit li agrada molt.
Per què no li agradaria?
El futbol implica molt sacrifici. Perdre tots els caps de setmana. Jo vaig conèixer la meva dona fa 14 anys i no tenim un cap de setmana lliure. El petit vol una pilota sempre i sé que em tocarà. No sóc el típic pare que l’incita, sinó que ell m’ho demana. No sé que passarà, però imagino que em tocarà anar els camps aquesta vegada des de la graderia.