El millor equip del grup 2 de Segona B serà el rival del Nàstic per a pujar a Segona A. La unitat del vestidor, la fiabilitat defensiva i la imbatibilitat a El Alcoraz converteixen el Huesca en un oponent que mereix el respecte dels grana
SANTI ALFRANCA (sporthuesca.com)
Dos anys han passat ja des que la SD Huesca va deixar de provar les mels del futbol professional. Un curs ple d’amargor – el passat – seguit d’un altre reparador en quant a salut futbolística. Dels errors s’aprèn i aquesta és precisament la lliçó més important que ha adquirit el club de l’Alt Aragó en aquesta campanya recentment acabada.
Amb una plantilla ben compensada des del principi, jove, amb qualitat i amb jugadors propis de la categoria que s’havien guanyat un lloc a un ‘gran’ de la Segona B per mèrits propis sobre el verd. El projecte va arrancar sense ajustar però amb una base sòlida de peces acabades d’adquirir. Al comandament del timó un capità que va viure el futbol primer amb les botes posades per a pintar després a la pissarra i analitzar l’esport rei des de la banda.
Tevenet prenia el relleu de tres colegues – Alfaro, Amaral i Navarro – que es van sentar a la banqueta local només uns mesos. Amb paciència i proves a l’onze va trobar la proporció exacta de defensa, contenció, intensitat, atac i gol per a ser un conjunt sòlid que no ha perdut cap duel al seu feu. I la ratxa s’estén més enllà. Cal remuntar-se a octubre de 2013 per a veure a un equip – Fuenlabrada – emportar-se els tres punts de El Alcoraz. Menció a part mereix el totpoderós F.C. Barcelona. La Copa del Rei va ser un regal extra per a una ‘marea blaugrana’ que veia per primera vegada una eliminatòria de setzens de final a la seva història. El resultat va ser l’esperat; el campió de Primera Divisió i finalista de Copa i Champions va passar a la següent ronda sense problemes però baixant-se de l’autobús.
UN EQUIP DINS I FORA DEL TERRENY DE JOC
El vencedor final d’un llarg campionat de lliga és sense cap mena de dubte el més regular. El Huesca ho ha estat en un grup que comptava amb el handicap dels durs rivals bascs al seu terreny, unit al pressupost i les estrelles de la joguina de Florentino Pérez i Zinedine Zidane. Ni uns ni els altres han pogut desbancar a un equip dins i fora del terreny de joc. I dic fora perquè aquesta és una altra virtut del conjunt aragonès. L’any del primer ascens a Segona Divisió – 2008 – va ser mèrit d’una família reconvertida a onze de futbol. Aquell esperit es va perdre amb el pas del temps, el canvi de cares i ànimes, i la professionalització de tota la estructura, tant necessària d’altra banda. Aquest curs sembla haver reaparegut per art de màgia, o potser per grans jugadors amb profunds valors personals i identificats plenament amb l’empresa que tenen per davant.
Una bona casa es comença a guardar per la porta. I això mateix fa Dani Jiménez. El ‘Zamora’ del grup II ha convertit la porteria blaugrana en un marc difícilment inexpugnable. El mur de contenció és cosa del central Carlos David i companyia. L’extremeny mana i exerceix de líder d’una línia que es complementa amb dos laterals de llarg recorregut com Morillas i Aythami. El candau és cosa de dos. Iñigo Ros i Manolo s’encarreguen de destruir en la medul·lar per a crear a continuació sabent la màgia que els precedeix.
I parlant de l’habilitat dels mags, el Huesca compta amb un d’aquests que encara utilitzen barret. Tyronne del Pino – prestigiador de la pilota cedit pel Las Palmas – és aquell jugador diferent que és capaç d’aparèixer de sobte per a aixecar a un estadi de les seves localitats.
El gol és l’essència del futbol. El capità Juanjo Camacho, José Gaspar i David Mainz són la química del perfum de la SD Huesca. Trenta tres són els gols que acumulen a les seves botes: 12+1 els dos primers als que cal sumar els 7 de l’ariet que va arribar al mercat hivernal.
A aquestes altures de la temporada, després de 38 jornades i unes quantes més per la seva majestat, el fons d’armari es preveu clau per a afrontar un play-off d’ascens amb un nivel d’exigència extraordinari. Els Josan, Rojas, Álex García, Esnáider o Pallarés s’uneixen a l’estrella mediàtica Fran Mérida. El seu entorn va dir a la seva arribada que ho feia per a tornar a gaudir del futbol i fer de nou coses grans. El primer objectiu ja s’ha complert. Per al segon, no se m’acudeix millor manera que escriure un capítol a la recent història d’un equip que vol tornar a somiar de nou.